La mirada adreçada a un mitjó acabat de trobar i que
agafem per una punta (inici o final, és indiferent) acostuma a ser sostinguda i
va ben maridada amb una pregunta retòrica: On havies estat? Cap mitjó ha
respost cap pregunta (i molt menys aquesta) fins la data actual. I ara tampoc
ho farà, és clar. És el nostre estat d’ànim i l’actitud que ens predomina en el
moment concret allò que determina la resposta hipotètica del mitjó. En dies
positius, el mitjó (Subjecte Tèxtil) adquireix una personalitat juganera o potser
fins i tot hi veiem cert desempar i ens desperta llàstima. En dies de mala
lluna, en canvi, el Subjecte Tèxtil esdevé una criatura malèfica que es
proposava fer-nos la guitza i que ha provocat la pèrdua o desaparició del seu
company.
La realitat es modifica quan li concedim certa
personalitat o entitat pseudo-humana a determinats objectes, quotidians o no. És
un pas per valorar-los, tot i que hauria de servir per ser conscient del cost
de la seva adquisició i el valor de la seva utilitat. Hi ha, no obstant això,
el nefast perill de venerar-los o de crear-nos ídols (fet ben perillós si pel
mig hi ha el valor de marca).
Més enllà de l’esmentat valor que podem atorgar a costos
i utilitats hi ha l’exercici de prendre consciència del moment, del present,
de la nostra posició i del rol de tot allò que ens envolta (o de què ens
envoltem). Parlo del concepte de “mindfulness”? Doncs sí. Però també hauria de
fer el salt mental per referir-me a la vacuïtat. És possible també observar
fixament el mitjó retrobat, fer-li les preguntes pertinents, i acabar en un
estat meditatiu que ens porti a copsar la vacuïtat.
.jpg)
