IDEAS COLOURING FEELINGS COLOURING IDEAS: SOMETHING ABOUT AFRICA

It’s not been a long time since I started developing a greater interest in Africa. Back in 2002 or so, at university, we did study a bit about Nigeria, focusing on contemporary politics and some issues concerning its society and history (it’s all linked, indeed). I enjoyed it but that was all. I later focused on Asia, in which I’ve been really had a keen interest for many years (why does the East –not only the farthest east- attract me?) and enrolled in a 2—year master course on Asian (and also Oceanic) studies.

Less mainstream

I tend to be especially receptive to information about less popular issues (i.e. the dimensions beyond mainstream culture and mainstream topics) since I’m not exactly very conventional. By “not very conventional” I mean questioning settled beliefs, actions, conventions and not following them if there’s a better or rather rational, healthy or beneficial option (it doesn’t mean being an outsider or a radical follower of whatever).

So, I found myself with colourful, intuitive ideas that formed feelings about those rather-unknown fields, dimensions, issues. And, these ideas and feelings brought an increased curiosity, which made me seek information and other ideas. 

Knowledge is dynamic and it’s quite impossible to acquire 100% knowledge about something (or is it?). Concerning Africa, I went for geography (in fact, we had studied quite a lot of world geography at school, lucky me) to refresh blurred data I had about the continent. Then came cinema and literature, and also languages. I also took part in a language volunteering program (helping learners of Catalan) and my partner was a guy from Senegal. Ah...and the latest, yesterday (February 6th) I went to a book presentation by Mactar Thiam Fall (books on Wolof language in relation to Catalan) which included a short documentary.

Shapes, colours, scents

The shape of the feelings I had initially sort of changing after having watched some movies and reading African literature, but the colours remain. Geometrical patterns in brilliant colours, movement, simple lines, some kind of purity, the ultimate causes of a broad smile.  It somehow feels like digging into oneself and feeling the warm and bold scent of the soil from some forgotten and uncorrupted place.

However...

Of course there are also some negative ideas and criticism, as it happens with most places we read about. But here I just wanted to focus on positive ideas and feeling.

SHARING AND TOGETHERNESS (PLACE AND MIND)

downtown (Granollers, V. Oriental)

Yesterday, 11th September (the Diada), walking around Granollers with a friend I spotted a building hosting the offices of 2 "pretty opposite" political parties: Ciutadans and SI. How might be their daily life sharing that building? I think the elites are much less democratic than citizens and small representations and delegations of parties. It's people who are rather moved by feelings, by belongingness to a collective or a society and it's people who really deal with real problems in any country. And thus it should be citizens who, empowered, manage to change things. It was on the occasion of La Diada that people displayed a shared feeling of belongingness to a collective, to a society and to an identity. I did like the romantic side of such a collective action as was the Catalan Way (I found it beautiful and awe inspiring), even though I can't be any kind of nationalist (I rather focus on non-attachment and becoming a bit more selfless and less linked to any identity). Internationalism has also a romantic side but it's somehow less compatible (I'd say) with human nature and nowadays proneness to focus on the self and personalization of whatever might be customizable. Well, I'm talking about western culture countries in general.

Ah...but there's a nuance of internationalism within any nationalism in the sense that people from any place are prone to feel attached to a sense of belongingness to a culture, to a nation. We're all social creatures and need to some extent some kind of approval and "haven" from our peers. I know I can't deny I belong to a society and a culture, but I can't go beyond that and have nationalist or belongingness feelings. Facts on the one hand and subjectivity on the other hand.

SUN RIVER AFTERNOON

It’s possible to create parallel dimensions just for us and for our theories.

We can belong to wherever we want to.

***

There wasn’t anything above us but we pretended to see something up there.

Aren’t we free?

Don’t we have a bondless imagination together?

Isn’t our own dimension flexible and expandable?

***

Parallel and synchronized creatures next to a river on a sunny spring afternoon,

Grey high-heeled shoes and dark violet pantyhose do go with t-shirts with metal band names.

Some other day we became outsiders and also foreigners.

GRANDÍSSIM PUNSET!

Quin anunci més gran! em fa molta gràcia el final, amb en Punset dient "aaai". Gran personatge....L'he anat seguint en diversos "Redes" i estic llegint 2 llibres seus (fa temps ja en vaig acabar un). A hores ara deu ser el culpable de nombroses addiccions a la divulgació científica i, és clar, al coneixement científic. Gràcies ha l'endinsament en les dimensions punsetianes, vaig llegir "El ladrón de cerebros" d'en Pere Estupinyà. Quina meravella també! Ambdós autors empren un llenguatge proper i alhora rigorós i curós i fan que costi molt deixar el llibre en qüestió en "standby". Aix...Bé, ja m'havien agradat les ciències i sovint, si topava amb un documental sobre ciència em quedava una mica adherida a la pantalla. Des de fa anys també anava seguint el "tres14" i el "quèquicom".

La fotografia és del 5 de novembre de 2011...ja fa temps, ja....feta amb el telèfon mòbil, al caprabo (bé, llavors encara era eroski, crec) de Granollers-polígon El Ramassar.

HI HAURIA TANT PER ABOCAR-HI...

En la visita al Cosmocaixa amb en Huang-lags (a.k.a. Jón), la curiositat va romandre fins el moment de travessar la sortida (bé, encara quedava entrar a la botiga del museu). Com un element més de les exposicions vam observar i comentar els contenidors de brossa ordenadament col·locats a l’edifici.

En comptes de “rebuig”, a un dels contenidors el text era “banal”. Ah...massa petit el contenidor si s’hi ha de poder abocar totes les banalitats....

TRANS-LÚCIDA

teràpia

Passeja el cos, passeja l'ànima. Quina plenitud amb els peus dins aigües mediterrànies dòcils i transparents. Ni multituds ni cridòries; onades i esquitxos del caminar trencant el silenci.

***
Passeig meditatiu, deixant que els pensaments vinguessin i anessin quedant-se amb les petjades, emportats tots per les onades.

***
Vacuïtats i cadàvers de petits peixos víctimes de les dinàmiques marines. Pedres i trossos de vidre arrodonits. Els propis peus a través de les aigües. Mantenir l'equilibri en cada passa.

***
Esdevinc translúcida.

Boo-Files: Hospital del Tòrax

Apa....com són les coses. Mirant un reportatge de TVE a la carta titulat “el más allá” (buu....sense músiques rares i sense una intenció sensacionalista o amb pretensions cuartomilenístiques...que si no no ho hagués vist, que amb questes coses com que no puc) sento a parlar de l’Hospital del Tòrax de Terrassa i de tota la llegenda i història que l’envolta. Alguna cosa em resulta com familiar o propera. Hi ha alguna cosa en els nombrosos arcs de l’edifici que em criden l’atenció. Òbviament també em crida l’atenció i em mou a cercar més informació el fet d’haver estat un centre per malalties de l’aparell respiratori, estant jo encara amb la companyia de Rifaldin i Cemidón (rifampicina i isoniazida....darrera etapa!) per aquesta tuberculosi. També per la proximitat d’un cas de càncer de pulmó.


Malaltia estranya la tuberculosi.....en unes dècades, en un país desenvolupat, guarible. Tanmateix crec que resta cert estigma....tot i que jo havia pensat en aquesta malaltia com quelcom romàntic....cosa d’artistes i gent de la literatura (quan m’ho van diagnosticar vaig pensar en Franz Kafka, Shiki Masaoka, Joan Salvat-Papasseit...). Penso en els que haguessin estat internats en l’esmentat hospital....Al menys tenien bones vistes i aire pur....molt millor que quan vaig estar ingressada....amb vistes a una part de natura, una petita carretera que duia a un aparcament i un panell publicitari primer amb un Mitsubishi vés-a-saber i després amb un Mayor Oreja (per les eleccions europees, a les quals no vaig poder votar). Clar, que la sensació d’estar tancat roman...i la de cert ostracisme també. Una cosa que em costa de veure són els suïcidis tan nombrosos des de la planta novena que hi va haver tenint en compte el cansament i l’esforç que suposa aixecar-se o caminar, a més dels dolors que es donen en estats avançats del càncer de pulmó i amb la tuberculosi. Però entenc que abandonats a la seva sort i sabent-se sentenciats fessin un darrer esforç i s’arrosseguessin fins on fos. No es dóna només un moment de frustració. No es dóna només un moment en què hom se sent perdut. I són molts els plors i les angoixes. Pobra gent....Per uns anys en alguns casos no van poder disposar de millors tractaments o d’una cura....

La part fea (a banda dels que hi van a fer destrosses i rituals foscos negatius) és que l’edifici es vulgui convertir en quelcom més lucratiu i s’hi facin filmacions. Hagués estat bé rehabilitar-lo com hospital....tal com estan molts hospitals, mancats de llits, i havent de deixar els malalts d’urgències pels passadissos (una vergonya)....Amb aquesta classe política tan pudent....pfff....vergonya de subjectes que s’omplen la boca de paraules que sonen bé i van de socialistes. Bah. Ni es deixa descansar les ànimes ni es té cura dels vius.

Porto dies que no em trec del cap aquest hospital. Per escriure això he hagut de posar música happy-kitschi....es fa fosc i sóc persona poruga i sensible. Música happy-kitschi (ex: "tarzan boy" de Baltimora, la versió japonesa del YMCA, per un tal Saijou Hideki....i perquè no tinc per aquí el gran èxit eurovisiu "hani" de Neco, de 1982) i coses peculiars com música enka i pre-enka i les Shahrizoda (noies uigurs)...Tanmateix, des que estic malalta em molesta força escoltar música i no acostumo a aguantar més de 2 cançons seguides....pel cansament, el vertigen i les nàusees.

happy lunch

Healthy food, delicious dishes, variety, nice place....a newspaper to have a look at...



http://www.lagranjavegetariana.com/