De 25 a 26 de febrer, en el mig, un somni estrany. Tren cap a Urga. Un renfe-tren, vermell, com els regionals vells (estil dels que van cap a Cerbère). Lletres vermelles del davant que deien “urga”. URGA en vermell lluminós. No era el tren que esperava però alguna cosa em deia al somni que aquell tren cap a Urga també em duia per on havia de passar. Jo feliç en el tren que anava cap a Urga.
УРГА
I a mig camí el tren esdevenia autobús. Conductor amable. Vaig baixar del vehicle en aquesta ciutat (perquè jo no anava cap a Urga en el somni) i el vehicle desapareixia no sabent si arribava a Urga. I començà un altre somni que ja no recordo.
Several days ago i decided to type “Amon Amarth” and see if i could find some video clip for “death in fire”. I found a video of the song being played live...Much better...splendorous choreographic head-banging!
I don’t like all songs by Amon Amarth (in fact, I’ve not listened to all of them...well, I have the songs from a Cd, which a friend sent me) but Death in fire is my favourite by them. I find the melody....wonderful (strange adjective for a Viking metal song) and I often try to imagine it how it could be played on violins and piano (if there’s a classical music version of “bizarre love triangle” by New order (originally), why not of “death in fire”?) and change the "cookie monster vocals" and let the song be performed by some soprano or someone with a sweet voice...Metal sub-genres tend to have complex melodies...sometimes anarchic like jazz, sometimes harmonic, like classical music.
The lyrics are something else...I’m not really keen on Scandinavian mythology but it’s fine and interesting....After all, Viking metal is nothing but a sub-genre of death metal and death metal is a subgenre of heavy metal. The line between sub-genres is thin...and the black metal bands are right there (uh!...well, I’ve listened to some black metal songs and I still keep some but I don’t take them seriously otherwise it would be scary or repulsive...well...the melody of some is pretty good –here’s the only reason I have to listen to some black metal songs-...like “curse you all men” by Emperor...from Norway without love...if they had sung or sang “love you all men” or something like that, instead, they wouldn’t be black metal and they might be classified otherwise...like Shadows Fall, singing to the Noble Truths,...or somebody could invent happy-death metal...or whatever).
Back into Amon Amarth and their choreography...ah...I’ve always been unable to “dance” that way: when my hair was longer, my glasses were prone to fly away and go who-knows-where if my head-banging wasn’t careful...now I don’t even wear long hair...and my glasses keep being prone to fly if I’m not careful.
* * *
els samurais...
sí! reflexionant sobre els subgèneres del metal i sobre el terme víking metal i la menció a happy-death metal de l'entrada anterior...vaig recordar de grups japonesos i vaig pensar que sí hi havia viking metal hi hauria d'haver samurai metal...i resulta que sí que hi ha una cosa així (bé, ho preten ser...ni uns seran víkings ni l'altre un samurai), però encara està emergint: ZENITHRASH amb influències dels Judas i de Manowar entre d'altres (com el new age)...però també de la música tradicional japonesa...no en va es poden sentir alguns instruments pròpiament japonesos. Shamisen amb veus guturals...fabulós! (per més informació, accediu a la web de Zenithrash a través de la imatge....i per escoltar algunes peces, a l'enllaç rosa)
Fet curiós...la cosa no s'allunya d'escandinàvia perquè el músic (canta i toca els intruments...ell solet...) es diu Håkan Lyckberg...que no sona gaire japonès. Pobrissó...ell solet entre guitarres i shamisen i fent veus....Ves..allò del projecte rolang no era tant estrany...clar que jo no toco instruments....pf.
Les lletres que he llegit no són gaire black....més aviat serien un equivalent a la cosa vikinga dels Amon Amarth. Bé, també parla dels ninja....potser s'inspira i li dedica peces als rokurokubi, kappa i demés fauna. Fet curiós...
Esdeveniment misteriós és Eurovisió. Si bé avui dia no té gaire gràcia...perquè jo la gràcia li veig a poder escoltar cançons en idiomes diversos i amb influències diferents (bé...estan les excepcions balcàniques dels darrers anys, en menor o major mesura)..i el clima polític és diferent ara que representa que som més europeus (bé...està el misteri de si tornarà a participar el Marroc -tots som Europa!-, que sols prengué part en la cosa eurovisiva el 1980 amb Samira Bensaïd, o si Europa arribarà al Kazakhstan o a Mongòlia) Arran d'haver retrobat per una carpeta al PC “merci cherie” d’Udo Jürgens (representant a Àustria el 1966) he acabat investigant sobre les aventures eurovisives dels iugoslaus (no adherits al Pacte de Varsòvia i per tant amb el "privilegi" de poder prendre part a la cosa eurovisiva, des del 1961) i el festival de 1966 mateix...Peculiar: el britànic amb la seva faldilla escocesa -llàstima del blanc i negre- (“a man without love”, de Kenneth McKellar) i la representant iugoslava, Berta Ambrož (1944-2003), eslovena, cantant en eslovè (“brez besed” = sense paraules). Ai, Iugoslàvia de Tito...dictadures a eurovisió...però a Serrat el 1968 no el van deixar cantar en català....que l'havia escrit i composat ell el tema i la versió original era en català...en fi, la història és coneguda (i no calen comparacions amb Massiel que ni l'havia escrit ni composat). Després està la finlandesa alegre (Ann-Christine Nyström amb “Playboy”) i Raphael de les Espanyes. I la gran curiositat, la gran errada de les votacions del jurat espanyol (refia-te’n dels jurats eurovisius...a més), que encetaren les votacions pels 5 punts (hehe...i s’escoltava gent fent xivarri-rient)...portugal cinq points (ai...les ganes de donar-li els 5 punts a la cançó portuguesa (els 3 vots anaren cap a Noruega –noruega cantant en norueg, clar- i el punt cap a Àustria). Eren senzilles les votacions i en un tres i no res tots quedaven votats i cap a casa. Tornant a Iugoslàvia...Belgrade calling. Al jurat iugoslau els agradà el “yo soy aquél” de Raphael...per que gaires motivacions per donar-li un vot a les Espanyes franquistes, com que no sé pas. Jo crec que a radiotelevisiónespañola es van alegrar del vot iugoslau i de fet van convidar a la gran Berta Ambrož a que cantés amb Raphael (ves a saber què)...però com que no podia tornar a sortir del país o quelcom per l’estil. Sona com a llegenda urbana.
No vam fer fotos del "paisaje asqueroso de ciudad industrial " (como era eso??? Mira que planear eso de llevar la cámara por si hacías una foto del P.A.C.I....quines coses). Mòbil en mà vaig fotografiar els meus peus, com a l'espera de ves-a-saber-què. mmm! olor de riu contaminat! coloraines per a dies ensopits. Avui no aniré pas pel passeig fluvial.
sabates vermelles, com el color habitual dels llums que indiquen standby...uuh...malbaratament energètic!
naaa na na naaaa na na...(or something like that) and i went out with a crunchy smile painted in my face to buy a pair of bras and chocolate. SINUOSITY IS IN THE AIR.
el diccionari de bixuyòldicha estat actualitzat...que la versió existent era de 2005, de desembre. uuh!. No hi ha gaire canvi, però al menys hi ha canvis...bé, millores. NO HI ERA FIGAMENT(!!!)...gran mot...a més d'ús ben freqüent.
El poder del Gran Home del Temps Toni Nadal (efecte GHTTN)!!! Sí! De sobte, sempre retorna. No sé quan surt ell allà triomfant donant les prediccions, però intueixo que els caps de setmana. La realitat és que sempre que el veig allà presentant em sorprenc. El temps no és el mateix quan el dóna un altre (amb tots els meus respectes a d'altres...gran Tomàs Molina, Mònica López i el Mestre Rodríguez Picó). Boirines, xàfecs, plugims, anticiclons i sempre content l’home. Pseudo-telepredicador que ens diu que el temps no és el més important. Ell està ben content plogui o nevi, ens fregim o ens congelem. Li vull col·locar una medalla ben lluent! A les escombraries tot el paracetamol i tot els pròzacs que la gent tingui per casa!!!....efecte GHTTN!!!!
És una mica la que esquitxava el cantant de Glutamato ye-ye, amb potes de pollastre característiques decorant-li la camisa...o pel micro. Dia alegre: Toni Nadal i Glutamato ye-ye. Ueeeee...calamarsaaa, calamarsaaaa...tots contents amb mal temps cantant amb glutamato ye-ye. Vidres trencats per la calamarsa...potes de pollastre, potes de pollastre. Pluja de potes de pollastre i Toni Nadal per President! Uaaa...encegats per les radiacions GHTTN! Pentinant-nos a la inversa, posant-nos cinturons per sobre d’americanes, pintallavis per pintar creus als fronts dels coneguts, vestits no combinats amb el temps, però ben contents tots.
Vaig recordar-me de les rebaixes, el soylent green, la cosa nuclear emergent que ens mostra els seus ullals, Kim Jong Il, la Xina, els magnats russos....els mongols allà al mig, futures proves nuclears festives (oh que bé!), el videoclip de “dancing with tears in my eyes”, d’Ultravox....i una escena de “happiness” (pel.lícula no vista) de Todd Solondz. Tot amanit amb programes de premsa del cor, ben nutritius i tot el panem et circenses.
“Dancing with tears in my eyes”, d’Ultravox (1984, dins de Lament)
L’escena del parc, de “happiness” (bé...la realitat supera, malauradament, sempre la ficció...Nogensmenys també la supera en coses positives):
Apa...set segells (versions modernes o postmodernes de temps d'internet i demés) i silenci. Ves a saber si el silenci aquell de mitja hora (Apocalipsi, 8,1) no és com una primera mitja hora després d'una queixalada d'una explosió nuclear que se'ns mengi gairebé a tots. (deixant de banda visites de Déu). Mentrestant anem fent ús del temps en rebaixes, uns en corrupteles, d'altres en insults, d'altres en obtenir tota mena de productes de luxe. I jo m'estava lamentant per qüestions existencials pròpies com si haguessin d'importar o fer cap servei. Primer món consentit que et trenques...ai! He ficat totes les meves limitacions a una maleta i m'he vingut a escriure aquesta entrada. No sé pas si serviran de gaire els vídeos i la notícia...Màquines imperfectes.
Uuuh....ens apropem als temps de soylent green. Si hom va a la secció de roba rebaixada d’un Bershka pot percebre com seria l’actitud humana en un proper temps de cerca del soylent green. Quina por. No sé, l’altre dia, fent una mica de temps, vaig entrar a un Bershka i feia por la part de rebaixes, en especial on estaven tots els jerseis rebregats i barrejats. La postguerra...Les guerres són a les tardes de divendres i dissabte. Uaaa...la roba rebaixada com a soylent green gairebé....volent robaaaaaaaah la gent!!! Ens hi trobarem...món esparracat. Quina llàstima.
La pel•lícula Soylent Green (1973) (no l’he vista...va d’un temps en què les gents cerquen desesperadament el soylent green, el secret per la supervivència. El soylent green es menja i no vulguis saber què és —no ho sé tampoc—): http://www.imdb.com/title/tt0070723/
I la cançó inspirada en soylent green, per Wumpscut (grup poc conegut, entre industrial gothic, EBM, darkwave, que fa anys que conec i que molt de tant en tant vaig escoltant): http://en.wikipedia.org/wiki/Wumpscut:
la lletra (les imatges de la web no són boniques...però no és el que sembla...el senyor Rudy Ratzinger (1966) no fa apologia de coses negatives sinó més aviat una crítica...o una descripció...clar, que tot és força fosc...i cadascú que interpreti...jo al menys no m’ho prenc seriosament). Hi ha trossos de la lletra que es corresponen amb diàlegs de la pel•lícula: http://www.betondisco.de/lyric.67.html
unseen movies in unexpected lives. unexpected scenes in unexpected moments.
Here is a cut from "Alphaville"(1965) by J.L. Godard . I found it when i was looking for some (kitsch) videoclip of some song by Alphaville...Such things happen. Something waits for us. Something that doesn't want to be looked for. Something wants to meet us accidentally...having some certain aim.
Today i tried to see if i could find some scene of a certain dialogue in "Hiroshima mon amour"(1959) by A. Resnais ...or "On connaît la chanson" (1997), also by A. Resnais...i wasn't lucky. I shouldn't have looked for them in order to find the Something waiting for me.
