LA PLATEA ESDEVENIA LLAC

En la xerrada donada pel Lama Thubten Wangchen en la seva visita a Granollers (23 de gener de 2014, al Centre Cultural La Caixa), els darrers moments van compactar l’auditori i, alhora, el van fer fluid, com si ja no fóssim éssers diversos amb alguns interessos comuns. Els 2 mantres que es van cantar van fer que aquell espai esdevingués una mena de llac. Ulls tancats per percebre una altra claror.

Mantra de la compassió (Avalokiteśvara)
Oṁ Mani Padme Hūṁ









Mantra de la saviesa (Mañjuśrī)

Oṃ A Ra Pa Ca Na Dhīḥ

Una sala de butaques.

Canviaven els cossos i canviava la percepció de tot plegat. 

Sense temps, sense espai. 

Un llac.

POSITIVELY PICKY

I thought about different moments and contexts after reading some posts on creativity and variables affecting it. It seems (see links below) that those we are surrounded by affect us....i.e. if they’re creative and productive, we’ll be prone to be creative and productive as well (I guess it might not really work well with those with a lazy nature and no interest in creativity...I guess). It happens for sure too with motivation.

At work...

I have many good memories from the years working as consultant. I felt lucky to be working in teams with productive and motivated people. The atmosphere in general was very positive and we were eager to help each other. I couldn’t really (still I can't) understand when friends and relatives told me about bad atmospheres and relationships at their workplaces....why do some "enjoy" acting in conflictive and lazy ways and having negative attitudes?  Unfortunately we can’t really choose the places we end up working at nor the people we’ll share many hours with. But what if we try to be the positive variable, the positive influence (the motivator, the enthusiast, the creative one)...no matter if we end up being some kind of outsider or the odd one out?  I firmly believe in what the articles I read say and I believe in positive features and attitudes being contagious. Besides, if I feel I'm doing something right, social acceptance is secondary. It should be something secondary if we're acting towards improvement for all.

Personal relationships....

Many kinds of relationships and many people come to my mind. Some people remained somewhere in the past, some other relationships changed, some others came back. Nothing is mathematical when it comes to personal relationships and it makes little sense (or none?) to rationalise them, since emotions lie on their basis. I’ve always preferred quality over number and those who know me know that I wouldn’t be a facebook enthusiast nor would boast about how many contacts-friends or whatever I might have.

Back to the influence of those among us in our productivity and creativity, I’m really sure that I’d rather avoid those who might bring me to stagnation, to “plain” and “shallow” conversations, who are full of prejudices or who just don’t “think forward” and ask themselves questions.  It might sound like I’m a demanding and picky person but I just know that those sort of personalities would do no good to me. They are likely to make me feel bad (emptied, useless, numb, lethargic) and sad (somehow, as the consequence of those feelings I just mentioned). I need challenges, getting the most of the short term and learning always new things, and questioning things and that applies also to my personal relationships. And sometimes I end up feeling ok after some people fade away in the past or some relationships change just because it means that some negative effect goes away.  Ah...and it’s not related with being a well educated person....it’s all matter of attitude.  I admired one of my grandfathers, who had always a particular sense of humour, thought about possibilities and improvement, accepted challenges, and so on. He just didn’t go to university but was an intelligent and clever person who managed to grasp reality in a particular way. ..and spread something positive affecting other people’s attitude, motivation, productivity.  

It's good to be positively picky. Yes.

Some links on the topic:

--Being Around Smart People Makes Us More Innovative | Psychology Today

http://www.psychologytoday.com/blog/finding-the-next-einstein/201309/being-around-smart-people-makes-us-more-innovative

--Why Your Friends Shape Your Happiness, Creativity, And Career | Fast Company | Business + Innovation

http://www.fastcompany.com/3021184/leadership-now/why-your-friends-shape-your-happiness-creativity-and-career

--Why Our Creativity Depends On Who Surrounds Us | The Creativity Post

http://www.creativitypost.com/business/why_our_creativity_depends_on_who_surrounds_us

CODIS LINGÜÍSTICS

Sense adonar-nos sovint desenvolupem lèxics propis a partir de la deformació del llenguatge acceptat. No parlo de col.loquialismes sinó de l'assignació de nous significats a sons i paraules que seran compartits i compresos per grups reduïts de persones.

Al desembre de 2005, quan geocities encara era operatiu i hi tenia allotjat un web, vaig compilar una sèrie de definicions d'aquesta mena en el que va ser el primer DICCIONARI DE YÒLDIC, BIXÈS i BIXUYÒLDIC. Vet aquí unes mostres.

Bisectrijament n. acció de bisectitzar. Es diu d’allò que produeix una reacció sensorial inesperada. [sin. Acció de quedar-se perplex]

Cruixent adj. Expectant | feliç.  somriure cruixent  es diu d’aquell somriure que sembla imposible d’esborrar. estar cruixent. Estar expectant, amb poques possibilitats de reaccionar a estímuls extern donat un exagerat estat de felicitat o excitació amb nerviosisme.
Facinerositat –n. emprat per designar accions, fets  i coses negatives resultat d’una acció d’un individu o individus amb mala conciencia. Facinerositats gàstriques- molèsties estomacals ocasionades per algun factor extern o intern. Aplicat sobretot a l’acció dels àpats copiosos.
Fer discoteca – fer pampallugues. E.g. Aquells llums fan discoteca
Figament (de cames) - es diu de l'expressió o sentiment de feblesa per subjugació a encants o bellesa d'algú (aplicable a coses)
Gelat d'anxoves – es diu d’allò amb carácter imposible, però, tanmateix, un individu, personalment, li atorga un carácter semi-possible.
Hipotenús/a. Adj. Característica d’allò que s’ha vist afectat per un bisectrijament. E.g. L’home maco es va quedar hipotenús.
Iii (i^x). Id. i Adj. Hola, com anem? | bonic | agradable | atractiu | misteriós | sinuós | em sap greu | trist.
Llegao? (arc.) pron. interrogatiu que denota estranyesa. [sin. Què??]
Pa calent. Id. Ocupació laboral, home atractiu ||sinuós. pa calent integral. Id. El mateix però quan a la situació, individu o cosa se li ha calculat una integral.
PaRt DeL DaRreRe (ein sexys Hintern). N. Eufemisme per la part del darrera del cos humà. Aplicat a l’home preciós gairebé en excluiva, tot i que se’n preveu un ús generalitzat amb el temps.
Quadrament (a quadres) adj. Bisectrijament. També es diu quadratura
Sinuós/a veure pa calent

BERNARDINO LOMBAO SUPERSTAR

Quin figura! Quina figura! Ahir, en Bernardino Lombao (província de Lugo, 1938) va tornar a entrar en acció en l'ecosistema televisiu (entrevista al programa "No me lo Quero creer", programa d'humor a Intereconomía). Deixant de banda tot el seu caràcter mediàtic, és un personatge motivador i que diu coses amb seny. Llàstima que molts, segurament, el percebin com un producte-espectacle, sense reflexionar sobre el seus plantejaments sobre la salut. En resum, aquest bon home de les Galícies, subratlla la importància d'una vida sana, alimentació saludable i practicar alguna activitat física amb regularitat (posava èmfasi en apostar per aquest estil de vida a partir dels 40, edat crítica per a l'apoltronament i abandonament a comoditats). Com ell, penso que amb canvis en els hàbits (aliments, rutines, estil de vida) poden allunyar els medicaments....i que un cop es comença amb un medicament, és fàcil acabar amb diversos més (en unes edats més que en d'altres).

Per l'experiència personal, des del canvi al vegetarianisme fa anys, no he tornat a tenir cap grip (hi va haver una infecció pulmonar seriosa però és un altre tema) i des que faig esport amb regularitat, molt millor. L'hivern passat, ni una grip, ni una febre, ni un refredat....i havent estat amb gent amb virus, grips i demés històries. Ni actimel ni netejacervells per l'estil. Massa coses ens fiquen al cap com a suposadament necessàries o socialment bones. 

Tornant a en Lombao, va culminar l'entrevista fent el pi i no li fa faltar una demostració d'altres exercicis. I, com a resum de tot plegat, optimisme i motivació per millorar-se. Sincerament, entraven ganes de posar-se a fer abdominals (i vaig caure en la temptació)

uns enllaços:
trobada digital (diari El Mundo): http://www.elmundo.es/encuentros/invitados/2002/07/486/
article wikipedià: http://es.wikipedia.org/wiki/Bernardino_Lombao
en acció, vídeo a l'APM: http://www.tv3.cat/videos/4314755/Bernardino-Lombao-un-tipus-que-cau-be

LUCES SINGULARES

Suelo ir siguiendo las entrevistas y tertulias del programa Singulars (canal 33), normalmente en sus repeticiones en miércoles y sábados. Las buenas elecciones de los invitados así como el estilo del director y conductor del programa, Jaume Barberà (hace no mucho publicó un libro relacionado con el programa), acaban creando cierta adicción. quizá sea por la esperanza y la sabiduría que arrojan ciertas palabras, ciertos argumentos, ciertas maneras de expresarse. Ya pueden ser temas científicos, filosóficos o relacionados con la economía o la política.

Una de las últimas entrevistas fue al catedrático de filosofía y académico de la RAE Emilio Lledó (Sevilla, 1927). La grandeza de sus sencillas y diáfanas palabras parecía dar cobijo ante el dolor de ver y padecer los tiempos que corren. Hablando desde una gran modestia y humildad iban enlazándose temas trascendentales, mundanos y cotidianos y resultaba bien difícil apartarse de la pantalla. Afortunados somos de que aún quede gente así (el propio Barberà le dio las gracias a Lledó por existir al final de la entrevista) y es esperanzador y valioso que siga habiendo interés en recordar la importancia de la dignidad, la sencillez, el respeto, la educación (en todos sus sentidos) y el conocimiento de tiempos pasados, de grandes personajes y el erigirse como persona autónoma y responsable por encima de ideologías y sectarismos.

web del programa Singulars:
http://www.tv3.cat/singulars

Mariloli-por-favor!

Argh! Encara estic amb el regust d'un gran desacord, barrejat amb  indignació, per unes declaracions de Mariloli-de-Cospedal, dites en el  context de les retallades (no pas amb tisores, sinó amb motoserres) i  ajustaments diversos.

Quina mena d'argument és defensar l'excel.lència de l'educació superior en  base al preu de les taxes universitàries?? Per quina regla de tres, un  encariment dels estudis implicarà una millora de la qualitat? més aviat  restarà igual i el que passarà és que el sistema esdevindrà molt injust.  Quina idea de tenir aquesta dona...que potser si es té un compte corrent més  grassonet un individu serà més eficient com a investigador o tindrà millors  resultats acadèmics? apa!!! i els fills-de-famílies-benestants que entrin a  la universitat i pensin més en festes i ociositats i vagin tirant i repetint  perquè saben que els hi paguen els estudis sense problemes??? on és aquí  l'excel.lència???

El que caldria, per millorar el nivell és racionalitzar les estructures  (nombre d'universitats i estudis oferts) i exigir més des del començament.  Si el primer curs hi ha molts estudiants, tant amb una idea encertada com no  encertada del significat i exigència dels estudis superiors, els qui  realment vulguin seguir i siguin vàlids per a la vida universitària,  seguiran.

Les butxaques no van als exàmens, no fan treballs, no investiguen, no treuen  notes...De veritat...mariloli. Elitisme biaixat, no gràcies. Hem de pensar  en la capacitació i l'exigència, no en les barreres a l'accés.

GRANDÍSSIM PUNSET!

Quin anunci més gran! em fa molta gràcia el final, amb en Punset dient "aaai". Gran personatge....L'he anat seguint en diversos "Redes" i estic llegint 2 llibres seus (fa temps ja en vaig acabar un). A hores ara deu ser el culpable de nombroses addiccions a la divulgació científica i, és clar, al coneixement científic. Gràcies ha l'endinsament en les dimensions punsetianes, vaig llegir "El ladrón de cerebros" d'en Pere Estupinyà. Quina meravella també! Ambdós autors empren un llenguatge proper i alhora rigorós i curós i fan que costi molt deixar el llibre en qüestió en "standby". Aix...Bé, ja m'havien agradat les ciències i sovint, si topava amb un documental sobre ciència em quedava una mica adherida a la pantalla. Des de fa anys també anava seguint el "tres14" i el "quèquicom".

La fotografia és del 5 de novembre de 2011...ja fa temps, ja....feta amb el telèfon mòbil, al caprabo (bé, llavors encara era eroski, crec) de Granollers-polígon El Ramassar.

"BOINA-A-MEDIO-LADO" I COIXINS

Molt casualment, fa ja força temps, en unes grans superfícies vaig adquirir 2 llibres d'en Jon Juaristi. 1 euro cadascun, temàtiques interessants....i recordava que m'havia agradat l'estíl d'aquest senyor en base a articles seus que havia trobat en vells diaris (crec que El País) i, darrerament, els diumenges a l'ABC. Les expectatives eren difuses però, en avançar amb la lectura de “La tribu atribulada. El nacionalismo vasco explicado a mi padre”, la sorpresa ha estat realment grata. En els temps que corren, de posar etiquetes i simplificar tot tant com es pugui i de donar visions blanc-o-negre de les coses, és valuós veure com transcendeixen d'altres coses. En l'esmentada obra les persones, la seva part més humana, es posa per damunt d'idees de tota mena. de fet, són les persones les que s'adhereixen a unes idees i no a la inversa. És un tipus de miopia força comuna.

Essent partidària d’universalismes i de defugir identitats i etiquetes agraeixo llegir o escoltar plantejaments contraris, no pas per rebatre’ls (com rebatre sentiments, com rebatre aspectes viscerals de vegades gàstrics?) sinó cada cop més per curiositat, perquè cada cop em costa més i més entendre plantejaments basats en l’aferrament a identitats. I òbviament també llegeixo sobre plantejaments d'aquells que no entenen de nacionalismes i fins i tot d'aquells que violentament agredeixen verbalment idees nacionalistes. Tot són idees i no fa gens de mal mirar-se-les i pensar-hi una mica....i cap d'elles és millor o pitjor...totes tenen un perquè al darrera. Un altre tema és que aquest motiu sigui acceptable socialment, moralment, racionalment, humanament, legalment, etc. I una altra cosa és cada persona i les seves circumstàncies.

És, d’altra banda, curiós que precisament estigui estudiant publicitat, on les marques, símbols, identitats tenen l’enorme força que tenen (que deixem que tinguin). Al cap i a la fi som una bestiola que necessita de símbols i d’etiquetes, que acabin sent una mica de rutes, una mena de caus on sembla que ens puguem aixoplugar. Símbols i etiquetes que funcionen com a coixins amb els quals pensem que ens podem protegir o que ens poden donar una posició més elevada. Però segons com s’emprin els coixins ens poden ben ofegar.

POCOYOLDA

I read somewhere by chance (in some blog) about pocoyoisation option on Pocoyo’s site. I quite liked the idea and gave it a try. Some pocoyo-alter egos can be really good and look quite the same as the real person.

Now....some versions of pocoyolda....

¡POCOYOÍZATE!

El dia en què parlàrem d'en Ieltsin, la Marilyn tenia masses rostres

I una Marilyn imaginària, com totes les altres, cridava, com a “The Misfits” (1961). Però sense dir res, sense veu. Ahir es feia estrany parlar d’en Ieltsin, com molts d’altres estarien pensant en parlar també d’ell. Vaig recordar fa dies i ahir també una fotografia de la Marilyn al rodatge de “the Misfits”, allà al mig de l’espai, seriosa, amb el cap ves a saber on, ella que a cada imatge semblava tenir un altre rostre, com si hagués estat un bon grapat de persones. Marilyn em confon. Després de parlar d’en Ieltsin i d’en Gorbi ens vam congratular, celebrant les nostres probabilitats de patir un càncer (un dia, sorpresa!) i com els homes de negocis que es feliciten, ens donem una mà. Flaire de mort, d'una mort com els sepulcres pintats de colors en un somni de ja fa uns anys. Millor de colors. O potser sense color, com un elixir bucal incolor. O sense color, com l’acte de rentar-se les dents o com el sexe, que no ve seguit de cap color i pot no tenir cap color, o tenir-ne tants que és com si no en tingués cap. Vam sospitar les nostres agonies perquè sí com qui parla de cuina, o de tofu. Ell parlava de la certesa d'una agonia inimaginablement dolorosa. Un punt de vista des de l'altra banda del mostrador. Jo havia pensat en probabilitats altes però no en certeses d'una cosa per l'estil. Però no és dolent parlar de punts finals que no se sap si són finals. Vaig mirar després rostres de la Marilyn, vaig pensar en Mongòlia. Començo a imaginar-me ara una Marilyn al mig de la plaça Sühbaatar, cridant. Sobta. Em vaig sentir confosa amb tant de rostre i a mesura que passava el dia, m’anava allunyant més i més, caminant per aquella cosa paral·lela o no. Els paisatges més enllà del tren eren més esplendorosos, amb so de vidre. Gent. Es parlà de Nepal. No-no-no...resposta utòpica sobre lluites armades. Com si no...veia un mort, un altre, un altre. Justícies llençades contra la paret, esclafades com globus d’aigua (plaf!). Trossos de goma. Escombra, escombra. Després no hi havia Bangladesh, i m’era aliena la lògica de les dinàmiques a les que m’havia acostumat a sentir a parlar, tot i que l’entenia. Malauradament hi ha aquesta mena de coses per entendre. I vaig esdevenint més inviable. En comptes de sentir la ciutat sota els meus peus, de sentir el sòl quan vaig descalça, sóc més com un globus. Globus contra la paret, globus que es deixa anar. I al matí, parlant d’en Ieltsin, responguérem a la vegada, continuarem a la vegada la meva frase. Seré cada cop més utòpica potser perquè veig que no queda tant, vam concloure a la vegada, com si fos un càlcul matemàtic senzill. I ens congratulàrem. Soja verda i caramels de cafè sense sucre dins d’una bossa blanca. Al vespre, sense haver pogut tornar els peus a les voreres, a les andanes, a les escales, al ciment, a les llambordes, a les rajoles, m’abraçà la veu sempre estranya i magnífica d'en Vice Vukov. Una veu que ho feia tot més estrany encara.

No te mimetices con desconocidos...uh!

O sí. El sábado pasado, o el anterior me di cuenta que el joven que había sentado en mi misma mesa de una de las bibliotecas municipales y yo nos mimetizábamos a veces. Yo con mis cosas de alemán y Mongolia y él con calculadora y cifras. Mimesis....brazo izquierdo formando un ángulo recto (o casi)...claro que mi versión era apoyándome la mano izquierda en la cintura-costado y retorciéndome (práctica y cómoda, claro)...y su versión era apoyando la mano izquierda sobre la mesa, pero también retorciendo el torso. En ambos casos se trata de una postura de concentración...sostengo. Y qué nos hace repetir mesa? A mi la presencia de los diccionarios buenos de alemán allí mismo (no iré a la sala d’estudis-gallinero, de gente mirándose y donde ahora que viene la primavera la cosa hormonal será peligrosa con tanta juventud allí reunida...cubículo feo)...a mi derecha ventana, a la izquierda, franja de mesa-sillas y al fondo otro ventanal. El joven (no tanto) flaco y serio (tanto no me fijé porque de hecho no puedo decir siquiera si llevaba o no gafas...bueno, Sandri avistó el joven-flaco-sin-nombre el otro sábado y seguro que se enteró más) sus motivos tendrá...pero el primer día que estuve por allá estaba asentado en otro lugar aunque hacía incursiones a las enciclopedias y otros parajes (hola-qué-taaal). Igual se fía que vigilaré sus bártulos mientras hace incursiones a estantes varios. Bueno, al fin y al cabo es una compañía silenciosa y agradable.

Mimetizarse espontáneamente unos instantes y olvidarse.

Y como somos bichos de costumbres, en la misma mesa vamos coincidiendo y ya iré observando más muestras de mimesis de criaturas coincidentes en mesa de biblioteca en sábado tarde.

El desconocido de las mímesis (II parte)

Por allí también estuvo hoy, misma mesa, aproximadamente a la misma hora, mismos gestos (quizás misma camiseta verde-marrón...hay gente gris, gente verdosa, gente verde, gente roja...gente tirando a ocre oscuro, como él).. Me percaté de que sí llevaba gafas, en realidad. Lo extraño es que llegando relativamente pronto al lugar, hay aún bastante sitio libre, seguro seguro que también al lado de los libros que se va a buscar...porque cuando fui a devolver a su sitio el gran libro de Sartori sobre partidos políticos y una novela en alemán que había capturado momentáneamente para ojear y hojear (antes de abandonar la biblioteca)...allí estaba el Sujeto, mariposeando entre ordenadores y los estantes de ciencias puras, con una honorable cara de estar en un mundo propio.

Belgrade calling

Esdeveniment misteriós és Eurovisió. Si bé avui dia no té gaire gràcia...perquè jo la gràcia li veig a poder escoltar cançons en idiomes diversos i amb influències diferents (bé...estan les excepcions balcàniques dels darrers anys, en menor o major mesura)..i el clima polític és diferent ara que representa que som més europeus (bé...està el misteri de si tornarà a participar el Marroc -tots som Europa!-, que sols prengué part en la cosa eurovisiva el 1980 amb Samira Bensaïd, o si Europa arribarà al Kazakhstan o a Mongòlia) Arran d'haver retrobat per una carpeta al PC “merci cherie” d’Udo Jürgens (representant a Àustria el 1966) he acabat investigant sobre les aventures eurovisives dels iugoslaus (no adherits al Pacte de Varsòvia i per tant amb el "privilegi" de poder prendre part a la cosa eurovisiva, des del 1961) i el festival de 1966 mateix...Peculiar: el britànic amb la seva faldilla escocesa -llàstima del blanc i negre- (“a man without love”, de Kenneth McKellar) i la representant iugoslava, Berta Ambrož (1944-2003), eslovena, cantant en eslovè (“brez besed” = sense paraules). Ai, Iugoslàvia de Tito...dictadures a eurovisió...però a Serrat el 1968 no el van deixar cantar en català....que l'havia escrit i composat ell el tema i la versió original era en català...en fi, la història és coneguda (i no calen comparacions amb Massiel que ni l'havia escrit ni composat). Després està la finlandesa alegre (Ann-Christine Nyström amb “Playboy”) i Raphael de les Espanyes. I la gran curiositat, la gran errada de les votacions del jurat espanyol (refia-te’n dels jurats eurovisius...a més), que encetaren les votacions pels 5 punts (hehe...i s’escoltava gent fent xivarri-rient)...portugal cinq points (ai...les ganes de donar-li els 5 punts a la cançó portuguesa (els 3 vots anaren cap a Noruega –noruega cantant en norueg, clar- i el punt cap a Àustria). Eren senzilles les votacions i en un tres i no res tots quedaven votats i cap a casa. Tornant a Iugoslàvia...Belgrade calling. Al jurat iugoslau els agradà el “yo soy aquél” de Raphael...per que gaires motivacions per donar-li un vot a les Espanyes franquistes, com que no sé pas. Jo crec que a radiotelevisiónespañola es van alegrar del vot iugoslau i de fet van convidar a la gran Berta Ambrož a que cantés amb Raphael (ves a saber què)...però com que no podia tornar a sortir del país o quelcom per l’estil. Sona com a llegenda urbana.

Vet aquí la cançó iugoslava de Berta Ambrož ...cançó bonica amb encant (enllaç a la lletra en eslovè i anglès).

i les votacions

___

___
(Neco amb el "hani" que representà a Turquia el 1982 per una altra ocasió)

El gran Toni Nadal i les potes de pollastre

El poder del Gran Home del Temps Toni Nadal (efecte GHTTN)!!! Sí! De sobte, sempre retorna. No sé quan surt ell allà triomfant donant les prediccions, però intueixo que els caps de setmana. La realitat és que sempre que el veig allà presentant em sorprenc. El temps no és el mateix quan el dóna un altre (amb tots els meus respectes a d'altres...gran Tomàs Molina, Mònica López i el Mestre Rodríguez Picó). Boirines, xàfecs, plugims, anticiclons i sempre content l’home. Pseudo-telepredicador que ens diu que el temps no és el més important. Ell està ben content plogui o nevi, ens fregim o ens congelem. Li vull col·locar una medalla ben lluent! A les escombraries tot el paracetamol i tot els pròzacs que la gent tingui per casa!!!....efecte GHTTN!!!!

És una mica la que esquitxava el cantant de Glutamato ye-ye, amb potes de pollastre característiques decorant-li la camisa...o pel micro. Dia alegre: Toni Nadal i Glutamato ye-ye. Ueeeee...calamarsaaa, calamarsaaaa...tots contents amb mal temps cantant amb glutamato ye-ye. Vidres trencats per la calamarsa...potes de pollastre, potes de pollastre. Pluja de potes de pollastre i Toni Nadal per President! Uaaa...encegats per les radiacions GHTTN! Pentinant-nos a la inversa, posant-nos cinturons per sobre d’americanes, pintallavis per pintar creus als fronts dels coneguts, vestits no combinats amb el temps, però ben contents tots.

Jacobo Fijman en otro camino

Por algún motivo desconocido volví a releer los versos del poeta Jacobo Fijman (1898 Besarabia - 1970 Argentina), aún bastante desconocido. Desde que descubrí hace no pocos años sus versos en una antología de poesía hispanoamericana de vanguardia, he seguido recordando el poema “crepúsculo” y la sensación de aspereza, dolor, punzadas, colores, luz, plasticidad (versos casi fotográficos) y lucidez de tantos versos.

Se pueden ver algunos de sus poemas en:

http://www.palabravirtual.com/index.php?ir=crit.php&wid=197&show=poemas&p=Jacobo+Fijman

Todos merecen ser leídos, pero para apreciar algunos de ellos conviene leer la biografía del señor Fijman. Si no se sabe de su conversión del judaísmo al catolicismo, de sus crisis espirituales, de sus internados en hospitales psiquiátricos, de su contacto con artistas y autores europeos, sus versos se ven borrosos.

Y tras la lectura de sus versos despliega sus alas un camino intermedio, entre el surrealismo, un misticismo incomprendido y otro tipo de lucidez.

John Wayne, Genghis Khan and the last days

After having watched several western movies, telling all kind of stories, with different settings, I got surprised by one precious western: “The Shootist” http://www.imdb.com/title/tt0075213/ (1976, D. Siegel ). There’s always some risk to come across precious unexpected things. I started to watch it thinking “let’s watch Mr. Wayne’s last movie”. But it ended up being a movie to add to my list of favourite films. After having seen THE movie, I looked for some information and there were more things to come.

John Wayne (playing the role of John Bernard Books), Lauren Bacall and an unknown actor, who happened to become a famous movie director (“a beautiful mind”, “the da vinci code”, yes, Ron Howard is the young Gillom, the son of Bacall’s role of Mrs. Rogers, the guy who admires Mr. Books)...ah, and the horse Ole Dollor, as Ole Dollor. All of them in a film that seems too short but actually isn’t.

Mr. Books and John Wayne are both in “the shootist” in their last scenes, both of them because of stomach cancer, not a typical subject to appear in western movies. No more movies with John Wayne, no more John B. Books in any other movie because Mr. Wayne wouldn’t play him again. It’s said that the cause of such disease in Mr. Wayne dates back to the mid fifties, when he took part in the movie “the conqueror” http://www.imdb.com/title/tt0049092/ (1956, in Spanish it was translated to “el conquistador de Mongolia), a bad movie (well, it could be useful to see how distorted images of Mongolians and Genghis Khan could be), filmed somewhere in Utah were previously some nuclear tests had taken place (actually there’s some controversy about all this). In that movie John Wayne played the role of the Mongolian leader, not easy to believe, but in fact nowadays most movies are worse than this one may be.

I would have never said that there was some link between John Wayne, Genghis Khan and last days. Neither would I have thought of linking John Bernard Books and Mr. Kanji Watanabe (Shimura Takashi’s role in “ikiru”, http://www.imdb.com/title/tt0044741/ 1952, , Kurosawa) and their attitude in the last days. That ability to transcend the screen, transcend expressions, all the silly things we and the characters in movies worry about. Something in the way they uttered words and what they said transcended the screen and shake our contemporary silliness vigorously, our pretensions to be superior thanks to a progress that is taking our society a bit backwards, our belief in permanence and pseudo-eternities. Meanwhile, Ole Dollor ran away, weeping. Ole Dollor keeps running across minds. Ole Dollor will keep running and one day will become a winged creature.

ja tinc la idea per Reis 2007!

Havia llegit en algun diari o anàleg, sobre el nou gran anunci de la Kangoo de la Renault (tant és dir noms de marques...que tot n'és ben ple): després del mític anunci amb aquell crack que era Amunike (el ball d'Amunike) i un altre futbolista , Tren Valencia, de qui no n'havia sentit parlar (en l'anunci promocionava un videojoc molt d'estar per casa). Doncs el darrer és amb el gran Robert Prosinecki, del que recordo la seva etapa al Barça, perquè un cop fora, no era un subjecte que destaqués gaire...Però tots tres ara han tingut una nova glòria. sentit de l'humor i món de la publicitat i una neteja de la seva imatge amb dosis de popularitat-entranyable. Aquí us poso el vídeo que vaig trobar per youtube amb l'spot. què gran!!!

jo em demano un prosikito per Reis l'any vinent!!!! oooh..jo que tenia un nino de plàstic petit d'aquest Prosi mal pintat, vestit del Barça!!! (no sé d'on va sortir i per on deu parar ara...)...el que potser si conservo és algun tazo o fitxa mutant amb l'efígie d'en Prosi (tothom té un passat...fa moooooolts anys seguia les lligues de futbol).

apa, gaudiu del vídeo!!!...tot i que el passaran uns quants cops per la tv.

Hey love crrrusaderr, i want to be yourrr space invaderrr!

Strange days and strange fixations on odd, kitsch but also dark things. Why do we like or feel like we can’t take our eyes off some kinds of things,? I’ve been wondering for years why do I keep thinking of some elements of a book by Oe Kenzaburo (Man'en gannen no futtoboru, 1967...i have no idea of the title in English. in spanish it's translated into something very different, as El grito silencioso) that inspired darkness and madness to me. I don’t drink alcohol because of several reasons (philosophical basically) and sometimes, seeing people drinking and certain attitudes towards drinking, besides thinking of the ideas that brought me to take such a decision, I think of some character in that novel by Oe. That character, morally a bit odd, repeated over and over, that one must face life being sober. Those words pop in my mind from time to time, normally together with images I mentally created when I read that book. I didn’t like that book but it’s present in my mind, and now I’m reading another novel by Oe Kenzaburo, (Memushiri kouchi, 1958, in Spanish: Arrancad las semillas, fusilad a los niños) which shares some points with the one I mentioned, but which I feel is less negative.

Another negative thing I keep in mind is the cover of some cd (Wrath of the Tyrant) by the black metal band Emperor . Dark cover (but not such much) with some element I don’t know which attracts my attention. Maybe the colours, the hair of the man/woman that a certain point becomes snake, the eyes. Who knows? I guess we all have some dark or, at least, hidden side that makes us pay attention to things we don’t really consider positive for us, thinks that our subconsciousness seems to like more than ourselves (I’m not talking about universal moral values nor crimes...i’m not talking about scatological things, nor wicked things...i leave them for the news on tv and the yellow press and so on, because reality is worse than the worse and most macabre black metal lyrics). Fortunately it’s just the cover of that cd that I think has something interesting somewhere, somehow (I’ve just listened to their song “curse you all the men” and I don’t agree with their “black” ideas...though they seem to be more moderated nowadays and they don’t burn any more churches, fortunately). But there are more so-called/considered normal people who listen to this sub-genre within metal...like a guy on a train wearing a t-shirt of Opeth, another metal band....peaceful face and attitude on his way back home. (curiously, his wearing that t-shirt and his kind expression made me feel safer on the train and I didn’t sit very far from him...i thought and felt that better close to that guy, which didn’t seem to be that strange---at least I knew his musical taste--- than close to some of those weird/wicked men in trains in the evening)

On the other side, there come kitsch things and people, like Zlad!, an Australian creation (Molvanîa doesn’t exist, of course!!!) singing things whose lyrics have verses like the one in the title of this post. There also something lying beneath such kitsch creatures wearing silver clothes and wacky hair styles...i guess i like people displaying freedom, colours. i guess i can't help liking surrealism. And those dark and kitsch fixations are like my spontaneous dreams.

But I and my brain remain on a middle path, a middle point. Somewhere where bright sides and darker or hidden sides keep balanced. And these days i'm focusing on the way i breath, pathing a rhythm and some depth, like that of feet on the shore of some imaginary beach.

wiiiiild horses

Sometimes I wonder whether people appearing in pictures in textbooks do exist or not. That happens to me especially when names are given. I think I can say that those people are real. Some courses of German ago, the word Pferdepfleger appeared and it would never (not yet) leave my mind. And there was a picture of a man taking care of horses, whose name I have neither forgotten: Hans Draga. Hans Draga, der Pferdepfleger!! I like this word indeed and the man (there was a picture in the textbook and in the workbook!!) seemed to be a nice person.

On Sunday the Pferdepfleger word and Hans Draga came to my mind again because a friend of mine (Masa) told me about some dream he had years ago about some Mongolian horse. Masa and I happened to be thinking at the same time about Mongolia...he had been reading those tales trying to find something about his dream ...I’ve not read Mongolian tales but I’ve been reading about other issues related to Mongolia (ah! i must say that none of us knew that the other one, thousands of kilometres away was thinking about something related to Mongolia) ...and besides I, logically, associate horses with Mongolia and Mongolia with horses, even though I’m not affected by any kind of horse-virusSuddenly I felt like looking for info on the net about the existence of that Hans Draga. It’s not a common name, I’d say and it’s not likely that if there are many Hans Draga, they have something to do with horses. And I found out that Hans Draga existed!!! Yes!!! But no new pics of that man...but the discovery of horse lovers and something oddly named “Pferdevirus”...which sounds basically negative.

Well, something else. “Wild horses” is one of my favourite songs by Mazzy Star.

ToDo PoR La pAtRiA (VaTiCaNa)!

y Ratzi se puso el tricornio!!!! uaaa uaaa! clamores en la Plaza de San Pedro. Que alegría para los Guardia Civiles que hasta allí habían ido. pero me pregunto qué estarían pensando el resto de gentes allí congregadas, que no creo que entendieran el acto en sí de probarse un tricornio...vamos, si ni siquiera el propio Ratzinger parecía entender la cosa más allá de lo folclórico que puede resultar el tricornio en sí en tanto que sombrero de charol con forma extraña....ay! las dificultades para acertar la posición correcta del tricornio. pero Ratzi se enfundó el tricornio....más chulo que un ocho verde pistacho (como dicen los Mojinos en una canción...no recuerdo cuál, por eso)...y eso que no le dieron un bigote postizo para conjuntarlo con el tricornio (o unas gafas oscuras tipo retro). Tan contento el con el tricornio puesto por unos segundos, que ya estoy pensando que eso de ponerse un tricornio da poderes....y más con la indumentaria papal de la Santidad. Y en las tierras españolas, Ratzi por aquí, Ratzi por allá en la anécdota del pasado de diciembre.

Tengo que decir que no vi el "momento" en la televisión el mismo día sino hoy por casualidad (no suelo ver mucha televisión)...pero recuerdo que un día en los informativos nocturnos (creo que eran los de tele 5) hablaron bastante largo y tendido sobre la evolución de los tricornios de la Guardia Civil, cosa que no entendí demasiado a qué venía a cuento. Seguro que fue el día 8....qué cosas. Va Ratzi y pone los tricornios de moda. Y los niños se piden para Reyes una figura de Ratzi con tricornio, para jugar con su action man, figuras de Star wars y demás criaturas de plástico.

Plastic People of the Universe

aaah....A couple of days ago i couldn't help having a drawing-need attack. My hand moved unconciously and started drawing, like some time ago. I've always loved drawing and i've never given it up (although it means sometimes drawing in books, which i could never lend to anybody, to reuse them...sorry). The picture above of the consequences of my having-to-draw that day. He's a Professor at University. uhm...i don't know whether i should give names here. And why drawing him? spontaneus drawing impulse (SDI). Since there’s not much to say about this SDI, I’ll build, this time, a multi-topic article, with no connections between topics.
Wanting to be like Beckham or so??? Beckham ist Quatsch mit Soße! (¡naranjas de la China!..nonsense in English, but it's not as funny, that's why i didn't write it first in English). Beckhamhood and all related fashiondelamuertehood is something temporary. Oh! tree leaves turning yellowish and falling sadly onto the ground of drowsy parks and forests, when the night has told stories about the coming hard winter. That's the death of beckhamhood.
By the way, Plastic People of the Universe (Milan Hlavsa,Josef Janíček, Vratislav Brabenec, Jiří Kabeš) was a band from the former Czechoslovakia. I once (quite a long time ago) heard about it in some TV report (i think it was in "sputnik", on canal 33) about music and political events. They talked about these people (they made interesting music, with mysterious sounds...some kind of rock, close to psychedelic rock, sometimes), Václav Hável and the Velvet Revolution. I liked the name of this music band.