Mantra de la compassió (Avalokiteśvara)
Oṁ Mani Padme Hūṁ

Mantra de la saviesa (Mañjuśrī)
Oṃ A Ra Pa Ca Na Dhīḥ
-benvinguts - welcome - bienvenidos - bienvenus - willkommen - ようこそ - benvenuti - bem-vindo - ongi etorri - 欢迎 - witam -
I una Marilyn imaginària, com totes les altres, cridava, com a “The Misfits” (1961). Però sense dir res, sense veu. Ahir es feia estrany parlar d’en Ieltsin, com molts d’altres estarien pensant en parlar també d’ell. Vaig recordar fa dies i ahir també una fotografia de la Marilyn al rodatge de “the Misfits”, allà al mig de l’espai, seriosa, amb el cap ves a saber on, ella que a cada imatge semblava tenir un altre rostre, com si hagués estat un bon grapat de persones. Marilyn em confon. Després de parlar d’en Ieltsin i d’en Gorbi ens vam congratular, celebrant les nostres probabilitats de patir un càncer (un dia, sorpresa!) i com els homes de negocis que es feliciten, ens donem una mà. Flaire de mort, d'una mort com els sepulcres pintats de colors en un somni de ja fa uns anys. Millor de colors. O potser sense color, com un elixir bucal incolor. O sense color, com l’acte de rentar-se les dents o com el sexe, que no ve seguit de cap color i pot no tenir cap color, o tenir-ne tants que és com si no en tingués cap. Vam sospitar les nostres agonies perquè sí com qui parla de cuina, o de tofu. Ell parlava de la certesa d'una agonia inimaginablement dolorosa. Un punt de vista des de l'altra banda del mostrador. Jo havia pensat en probabilitats altes però no en certeses d'una cosa per l'estil. Però no és dolent parlar de punts finals que no se sap si són finals. Vaig mirar després rostres de la Marilyn, vaig pensar en Mongòlia. Començo a imaginar-me ara una Marilyn al mig de la plaça Sühbaatar, cridant. Sobta. Em vaig sentir confosa amb tant de rostre i a mesura que passava el dia, m’anava allunyant més i més, caminant per aquella cosa paral·lela o no. Els paisatges més enllà del tren eren més esplendorosos, amb so de vidre. Gent. Es parlà de Nepal. No-no-no...resposta utòpica sobre lluites armades. Com si no...veia un mort, un altre, un altre. Justícies llençades contra la paret, esclafades com globus d’aigua (plaf!). Trossos de goma. Escombra, escombra. Després no hi havia Bangladesh, i m’era aliena la lògica de les dinàmiques a les que m’havia acostumat a sentir a parlar, tot i que l’entenia. Malauradament hi ha aquesta mena de coses per entendre. I vaig esdevenint més inviable. En comptes de sentir la ciutat sota els meus peus, de sentir el sòl quan vaig descalça, sóc més com un globus. Globus contra la paret, globus que es deixa anar. I al matí, parlant d’en Ieltsin, responguérem a la vegada, continuarem a la vegada la meva frase. Seré cada cop més utòpica potser perquè veig que no queda tant, vam concloure a la vegada, com si fos un càlcul matemàtic senzill. I ens congratulàrem. Soja verda i caramels de cafè sense sucre dins d’una bossa blanca. Al vespre, sense haver pogut tornar els peus a les voreres, a les andanes, a les escales, al ciment, a les llambordes, a les rajoles, m’abraçà la veu sempre estranya i magnífica d'en Vice Vukov. Una veu que ho feia tot més estrany encara.
Mimetizarse espontáneamente unos instantes y olvidarse.
Y como somos bichos de costumbres, en la misma mesa vamos coincidiendo y ya iré observando más muestras de mimesis de criaturas coincidentes en mesa de biblioteca en sábado tarde.
El desconocido de las mímesis (II parte)
Por allí también estuvo hoy, misma mesa, aproximadamente a la misma hora, mismos gestos (quizás misma camiseta verde-marrón...hay gente gris, gente verdosa, gente verde, gente roja...gente tirando a ocre oscuro, como él).. Me percaté de que sí llevaba gafas, en realidad. Lo extraño es que llegando relativamente pronto al lugar, hay aún bastante sitio libre, seguro seguro que también al lado de los libros que se va a buscar...porque cuando fui a devolver a su sitio el gran libro de Sartori sobre partidos políticos y una novela en alemán que había capturado momentáneamente para ojear y hojear (antes de abandonar la biblioteca)...allí estaba el Sujeto, mariposeando entre ordenadores y los estantes de ciencias puras, con una honorable cara de estar en un mundo propio.
El poder del Gran Home del Temps Toni Nadal (efecte GHTTN)!!! Sí! De sobte, sempre retorna. No sé quan surt ell allà triomfant donant les prediccions, però intueixo que els caps de setmana. La realitat és que sempre que el veig allà presentant em sorprenc. El temps no és el mateix quan el dóna un altre (amb tots els meus respectes a d'altres...gran Tomàs Molina, Mònica López i el Mestre Rodríguez Picó). Boirines, xàfecs, plugims, anticiclons i sempre content l’home. Pseudo-telepredicador que ens diu que el temps no és el més important. Ell està ben content plogui o nevi, ens fregim o ens congelem. Li vull col·locar una medalla ben lluent! A les escombraries tot el paracetamol i tot els pròzacs que la gent tingui per casa!!!....efecte GHTTN!!!!
És una mica la que esquitxava el cantant de Glutamato ye-ye, amb potes de pollastre característiques decorant-li la camisa...o pel micro. Dia alegre: Toni Nadal i Glutamato ye-ye. Ueeeee...calamarsaaa, calamarsaaaa...tots contents amb mal temps cantant amb glutamato ye-ye. Vidres trencats per la calamarsa...potes de pollastre, potes de pollastre. Pluja de potes de pollastre i Toni Nadal per President! Uaaa...encegats per les radiacions GHTTN! Pentinant-nos a la inversa, posant-nos cinturons per sobre d’americanes, pintallavis per pintar creus als fronts dels coneguts, vestits no combinats amb el temps, però ben contents tots.
Por algún motivo desconocido volví a releer los versos del poeta Jacobo Fijman (1898 Besarabia - 1970 Argentina), aún bastante desconocido. Desde que descubrí hace no pocos años sus versos en una antología de poesía hispanoamericana de vanguardia, he seguido recordando el poema “crepúsculo” y la sensación de aspereza, dolor, punzadas, colores, luz, plasticidad (versos casi fotográficos) y lucidez de tantos versos.
Se pueden ver algunos de sus poemas en:
http://www.palabravirtual.com/index.php?ir=crit.php&wid=197&show=poemas&p=Jacobo+Fijman
Todos merecen ser leídos, pero para apreciar algunos de ellos conviene leer la biografía del señor Fijman. Si no se sabe de su conversión del judaísmo al catolicismo, de sus crisis espirituales, de sus internados en hospitales psiquiátricos, de su contacto con artistas y autores europeos, sus versos se ven borrosos.
Y tras la lectura de sus versos despliega sus alas un camino intermedio, entre el surrealismo, un misticismo incomprendido y otro tipo de lucidez.