SHARING AND TOGETHERNESS (PLACE AND MIND)

downtown (Granollers, V. Oriental)

Yesterday, 11th September (the Diada), walking around Granollers with a friend I spotted a building hosting the offices of 2 "pretty opposite" political parties: Ciutadans and SI. How might be their daily life sharing that building? I think the elites are much less democratic than citizens and small representations and delegations of parties. It's people who are rather moved by feelings, by belongingness to a collective or a society and it's people who really deal with real problems in any country. And thus it should be citizens who, empowered, manage to change things. It was on the occasion of La Diada that people displayed a shared feeling of belongingness to a collective, to a society and to an identity. I did like the romantic side of such a collective action as was the Catalan Way (I found it beautiful and awe inspiring), even though I can't be any kind of nationalist (I rather focus on non-attachment and becoming a bit more selfless and less linked to any identity). Internationalism has also a romantic side but it's somehow less compatible (I'd say) with human nature and nowadays proneness to focus on the self and personalization of whatever might be customizable. Well, I'm talking about western culture countries in general.

Ah...but there's a nuance of internationalism within any nationalism in the sense that people from any place are prone to feel attached to a sense of belongingness to a culture, to a nation. We're all social creatures and need to some extent some kind of approval and "haven" from our peers. I know I can't deny I belong to a society and a culture, but I can't go beyond that and have nationalist or belongingness feelings. Facts on the one hand and subjectivity on the other hand.

Mariloli-por-favor!

Argh! Encara estic amb el regust d'un gran desacord, barrejat amb  indignació, per unes declaracions de Mariloli-de-Cospedal, dites en el  context de les retallades (no pas amb tisores, sinó amb motoserres) i  ajustaments diversos.

Quina mena d'argument és defensar l'excel.lència de l'educació superior en  base al preu de les taxes universitàries?? Per quina regla de tres, un  encariment dels estudis implicarà una millora de la qualitat? més aviat  restarà igual i el que passarà és que el sistema esdevindrà molt injust.  Quina idea de tenir aquesta dona...que potser si es té un compte corrent més  grassonet un individu serà més eficient com a investigador o tindrà millors  resultats acadèmics? apa!!! i els fills-de-famílies-benestants que entrin a  la universitat i pensin més en festes i ociositats i vagin tirant i repetint  perquè saben que els hi paguen els estudis sense problemes??? on és aquí  l'excel.lència???

El que caldria, per millorar el nivell és racionalitzar les estructures  (nombre d'universitats i estudis oferts) i exigir més des del començament.  Si el primer curs hi ha molts estudiants, tant amb una idea encertada com no  encertada del significat i exigència dels estudis superiors, els qui  realment vulguin seguir i siguin vàlids per a la vida universitària,  seguiran.

Les butxaques no van als exàmens, no fan treballs, no investiguen, no treuen  notes...De veritat...mariloli. Elitisme biaixat, no gràcies. Hem de pensar  en la capacitació i l'exigència, no en les barreres a l'accés.

L'EXCÉS D'INEPTES ESQUERDA ELS CÀNTIRS

Molt s'ha escrit i dit ja -i el que resta- sobre com sembla anar-se'n tot en orris. No haurien d'entrar amb motoserres a hospitals i d'altres centres sanitaris, ni tampoc a centres d'ensenyament. Sense arbres, la fi, sense arbres, la mort. Tanta ineptitud provoca unes esquerdes massa amples, que van creixent fins amenaçar de trencar-se tot plegat. No hi ha lloc per tant inepte, per tant individu incapaç de valorar i ser conseqüent amb el bé comú i les veritables prioritats.

I dic...com ha de gaudir una població mancada de salut i d'una educació de qualitat d'aquelles coses més secundàries a què s'està destinant fons. A veure si a un pobre malalt morint-se de fàstic en una llista d'espera, mentre se li agreuja una malaltia, li importa gaire que es doblin pel.lícules, s'atorguin subvencions, es creïn i mantinguin institucions més pròpies de temps de bonança....És bàsic....Pensem en la piràmide de Maslow....primer cobrir les primeres necessitats i després ja es veurà, cap a d'altres qüestions. clar, que la colla d'Il.lustres Ineptes d'aquí i d'allà ja tenen ben cobertes les primeres, segones i terceres necessitats....fins i tot les futures (vergonya de pensions vitalícies compatibles amb d'altres sous i càrrecs)....I com criatures malcriades, es miren el melic, es miren al mirall a veure quin és el seu millor cantó i van gaubant-se de les paraules grandilocuents que van dient, des del seu món paral.lel.

"BOINA-A-MEDIO-LADO" I COIXINS

Molt casualment, fa ja força temps, en unes grans superfícies vaig adquirir 2 llibres d'en Jon Juaristi. 1 euro cadascun, temàtiques interessants....i recordava que m'havia agradat l'estíl d'aquest senyor en base a articles seus que havia trobat en vells diaris (crec que El País) i, darrerament, els diumenges a l'ABC. Les expectatives eren difuses però, en avançar amb la lectura de “La tribu atribulada. El nacionalismo vasco explicado a mi padre”, la sorpresa ha estat realment grata. En els temps que corren, de posar etiquetes i simplificar tot tant com es pugui i de donar visions blanc-o-negre de les coses, és valuós veure com transcendeixen d'altres coses. En l'esmentada obra les persones, la seva part més humana, es posa per damunt d'idees de tota mena. de fet, són les persones les que s'adhereixen a unes idees i no a la inversa. És un tipus de miopia força comuna.

Essent partidària d’universalismes i de defugir identitats i etiquetes agraeixo llegir o escoltar plantejaments contraris, no pas per rebatre’ls (com rebatre sentiments, com rebatre aspectes viscerals de vegades gàstrics?) sinó cada cop més per curiositat, perquè cada cop em costa més i més entendre plantejaments basats en l’aferrament a identitats. I òbviament també llegeixo sobre plantejaments d'aquells que no entenen de nacionalismes i fins i tot d'aquells que violentament agredeixen verbalment idees nacionalistes. Tot són idees i no fa gens de mal mirar-se-les i pensar-hi una mica....i cap d'elles és millor o pitjor...totes tenen un perquè al darrera. Un altre tema és que aquest motiu sigui acceptable socialment, moralment, racionalment, humanament, legalment, etc. I una altra cosa és cada persona i les seves circumstàncies.

És, d’altra banda, curiós que precisament estigui estudiant publicitat, on les marques, símbols, identitats tenen l’enorme força que tenen (que deixem que tinguin). Al cap i a la fi som una bestiola que necessita de símbols i d’etiquetes, que acabin sent una mica de rutes, una mena de caus on sembla que ens puguem aixoplugar. Símbols i etiquetes que funcionen com a coixins amb els quals pensem que ens podem protegir o que ens poden donar una posició més elevada. Però segons com s’emprin els coixins ens poden ben ofegar.

아 ~, 진싸!!!

Really....these are scary times....What have people done to deserve such a govenrment?? Finally, yesterday there was a reaction to the situation, I mean, a real reaction, since the measures since then had been rather random and uneffective. However, such measures aren't the best at all...and it feels that they're taken too late, under pressure and rushing. Other parties had been saying to do changes and adopt certain policies for a long time but that useless politician the citizens have to suffer as head of the executive, was too stubborn and childish to accept them, to admit the situation was bad. It's never been a sign of intelligence to cover one's ears so as to ignore suggestions. It felt like "since it's x, who is bad, the enemy, who makes the suggestion, it's a bad suggestion and I'm going to ignore it". It's healthy and enriching to listen to different and even contrary opinions or to thoughts from those who think differently and then think about it.

아, 진싸...

The time when the ruling party boastfully talked about protecting the worker and avoiding cuts in social expenditure is not far away. The time when they boastfully called themselves socialist is neither far away from now....Worker's party? socialist party? Just seeing their salaries, the way they dress and the way they act places them far away from such adjectives...And how they love to waste money on useless things and trips....and how they love to appear smiling at some meetings and photographs.

Really.....there's a lot to say, a lot to be fed up with and too much to feel just too disappointed. Fortunately I didn't vote for them but for a party who got no representation in the Parliament.

Really....it's still too long until the next general election.

QUI VOL BESTIOLES LLIURES?

Fa poc han estat les consultes sobiranistes, en un moment en què hi ha qüestions més rellevants
en què pensar i temes pendents de resoldre o millorar. La identitat no servirà com a crostó de pa
per la gana. Només ens fa menys lliures i ens tanca...però és interessant ficar en els caps idees
sobre identitats (ja poden ser nacionalismes, idolatries a marques o imatges, adoracions diverses)
per fer que les criatures humanes actuin sense donar gaires arguments. s'ha de fer això perquè
sóm un grup, un col.lectiu d'iguals, una comunitat diferenciada. Res més.

Diria que és millor veure el que uneix les bestioles humanes: veure la diversitat com riquesa, no
pas com trets diferenciadors. Per què les cultures han de ser patrimoni de comunitats concretes?
Tant per aprendre i per compartir que hi ha...

Les banderes no són més que draps pintats. Sense draps, nus, tots esdevindriem iguals. Nus,
sense etiquetes ni aferraments, més feliços i menys cecs.

Boo-Files: Hospital del Tòrax

Apa....com són les coses. Mirant un reportatge de TVE a la carta titulat “el más allá” (buu....sense músiques rares i sense una intenció sensacionalista o amb pretensions cuartomilenístiques...que si no no ho hagués vist, que amb questes coses com que no puc) sento a parlar de l’Hospital del Tòrax de Terrassa i de tota la llegenda i història que l’envolta. Alguna cosa em resulta com familiar o propera. Hi ha alguna cosa en els nombrosos arcs de l’edifici que em criden l’atenció. Òbviament també em crida l’atenció i em mou a cercar més informació el fet d’haver estat un centre per malalties de l’aparell respiratori, estant jo encara amb la companyia de Rifaldin i Cemidón (rifampicina i isoniazida....darrera etapa!) per aquesta tuberculosi. També per la proximitat d’un cas de càncer de pulmó.


Malaltia estranya la tuberculosi.....en unes dècades, en un país desenvolupat, guarible. Tanmateix crec que resta cert estigma....tot i que jo havia pensat en aquesta malaltia com quelcom romàntic....cosa d’artistes i gent de la literatura (quan m’ho van diagnosticar vaig pensar en Franz Kafka, Shiki Masaoka, Joan Salvat-Papasseit...). Penso en els que haguessin estat internats en l’esmentat hospital....Al menys tenien bones vistes i aire pur....molt millor que quan vaig estar ingressada....amb vistes a una part de natura, una petita carretera que duia a un aparcament i un panell publicitari primer amb un Mitsubishi vés-a-saber i després amb un Mayor Oreja (per les eleccions europees, a les quals no vaig poder votar). Clar, que la sensació d’estar tancat roman...i la de cert ostracisme també. Una cosa que em costa de veure són els suïcidis tan nombrosos des de la planta novena que hi va haver tenint en compte el cansament i l’esforç que suposa aixecar-se o caminar, a més dels dolors que es donen en estats avançats del càncer de pulmó i amb la tuberculosi. Però entenc que abandonats a la seva sort i sabent-se sentenciats fessin un darrer esforç i s’arrosseguessin fins on fos. No es dóna només un moment de frustració. No es dóna només un moment en què hom se sent perdut. I són molts els plors i les angoixes. Pobra gent....Per uns anys en alguns casos no van poder disposar de millors tractaments o d’una cura....

La part fea (a banda dels que hi van a fer destrosses i rituals foscos negatius) és que l’edifici es vulgui convertir en quelcom més lucratiu i s’hi facin filmacions. Hagués estat bé rehabilitar-lo com hospital....tal com estan molts hospitals, mancats de llits, i havent de deixar els malalts d’urgències pels passadissos (una vergonya)....Amb aquesta classe política tan pudent....pfff....vergonya de subjectes que s’omplen la boca de paraules que sonen bé i van de socialistes. Bah. Ni es deixa descansar les ànimes ni es té cura dels vius.

Porto dies que no em trec del cap aquest hospital. Per escriure això he hagut de posar música happy-kitschi....es fa fosc i sóc persona poruga i sensible. Música happy-kitschi (ex: "tarzan boy" de Baltimora, la versió japonesa del YMCA, per un tal Saijou Hideki....i perquè no tinc per aquí el gran èxit eurovisiu "hani" de Neco, de 1982) i coses peculiars com música enka i pre-enka i les Shahrizoda (noies uigurs)...Tanmateix, des que estic malalta em molesta força escoltar música i no acostumo a aguantar més de 2 cançons seguides....pel cansament, el vertigen i les nàusees.

effect.cause.effect

Enough enthusiasm, hope and need of change so as to produce obamabadges...

One day my father gave me this curious and unexpected badge...He told me about a man giving obamabadges for free. Enthusiasm made me feel lucky to have got one...

Politics are so terribly bad here that a badge, a simple badge creates something illusory...such as thinking that things could change here and have well prepared politicians, good at oratory, professional, mature, civilised (not that childish in their political behaviour), decent, diligent, coherent...

Quasi la la nàusea

Quasi la nàusea arran de totes aquelles paraules farcides de substàncies prescindibles, indesitjables.

Quin és aquest panorama de cotxes oficials customitzats, d’inodors sofisticats, d’idees poc adients en temps en què és preferible l’austeritat, de preferències mal definides (crear ministeris ara per col.locar-hi alguns amics i familiars??)...? i negació de l'evidència força sovint...

Vaig decidir llençar a la paperera uns quants prejudicis (tots són inútils i fan més mal que no pas bé) i vaig acabar expandint la meva mirada i la meva oïda cap a més mitjans de comunicació. Comporta més nàusees però al menys no hi ha només mots desitjats ni descripcions parcials. No vull escoltar només aquells que em puguin dir el que vull escoltar, el que vull llegir. Pel matí, diari “Público” i “El País”, tot dinant, potser una “La Vanguardia” o si en trobo, un “Avui”, al restaurant on vaig sempre....i de tant en tant, “El Mundo” i els diumenges l’”ABC”. Una mica de tot. A les ones, tant Catalunya Informació com la COPE. Fins ara no m'ha passat res. Sí tinc més criteri per criticar certes coses que es puguin dir i puc reflexionar millor amb més plantejaments. No es contagien els plantejaments conservadors ni entra febre...i hi ha continguts que valen la pena a mitjans que mai haguéssim pensat a tenir en compte. Tota la informació és bona si se sap emprar-la.

Sort que vaig votar partits verds que no van tenir una representació que els fés partíceps de cap vergonya....perquè poca cosa haguessin pogut fer.

Nàusea, com l'altre dia anant en cotxe (com és habitual)...descordinació entre cervell i cos, entre percepció visual de moviment mentre el cos roman quiet dins el vehicle. Nàusea: declaracions i boques que s'omplen de paraules grandiloqüents i promeses per penjar als titulars dels diaris....mentre els fets agafen d'altres direccions. Nàusea.

Brand new O-days

Yes....Obama is the new President, far away, but almost everywhere. I was even moved yesterday when I read the news. Happy for the coming of hope, happy for the possible improvement in the lives of many people...happy because it's a historical moment... Why can't Spain (and many other countries) have a president like him??? that charismatic, that well prepared, that good at connecting with the population???
The coming of the O-times ::)
I'm still moved...

お(o bé 大) GORBI 様!!!

Havia retrobat el meu Casiotone (encara funciona!) i els llibres sobre la Perestroika escrits per en Gorbi (O-Gorbi-sama....o bé Oo-Gorbi-sama) romanien per un estant de la meva habitació, propers a llibres de haiku, novel·les de Christa Wolf i un parell de llibres d’en Murakami Haruki (reiteraré que no m’agrada, però em segueixen els seus llibres). Coses que romanen...però entre elles no està la lletra sencera d’aquella obra mestra que Lena et moi vam composar (i interpretar) en honor a la perestroika...quan tindríem cosa de 7 ò 8 ò 9 anys (no era gaire més normal jugar a fer amoníac amb el meu joc de química --...microcheminova!!!!, que és a sota del sofà d’aquesta habitació-- o jugar a farmacèutiques). Els llibres eren part de la coreografia. Quin art. En Gorbi era una entitat abstracta i la perestroika no ho podia ser menys. I els soviètics i russos em queien bé....ai...pobrissons als dibuixos i sèries de temps de guerra freda que eren els dolents...o estranys, com els soviètics d’un capítol de MacGyver que vaig veure reposat. D’una banda els dibuixos de les nordamèriques....i d’altra banda, les coses japoneses estil Aldea del Arce, Juana y Sergio, La Panda de Julia....i tot això convivia amb la idea d’un Gorbi abstracte. Ai...O-Gorbi-sama a la teva datxa!! Els infants d’avui dia de No-rússia ja no tenen una entitat abstracta...en Putin fa por i no és ni perestròiquic ni glasnostià...pfff....pots comptar que la mainada li dediqui cançons...no eh!... A més ja no és temps gloriós per als teclats Casio....Els infants ja no entren en trance escoltant les melodies d’acompanyament...o el so de les tecles seguint escales musicals no-piano...uaaa!!! ocarina!!! I el sitar enllaunat??? I el so “insect”?? Com a bona criatura made in Japan alguns dels sons (no fidels al so original) eren: wadaiko, shamisen, koto.. Gran errada que no hi hagués l'opció sons de bol tibetà. Ai...tot comporta conseqüències. I de la cosa oriental+ la cosa guerra-freda...voilà el meu interès per la cosa centreasiàtica i els mongols. Urtxulun baiguulalt + il tod!!!...perestroika i glasnost en mongol. Ua!...i accepto Batmönkh com a nom de grup de death metal.

en Murat és gran!

gran film....grans diàlegs....gran saviesa! uuuh!
(si si, vaig aconseguir capturar imatges de la pel.lícula....quina emoció. Diàlegs i bocins de film per a la posteritat!...bé capturant i desant imatges Dünyayı kurtaran adam (1982) és més compartible...)

We are not so free

We could think of individual freedom in terms of Power Parity Purchase (PPP). We can think of freedom in terms of how aware we are of being free. I don’t think we often thing of freedom, but rather in consuming, everything outside, feelings. Freedom in mass culture societies is something different to freedom in dictatorships. Thinking of ppp, any degree of freedom, also when it’s really small, is worth greater than the degree of freedom we formally have nowadays. I’d say that in practice we’re not that free nowadays; we became less imaginative, less aware of the importance of freedom....and most of us are prone to think of the same range of things and think and behave more or less the same way...in fact nowadays world is some other kind of dictatorship and maybe we’re manipulated and we think we’re acting freely. And maybe under many dictatorships, some segments of the population were more aware of the manipulation and used imagination as a tool of freedom. Freedom is maybe not saying, writing what we want freely, but not being manipulated. Manipulation kills freedom. Imagination kills manipulation. Who is freer? A dollar is not worth the same here as in Laos.

Lanas de colores, Asia y la política

Inmersión!!! Sí, nuevamente entre lanas, hilos y colores. Revistas de la biblioteca municipal con ideas (las de casa son muy viejas y las tengo vistas), y webs varias con patrones e ideas, así como direcciones. Retomé las agujas de ganchillo (porque nunca acabé de llevarme bien con largas agujas de hacer punto...)y ya empecé antes de ir al pueblo con algunos ensayos de cosas, y luego con algún regalo para gentes majas y para mi persona. Y qué grandes los chinos del bazar oriental de mi calle!!! Con lanas e hilos preciosos para tejer, ganchillo y demás, que ¡¡nooooo!!!, NO son de mala calidad!!! Ovillos caricias, de servimex a 0.60€ 0.75€....de colores varios y calidades diferentes (no tenían el Verde Ansiado q perseguía)...y los hilos perlé y egipcios (2€ ovillos grandes y 0.75€ ovillos más pequeños), qué colores!!, ahí entre el pasillo de las velas, aceites aromáticos, cosas de costura y artilugios para el cabello y el pasillo de juguetes mutantes (me pido un sweet pony para reyes, junto al prosikito y figuras de la gran peli turca “dünyayi kurtaran adam”, si existen....uoo!...los monstruos rojos de peluche!).


Indagando por la red y cabalgando con la mula topé con perlas y sorpresas. Collares mezclando cuentas de colores y ganchillo(!!!) e informaciones diversas. Las webs norteamericanas son grandes....los “afghans” activaron mi tendencia a asociar cosas y sacar teorías. Vi a Laura Bush o la madre de G.W. Bush haciendo afghans que a los señores Bush no les gustaron...y los afganos (personas) a sufrir...que no tuvieron bastante con las 2 guerras con rusos y británicos de por medio tiempo ha...y el Great Game. En medio como los miércoles....Miercolestán. Que Bush hijo, de pequeño, quizás tenía una idea rara de los afganos...pensando en los afghans de colores que seguro que alguien de su familia tejía felizmente. Y es que en la infancia se hacen asociaciones surrealistas que a veces nos marcan para el futuro.

Y siguiendo por asia, me emocioné viendo calidades/modelos de lanas de la marca Katia: Himalaya, Tíbet y Nepal...Si según leí sobre la historia del ganchillo, la gran técnica había llegado al Tíbet nosécuándo....ya me imaginé al VI Dalai Lama también enfrascado haciendo obras de ganchillo, con sus ropajes de colores vistosos y brillantes, y sus poemas a jóvenes damas. Porque el ganchillo se daba en China antes que en la vieja Europa o en los EE.UU. Y en Mongolia??? Queridos mongoles...que vi una gran foto en El País Semanal, de una tele dentro de una ger...y encima del aparato había un tapete rosa de ganchillo con patos de goma encima (aceptamos patos de goma como sustituto de los toros de peluche o las muñecas con faralaes, claro, que yo pondría pollets de mona de Pascua o mi Trabi). Por Asia central algo habrá...Veo a la hija de Akaev en sus ratos libres haciendo ganchillo....o al mismo Turkmenbashi haciendo leyes al respecto en el gran Turkmenistán. Efigies de Niyázov a ganchillo, o variantes en punto de cruz o en encaje de bolillos (la sofisticación)...y Niyázov repartiendo patrones y esquemas entre los ciudadanos de la patria turkmena. Más chulo él que un ocho verde pistacho, retratado en labores hechas por los turkmenos. Labores con elementos subversivos en el reverso!!! uuuuh!

Larga vida al ganchillo y al punto de media!!! Un legado por mantener otras cuantas generaciones.

Armenia belongs to Europe

Most of those reading this might think that Eurovision song contest is not worth being watched...and it’s in fact not difficult to find arguments to support such idea (uuuh! What an exhaustive and objective way to vote!). I’ve been following such “event” for years, basically because I was curious about songs sung in less common languages, let’s say, Croatian, Estonian, Icelandic, Albanian (great song and performance the one from Albania this year’s edition!). Slavonic and Balkanic songs were usually among my favourite ones, but unfortunately, in the last years, most countries choose to sing in English (oooh). Some years I didn’t even watch it, but this year I felt that there some revolution could take place, with Finland candidates (Lordi, the nice monsters). And it was indeed revolutionary. I felt that something was finally happening there. But there was something else: Armenia was there with her candidate singing happily! Many thought for ages about Israel’s belongingness to Europe, since she has been in the contest for ages. Just think of A ba ni bi...or that singer named Shlomo Artzi, rather famous in the 70es. (I tend to think about politics when I watch or hear certain things...eurovision and star wars are 2 examples –I’m not a fan of Star wars and I’ve only seen the first movie, filmed in 1977, I think-).

The case of Armenia is different than that of Israel or Turkey: Eurovision reaching the Caucasus, which is relatively unknown and strange to most people. I feel as if some day, the central Asian republics (formerly part of the USSR), will be included in Europe, by means of such song contest. Astana 2020 Eurovision song contest...or Tashkent 2021 Eurovision song contest. Perhaps, by the time those years come to us to greet us, Mr. Nazerbayev and Karimov are somewhere else, in some Spa in Turkey, painting, practising regional dances, and in those countries we find, instead the regimes they created, some kind of heterodox but purer democracy. But anyway...now Armenia seems to be part of Europe.

* * *
This morning I read a mail from a friend with several pics attached...and one is wooorth being mentioned, because thanks to it I got to know that from Gdańsk (oi que era Gdańsk on era el senyal amb tots els noms de ciutats I distàncies??) to Astana (ooooh) there are 3968 km. Not so far away to consider Kazakhstan that far away. “Astana 2020” is not that odd. Kyrghiz people might enjoy watching it...as they eat cockles (just to say something...in fact, one day, all of a sudden I thought of the action of eating cockles in Kyrgyzstan and I wondered what might people there think and feel about it). Eurovision is globalising itself...and soon it might be named worldvision or whatever...eurasiavision, most probably. Eurovision reflects politics after all.

(I dedicate this post to some people: to Dudu Jae-dong...ei...que he posat allò del cartellet de la foto, allò de les escopinyes que et vaig dir–paradigmàtic del frikisme crònic- i del nostre amic Luiz de les Albànies!!! To Meriwoki del Patzwokistan, fan de les àsies centrals –bé...aquí no podia fer esment de les Corees- and to Mònica de la ROIP, entusiasta del Kazakhstan i les coses boniques que hi ha)

A DeLorean and Bhutan

Today I went with a couple of friends to see a documentary film on Bhutan , “the dragon house” (check: http://www.baff-bcn.org/film.php?id_pelicula=92&lang=eng). It wasn’t a typical documentary and there was many more people there than we expected. And the movie was greater than I expected.

The documentary basically depicted life there and the way people felt about the changes taking place in the country. And there was the voice of some scholar, giving a different point of view. I guess the idea people normally have of Bhutan is related to distance, mysticism, mystery and other adjectives of this kind. In fact there’s something true in all those ideas, especially in a traditionally isolated country as Bhutan.

The idea of the Gross National Happiness instead of GNP was something I liked. It makes us wonder, as the westerner in the documentary said, how good the ideas of those westerners trying to export western models are, which aim to make poor countries richer. Some countries are already rich, in many cases richer than wealthy countries. People looked happy out there, happier than most people we meet everyday in most places in the west...and nobody has any right to break their peace, and set conflicts which lead to unhappiness. Why should things that work be changed?. The king wisely tried to preserve Bhutanese culture, with all its traditions, by isolating the land in a very characteristic way, carrying out some isolation from negative influences coming from the west. But in the late 90es internet and TV reached Bhutan. Who can fight against Tv and internet? One of the guys who starred the documentary was a DJ, the first DJ of Bhutan. He wanted to make some revolution in the country, by introducing different music styles, other than commercial pop. He tried to introduce house, techno and trance...aimlessly because at first people didn’t really like such music and preferred dancing to the music they heard on MTV and so on. Is it possible to carry on some selective “modernisation” (I know modernisation is not the word)? It’s like the most commercial side of it found its way easy toward the conquer of Bhutan....but when somebody like that guy tried to introduce something “modern”, “in” in the west, he failed to succeed. His idea seemed to be as strange as a DeLorean nowadays. DeLoreans taking you to the future, like the ideas of that guy, for whom we felt rather sorry. But nowadays DeLoreans also mean something from the past. Bhutan is somehow a bit like a DeLorean: the past and the future meeting. Those three discos in Thimphu: the HQ, the Dragon Club and the Xplode. Men and women dressed in a traditional way and young people wearing jeans. and dancing in the above mentioned discos. Japanese cars, Japanese TVs, blue jeans and soda drinks. I know it’s pretty odd to compare a mythical car (it’s so for me and so it is for many other people) and a beautiful and amazingly interesting country...but I’m prone to do this kind of comparisons. As with Bhutan, not so many people know about DeLoreans. Both have some different beauty and interest and both imply thinking both about past and future, what remains and what will fade away.

ToDo PoR La pAtRiA (VaTiCaNa)!

y Ratzi se puso el tricornio!!!! uaaa uaaa! clamores en la Plaza de San Pedro. Que alegría para los Guardia Civiles que hasta allí habían ido. pero me pregunto qué estarían pensando el resto de gentes allí congregadas, que no creo que entendieran el acto en sí de probarse un tricornio...vamos, si ni siquiera el propio Ratzinger parecía entender la cosa más allá de lo folclórico que puede resultar el tricornio en sí en tanto que sombrero de charol con forma extraña....ay! las dificultades para acertar la posición correcta del tricornio. pero Ratzi se enfundó el tricornio....más chulo que un ocho verde pistacho (como dicen los Mojinos en una canción...no recuerdo cuál, por eso)...y eso que no le dieron un bigote postizo para conjuntarlo con el tricornio (o unas gafas oscuras tipo retro). Tan contento el con el tricornio puesto por unos segundos, que ya estoy pensando que eso de ponerse un tricornio da poderes....y más con la indumentaria papal de la Santidad. Y en las tierras españolas, Ratzi por aquí, Ratzi por allá en la anécdota del pasado de diciembre.

Tengo que decir que no vi el "momento" en la televisión el mismo día sino hoy por casualidad (no suelo ver mucha televisión)...pero recuerdo que un día en los informativos nocturnos (creo que eran los de tele 5) hablaron bastante largo y tendido sobre la evolución de los tricornios de la Guardia Civil, cosa que no entendí demasiado a qué venía a cuento. Seguro que fue el día 8....qué cosas. Va Ratzi y pone los tricornios de moda. Y los niños se piden para Reyes una figura de Ratzi con tricornio, para jugar con su action man, figuras de Star wars y demás criaturas de plástico.

ELEIKEKELEI y el gran Kitajima Saburo

¿Un grito de guerra? Quizás...pero no, es una especie de estribillo en una canción de Os Resentidos (aunque yo la descubría via Siniestro Total, otros de los grandes del género), que habla sobre Brezhnev(Леонид Брежнев. La foto, de Wikipedia, con esa especie de auréola luminosa, no tiene desperdicio). Quien la escuche, que quede advertido de lo pegadizo que es el eleikekelei. Estás cambiándote de ropa o en la ducha, e inconscientemente no puedes evitar entonar un eleikekelei. A saber si quiere decir algo en algún idioma de algún lugar remoto de estos mundos...que seguro que sí. Veo a chukchis por ahí por la otra punta del continente este, atravesando Siberia enterita, con términos parecidos a eleikekelei. Que conste que no tengo nada en contra de los chukchis. Bueno...chukchis, Rusia, antigua URSS, Brezhnev... tampoco está todo tan alejado.

Desde que descubrí las obras maestras de Os Resentidos y, sobre todo, de Siniestro total, me gustó un surrealismo subyacente (como no) en sus letras y ritmos. ¿¿¿Temas recurrentes para hacer la elaboración de las piezas más rápida y fácil??? Para qué! Si hay temas tan suculentos como: Brezhnev, discos de los Shadows y las Shangri-Las y otros utensilios musicales que aparecen en “bailaré sobre tu tumba” como objetos de un crímen hipotético, Bryan Ferry y la hipótesis sobre su aliento, Assumpta, Polonia y Karol Wojtiła, elefantes rosas, Vietnam (“fuera las manos chinas del Vietnam socialista”), la higiene personal y un largo etc., y sin caer en vulgaridades...ahi, los componentes de Siniestro Total muestran disimulandamente sus amplios conocimientos en áreas diversas y variopintas. Qué majos estos gallegos.

Y otro de los grandes es Kitajima Saburo, un personaje sin traducción posible a otras latitudes. No hay un equivalente español para este japonés...como tampoco hay un equivalente para el Enka, estilo musical en el que está ubicado felizmente desde hace décadas y décadas. Tan grande es su figura que hasta tiene un museo con su nombre...ponte a contar cantantes con museo propio... Bueno, y el merchandising que se puede ver gracias a esa web...si palabras. Que puntazo el poder comprar galletas (o similar) con la efigie del señor Kitajima (Sabu-chan para los fans más acérrimos y para sus allegados, supongo). Nada...840 yenes y uno/a se va tan contento para casa con sus Sabu-chan cookies...Ay! pero eso de comerse efigies de Kitajima, no sé yo. Que creo que a muchos les dará una pena enorme...como también grande la pena que puede dar que las galletas se te estropeen con el tiempo y el chocolate (o sucedáneo, llamémoslo pocholate), se deshaga y se desfigure la majestuosa efigie del artista sólo por no haberse comido las galletas en el momento adecuado. Yo no me comería un Sabu-chan de pocholate...Casi que mejor las camisetas, que, por cierto, son un poco feas, con el juego que podrían haber dado (con lo larga que es la carrera musical del bueno de Kitajima....). El merchandising textil no me acaba de convencer por estar alejado de la figura de Kitajima y su estilo. Pero lo mejor viene cuando una servidora descubre los colgantes/adornos para móvil (no sé si tienen ya un nombre más concreto, bueno, una especie de equivalente para strap tendría que ser) con una banda de tela con el nombre del cantante y un muñequito representando al maestro Kitajima. No veo yo a los seguidores más fieles de kitajima, con más de 50 años seguramente en la mayoría de los casos, con figuritas de Sabu-chan colgando de sus teléfonos móviles. Pero muchas cosas extrañas son posibles en Japón, pienso. Pero que si alguien les da la idea de la Mona de Pascua, (pastel con huevos de chocolate o figuritas/complejas construcciones de chocolate que se les compra a los niños por Semana Santa...Lunes de Pascua, creo –no soy una adepta de las mones ni nunca lo fui sino sólo de los pollos amarillos que se suelen poner como decoración-), van los japoneses, que habiéndoles fascinado la idea y el juego que da....ya está, mones de Kitajima Saburo y todo lo que se pueda imaginar. Y lo de la Pascua será ya algo superficial y, puesto que por San Valentín, las mujeres regalan chocolate a los hombres...¡¡¡anda que no quedarían bien regalando una mona de Kitajima Saburo!!!

Pero yo soy feliz con lo que me evoca “Hakodate no hito”; un mundo en blanco y negro,una película de los años 50, un drama, otros valores. Y también me quedo con el eleikekelei. Nada....a ver si alguien hace un bootleg de “cuando Brezhnev...” y “hakodate no hito”...o una versión dance...o chill out, que viene estando muy en boga. Creo que el resultado sería algo parecido a poner una canción al revés (uuuuh!). Quizás hasta hay mensajes ocultos y hasta que no se mezclan ambas piezas bien no se obtienen. Seguro que es algo catárquico y bueno para la felicidad de las almas. Y si no, pues siempre nos quedarán las galletas de pocholate.