Desendollar-se

Quin plaer deixar el telèfon mòbil apagat a casa i sortir a fer un volt! Em nego a haver d’estar sempre ubicada, sempre connectada, sempre lligada a un aparell. Bé que es vivia abans sense tanta connexió constant.....tot funcionava i les relacions personals eren potser més saludables i enriquidores, sense pantalles de per mig, sense atencions que es decanten més per missatges o trucades que no pas per l’interlocutor en persona que es té al costat.

LUCES SINGULARES

Suelo ir siguiendo las entrevistas y tertulias del programa Singulars (canal 33), normalmente en sus repeticiones en miércoles y sábados. Las buenas elecciones de los invitados así como el estilo del director y conductor del programa, Jaume Barberà (hace no mucho publicó un libro relacionado con el programa), acaban creando cierta adicción. quizá sea por la esperanza y la sabiduría que arrojan ciertas palabras, ciertos argumentos, ciertas maneras de expresarse. Ya pueden ser temas científicos, filosóficos o relacionados con la economía o la política.

Una de las últimas entrevistas fue al catedrático de filosofía y académico de la RAE Emilio Lledó (Sevilla, 1927). La grandeza de sus sencillas y diáfanas palabras parecía dar cobijo ante el dolor de ver y padecer los tiempos que corren. Hablando desde una gran modestia y humildad iban enlazándose temas trascendentales, mundanos y cotidianos y resultaba bien difícil apartarse de la pantalla. Afortunados somos de que aún quede gente así (el propio Barberà le dio las gracias a Lledó por existir al final de la entrevista) y es esperanzador y valioso que siga habiendo interés en recordar la importancia de la dignidad, la sencillez, el respeto, la educación (en todos sus sentidos) y el conocimiento de tiempos pasados, de grandes personajes y el erigirse como persona autónoma y responsable por encima de ideologías y sectarismos.

web del programa Singulars:
http://www.tv3.cat/singulars

DEFORM OR STRENGTHEN COMMUNITIES

After watching a tv documentary about supporters of Franco's dictatorship nowadays, there was some reference to the so called "curas obreros", those priests that got close to the working class and became active defending their rights, opposing the regime and thus, the more official sectors of the pro-Franco Catholic Church. I quite disagree with religious hierarchies and those powerful ones boastful about religious values but who seem to think more about power and structures rather than about the people. I had already heard about that sort of leftist priests several years ago but this time something else came to my mind; what about in left-wing regimes? I thought of the story of Jerzy Popiełuszko, who ended up being a victim of the Polish communist regime, because of his struggle together with workers to defend social and labour rights. We might oppose many aspects of Catholic Church and not even consider ourselves christian (and much less catholic), but the values behind the actions toward a fair society, healthier communities, the protection of rights and better conditions are to be praised. Besides, in my opinion, such postures within the Church are more coherent with the religious message of Christianism. What matters should be the well being of people, as a community, the construction of tight bonds which enable a more peaceful and harmonious society, not those baroque discourses from the hierarchy, formalities and closeness to power. I see several dichotomies here:

• togetherness vs. conflict based on confrontation or emphasizing differences
• bonds beyond identities vs. poisoning identities to divide people,
• comforting people vs. remaining powerful,
• realism and closeness to real lives of communities vs. fictional and distant dimension of formality and power (closeness to the power, politics)
• flexibility vs. dogmatism

What matters should be making the society a better place, not getting better lives for a few by means of the society.

Mariloli-por-favor!

Argh! Encara estic amb el regust d'un gran desacord, barrejat amb  indignació, per unes declaracions de Mariloli-de-Cospedal, dites en el  context de les retallades (no pas amb tisores, sinó amb motoserres) i  ajustaments diversos.

Quina mena d'argument és defensar l'excel.lència de l'educació superior en  base al preu de les taxes universitàries?? Per quina regla de tres, un  encariment dels estudis implicarà una millora de la qualitat? més aviat  restarà igual i el que passarà és que el sistema esdevindrà molt injust.  Quina idea de tenir aquesta dona...que potser si es té un compte corrent més  grassonet un individu serà més eficient com a investigador o tindrà millors  resultats acadèmics? apa!!! i els fills-de-famílies-benestants que entrin a  la universitat i pensin més en festes i ociositats i vagin tirant i repetint  perquè saben que els hi paguen els estudis sense problemes??? on és aquí  l'excel.lència???

El que caldria, per millorar el nivell és racionalitzar les estructures  (nombre d'universitats i estudis oferts) i exigir més des del començament.  Si el primer curs hi ha molts estudiants, tant amb una idea encertada com no  encertada del significat i exigència dels estudis superiors, els qui  realment vulguin seguir i siguin vàlids per a la vida universitària,  seguiran.

Les butxaques no van als exàmens, no fan treballs, no investiguen, no treuen  notes...De veritat...mariloli. Elitisme biaixat, no gràcies. Hem de pensar  en la capacitació i l'exigència, no en les barreres a l'accés.

GRANDÍSSIM PUNSET!

Quin anunci més gran! em fa molta gràcia el final, amb en Punset dient "aaai". Gran personatge....L'he anat seguint en diversos "Redes" i estic llegint 2 llibres seus (fa temps ja en vaig acabar un). A hores ara deu ser el culpable de nombroses addiccions a la divulgació científica i, és clar, al coneixement científic. Gràcies ha l'endinsament en les dimensions punsetianes, vaig llegir "El ladrón de cerebros" d'en Pere Estupinyà. Quina meravella també! Ambdós autors empren un llenguatge proper i alhora rigorós i curós i fan que costi molt deixar el llibre en qüestió en "standby". Aix...Bé, ja m'havien agradat les ciències i sovint, si topava amb un documental sobre ciència em quedava una mica adherida a la pantalla. Des de fa anys també anava seguint el "tres14" i el "quèquicom".

La fotografia és del 5 de novembre de 2011...ja fa temps, ja....feta amb el telèfon mòbil, al caprabo (bé, llavors encara era eroski, crec) de Granollers-polígon El Ramassar.

GHOSTS OF PROCRASTINATION

The word is not really used even though it does exist in Spanish (procrastinación) and it spreads its tentacles over quite a lot of spheres. The worst piece of daily news on the media nowadays is not just the crisis and unemployment rates, but also corruption and a severe lack of values. I’m not talking about religion but values for cohesion as society and to become better human beings who lead a more harmonious and productive life in community. Not some many decades ago effort, endurance, solidarity, sense of community and so many others were very important. When did they start fading away? Why do younger generations see things from another perspective and behave so differently?

Somehow procrastination has settled down and seems reluctant to move. Important things are not no longer seen as important and I believe I’m not the only one who feels that too many people focus on irrelevant things, actions, thoughts and leave those more important matter for later on or for never. The term procrastination is not really known here and in fact, I dare to say, that it’s the normality, some sort of cultural issue. Just remember Larra’s articles and the “vuelva usted mañana “ (come back tomorrow”).

Sense of duty, pleasure of getting things well done, importance of self-improvement, solidarity, effort, perseverance, patience.... Instead of being too passive, idleness and only enjoying the present and immediate future, forgetting about “building” something for the future or behaving thinking ahead it’d be better to work on something which will bring results sooner or later. Better for each individual and thus, for the society.

SELF-FORWARD

The circumstances might not be the best ones (they aren't...but at least now my health is finally much better) but there are always many reasons and impulses to move forward. Even when dreams blur and when what we aim for is not so clear, the key is to keep being active, receptive. Being physically active is also the right tool to have onelself fully balanced and better prepared for the coming times (coming days, coming weeks, coming months and even coming years). Anything positive will be useful, all efforts are useful, even if they don't seem to be fruitful in the short term.

A brand new year is not much more than a brand new month, a brand new week and even a brand new day. Just some mindfulness and awareness, look at oneself and the "beginning-of-something"-effect will help to be able to improve something or many things.

This 2012, in my case, began positively, after quite a bad 2011. Getting up early (very early, in fact) as always, studying, organising things at home, housechores, physical activity, interesting readings, some documentary film....and even setting new goals. I'm already thinking about starting some new undergraduate studies. After many years since I graduated on Political Science, and then did a Postgraduate-Master program (2-year long) on Asia and Pacific, in 2010 I started with Advertising and PR studies (undergraduate). There are not many subjects left to finish and keep as motivated as when I started and keep enjoying all lessons, papers I write, discussions on the net, bibliography I come across and read....And, why not something more? why not going further? As time goes by we're more able to see our strengths and those things we really really like and are suited for. I'm about to enrol on Psychology....I might not be old when I graduate but now is the time to begin and we never know in life. Psychology and advertising (marketin) match pretty well....and both are very compatible as well with some fields within political science.

VALUABLE VALUES

I’m afraid but the economical measures being taken won’t be enough. I believe an important change in values is needed, but it will require quite a long time. Why aren’t effort and self responsibility as well regarded as they used to be? It’s not just that the educational system has been shot and is still seriously injured, but also the kind of mainstream culture we’ve ended up having. There’s something wrong when in popular Spanish TV series the popular and admired characters are those who are just popular (trendy, rich, socially integrated and loved, for example) and those who make efforts to improve themselves or have success in studies or at work are just too often depicted as mean, unpopular, ugly, socially odd...

Individualism plus hedonism...and nothing else. The sense of community and working hard for the society and, at the mean time, making efforts to improve oneself blurred dramatically some time ago. How could we go forwards successfully overcoming this dark situation if we don’t believe a bit more in our abilities, fruitful efforts and reject passivity and that useless and hollow hedonism? Besides, optimism brings more more optimism and it can even materialize in positive real changes.


A person might be unemployed but there’s the possibility to get advantage of all possibilities of technologies, libraries....so as to learn something, continue studying and not just wait until a job appears. Time is too precious just to sit down and passively look. Unfortunate times like that are better spent analysing one’s skills and possibilities and do some kind of productive mood.

GASEL·LITAT (ésser gasela)

Començar a córrer amb regularitat va ser en bona mesura fruit de la sensació de sentir-me recuperada d'una malaltia cap allà l'estiu de 2010 (en concret, per terres helmàntiques). Després de molts mesos, de massa temps, en què el cos es trobava limitat, amb els pulmons a mig gas, amb les cicatrius i una capacitat pulmonar molt minvada, a més de dolors, per fi vaig poder tornar a pujar escales àgilment, caminar estona sense haver-me de seure per descansar, etc. Per aquell temps havia llegit una obra de Murakami Haruki (What do I talk about when I talk about running)...i em va fer pensar molt en gaudir d'algun esport un cop em recuperés. Tot va anar enllaçat.

Sentia llavors una barreja d’enyorança per la sensació de córrer i de necessitat de trencar amb una etapa de limitacions, dolors i frustracions. Cörrer com a sinònim de deslliurar-se d'un pes i deixar-lo ben enrere.

La gaselitat també equilibra els ànims i acaba per donar solidesa a la valoració de l’esforç i l’empenta per millorar, per reptar-se i superar-se. I després d’una altra etapa de problemes de salut, la millor medecina va tornar a ser el córrer amb regularitat...en bona mesura per prescripció mèdica. I ara ja pot fer boira, ja pot ploure i fer molt de fred, que seguiré. Les gaseles i antílops i guepards despertem d’hora, encara en la foscor emprenem les nostres carreres, dibuixant una mena de sentiment de col·lectivitat que ens acaba per donar seguretat. Quina fortuna poder disposar d’un bon recorregut (Granollers - Canovelles - Les Franqueses - La Garriga), ben condicionat, sense gaire trànsit i amb natura. Dic gasela en tant que també és una bestiola vegetariana.

más preciosuras

Dos maquetas hermosas....y un R-5 modelo antiguo real (zona de aparcamiento del Carrefour de Cabrera de Mar, octubre 2011). ¡Qué gran utilidad la de las cámaras de fotos de los móviles! Nunca se sabe cuándo una se puede topar con una de estas "criaturas".