New frames

Seeing everything through new frames...In a strange week of changes, journeys to nowhere, cloudy mood and floating steps. Nothing concrete to darken my breathing, nothing concrete to make all spaces too cold and too large.
Whispering autumn behind the walls...And had some music hugging me, hugging this light and almost transparent body.

die rosaschuhige Eremitin

Graue Beine bis zum 7. Stock.


Rosa Schuhe den grauen Straßen entlang.


Seltsame Zeit...aber vielleicht ist sie ganz normal, für mich.

Die Zeit, die kommen sollte. die Zeit für die ich gemacht würde.

Gemachte rosaschuhige Eremitin.

Gewordene, gemachte, Ausgebaute...

Schöne Arbeit und wenig Zeit.

Sonnige Straßen, um alles zu erbreiten.

Züge wie immer.

Rosa Schuhe und eine leicht wiegende Seele.

Diese dünne Frau, die schreibt wird fast unsichtbar.

Fast ohne Korper...nur Farben, nur Formen.

Leicht wiegende Seele und rosa Schuhe.

whirl, whirl, whirl...

How long had I waited for this movie?? How many months? It was summer when I discovered Bab 'Aziz but had to wait until I could go to see it. On 7th March it was finally possible to watch it...but didn't go then. Waited. Something told me it was not the moment. Then the first afternoon session faded away the following week (living outside Barcelona it was a bit too late to go for the second/last session). But last week...again the early afternoon session...and at another cinema, in the centre of the city.

And I wasn't at all deceived (sometimes it happens when we expect lots from something or after waiting for a long time for something we want). Wonderful words, great music, incredible images. And then comes the creative side of the one who watch the movie, especially in the case of films like Bab 'Aziz. It's not just a story to see, to follow. The film continued (and continues) after leaving the cinema. Part of the melody of one of the songs kept in my mind and danced around my steps and my eyes.

A blind person across the desert. Would we really need our eyes to go across a desert?

how many deserts? where?

I found and created so many metaphors...I was lucky to have been reading about Ibn' Arabi and Farid Ud-din Attar and their works. If i hadn't I might have never been so interested in that movie. The circle is drawn: some texts in Bab 'Aziz come from the works by those sufi wise men (some other are from works by Jalal al-din Rumi, and other great figures)

The street looked so different after the film. It was cold but it wasn't cold. The movie had stepped out of the screen and wandered around, outside, not far from the path I followed and follow.

A few days ago I had been exchanging a few words about Sufism with Arief, but just a few words, as a proto-discussion via email (will continue? I'm interested in your point of view). it was when I felt I had lost the chance to watch this film. The self, God...

And then, soon afterwards, came the movie....or did I walk toward it??

And now...trying to meet again some words, some sentences in Bab 'Aziz...

豆腐i el blues...i les qüestions ontològiques

I en aquesta transició d’ermitana (bé, no se’n perd l’essència) a consultora, irromp l’amanida de tofu (豆腐) en solitud en un indret ple de gents (ja em coneixen al Kiku-chan, crec). I falta...falta el blues, les darreres troballes, de la Bessie Smith, en Robert Johnson a Asakawa Maki (浅川マキ, quina veu!), tot i que en realitat no em feien falta. No em fan falta. Els trossos de tofu estirats a sobre de les algues, a sobre de l’enciam, amb un desordre harmoniós esborren les gents del voltant, la taula. Bé, a mi sempre se m’esborra tot amb facilitat, cada cop amb més facilitat, per sort. També per sort m’esborro amb facilitat. El tofu allà ajagut, inert, en certa manera fa l’efecte que melodies de blues dels anys 1920s i 1930es. Que és ara. Ara mateix. Deixa d’existir tot el que es creu que existeix. Bé, només es fa evident que no hi era. En un instant. Sempre instants, com el moment de sortir al carrer. Tornar al carrer. Però tot el mateix. No hi ha carrer, no hi ha restaurant, no hi ha plat d’amanida de tofu ni tampoc hi ha blues...i acabo al final entre qüestions ontològiques, com de costum..

Rhetoric

Why does nobody ask a smoker why he/she smokes?

Do smokers have to justify their being smokers?

Why must a vegetarian be asked and justify his/her being vegetarian?

Just a few days around, ergo...

My becoming vegetarian (lacto-ovo-vegetarian, well, rather lacto-vegetarian now since I rarely ate eggs or anything containing egg...in fact i was never laco-ovo-vegetarian but became directly lacto-vegetarian) dates some months back. There was no big and sudden reason -of course-, but gradual changes in my awareness and concerns towards creatures and life. The process was slow and gradual and might have begun earlier than I think and meant some inner changes, aiming improvements. There was a need to be more coherent with some ideas and i was differently aware of each action, of every single moment.


In mid November meat disappeared definitely from my diet but I kept eating fish and sea-related creatures (which was difficult to justify to myself). By the end of 2007, the amount of creatures I ate was sharply reduced. New Year? I don’t believe in such big-purposes-for-the-new-year. I didn't celebrate the coming of 2008, just like the previous year...But the fact is that I took somehow the definitive step toward vegetarianism as the New Year came. I started feeling differently towards sea-creatures in a clearer way and felt ready to take the step. Now I’m more coherent with several ideas and points of view. We’re just for a few days around in this world, so better to contribute the less the better to harmful situations, better to have a more compassionate attitude (there’s already too much harm, too much aggressively, attacks, even in people’s language). Human animals are not that superior as it's said to other animals and in fact we should learn a lot from many creatures. This personal change won’t make many dynamics more sustainable (just like one vote means too little). But the fact is that we’re too small, too almost-nothing, so inhuman and not so rational as we say...Even the fact of writing here about this change is almost-nothing, just like me...but sometimes the tiniest actions reach the less unexpected changes and cause something positive, no matter if it’s something small, something that lasts a couple of seconds.

A hard part is the “social” one. If it was seen as something odd not to drink alcohol and to say “no, I don’t drink alcohol” when being offered a drink meant declaring oneself a strange person (even after several years people who know me keep asking it)...people’s reactions toward vegetarianism aren’t much “better”. Fortunately I don’t care much about this “soft-ostracism”, difficulties and so on. I don’t even care about having to cook twice or to cook several different dishes at home. I don’t even mind having to read the labels on food packages to check the ingredients.

The body is besides quite thankful. Now I feel much better both emotionally and physically and can offer better things and offer a much better attitude. Why now? Had to be now, I guess. After getting proper, decent and good/serious information I could take the step.

いません

Els pseudoermitans no existeixen!! uuuuuh! Encara que no hagués adquirit la condició de pseudoermitana tampoc existiria. Filla del mode subjuntiu.
Per quin espai es mou aquest cos?
Un virus ens afecta, ens reclouen i tot continua igual.
Exili pre-nocturn en literatura persa i obres sobre sufisme i zen, cercant confluències.
I somnis profunds i au matinera a les 5.00.
Totes les gents són diferents.
Mentre prossegueix una mena de procés d'aculturalització....d'ingravidesa. de, de, de, de, de....

Sofà, carretera sinuosa, cabells llargs, en Rashid, pa fet a la manera tradicional perdut per una conversa. I no veiem els llums que encenen els que s'alarmen pel canvi climàtic. No veiem els llums ni sentim els crits de les botigues.

A todos los que la presente vieren y entendieren....
demà no serem enlloc i romandran totes les coses regalades i rebudes. Després de tot el xivarri i mals d'estómac. Ahhhh.....Carrefours a l'horitzó, desèrtics!!!!
venerat sia el futur de subjuntiu!

sabed: que las Cortes Generales han aprobado y yo vengo a sancionar la siguiente ley orgánica....
feliç tot-establert-i-no-fem-el-contrari-que-ens-miraran-malament, encara que no tingui gaire sentit (com un monarca emprant el futur de subjuntiu en un pur formalisme)
I una dona de l'Àfrica canta una cançó de bressol.
Temps que droga les gents, que no obeïran cançons de bressol, que no les apreciaran, que no despertaran.

Cebes, nacions i lleixiu

Una capa

Una altra capa

Una més.

Uhm...una més.

Tan febles eren les bestioles que necessitaven capes i capes d’identitats artificials.

Per no passar fred

Per no passar calor

Per creure’s ser quelcom.

Tot i no ser res.

I no veure què hi ha arreu...

Pàtria meva: una mica de formigó a sobre de la urna amb les meves cendres,

Un grapat de sorra a sobre de la caixa amb el meu cos rígid i sec, cada cop més sec. O no res si em llencen. Qui ha dit que cal formigó, capsa o terra? Qui ha dit que cal una capsa bonica? Savis ocells que van i venen, tots iguals i tots diferents, tots d’arreu i tots d’enlloc.

Jo no vull cebes, no vull tantes capes. Jo no entenc totes aquestes identitats que ens allunyen...si al final acaben al mateix indret, de la mateixa manera.

Bestiola estúpida la bestiola humana....creguda i prepotent...

Quatre dies per tapar-se, creure’s alguna cosa i donar-se cops els uns contra els altres.

Poseu lleixiu a les banderes....roba malbaratada i tapeu les criatures que passen fred i retalleu mocadors per tots els qui ploren i sagnen.

Esferifica’m una mica i rodolaré fins trobar un punt estable...

...Un punt estable com un punt indeterminat d’una flassada suau.

Els bloqueigs PAM! De nou. La nova manifestació fou després d’un documental sobre la persistència dels efectes de l’Agent Taronja. I després ell allà, amb tots els rostres, i jo sense rostre i sense cos. I la foscor plena d’imatges que no s’acabaven de dibuixar, com trens, com coses de roba. Siluetes ràpides. I les deformitats.

Sort d’en Helmut Schmidt i la Pol(h)itparade i el punk alemany dels 80es i la NDW.

Das Vertrauen in unsere Währung ist da.

Més caos, més imatges deformes amb la jurisprudència del constitucional i La Doctrina. Carrers difusos i flaires repetits perseguidors. Coloraines de les botigues de roba i patates bullides. I sol de diumenge tarda a la ciutat quan tenia molèsties als ulls .

I de sobte se m’apareix un llibre al davant, del senyor Paul Watzlawick (Anleitung zum Unglücklichsein) després d’haver trobat un llibre d’en Idries Shah. M’estava esperant.

Perquè no hi havia ningú, no hi havia ningú, no trobava ningú. No hi havia hagut ningú.

Das Vertrauen in unsere Währung ist da.

Trens cap a Sant Celoni. Un pont color blau cobalt. Olor de verdures. I polítics interrogats, Kekexili i Corea del Nord. I ell s’adormí poc abans del final del documental. I el bloqueig havia marxat. Però no reconeixia els éssers. 3 gats foscos pel camí a la tornada al matí. I ell m'havia fet arribar al punt estable d'una flassada suau.

Quina lletra més inesperada la J. Amb retolador permanent o com una espiga de blat entre els cabells. Una moneda trobada al fons d’una butxaca o una bossa. Moneda de visita.

Das Vertrauen in unsere Währung ist da.

Cintes de casset i acceleradors i muntanyes

Era agost, un matí. No sé si encara anava marejada o ja m’havia passat el mareig del trajecte. En رشيد i l’autoreverse del seat ibiza em farien pensar més tard en una cinta de casset de fa com més de 10 anys. No vaig tornar a trobar el CD d’on vaig fer la còpia a casset però sí vaig trobar d’altres cintes velles que apreciava: música clàssica turca, música tradicional de Bulgària (però pas la de Rússia). I no hi havia res gravat a sobre...cinta bonica intacta després de com 10 anys o més. Quanta emoció per posar una cinta vella al radiocasset!!!

I era setembre. Més estones carretera amunt i avall unes i d’altres cintes de casset. I en algun indret, sortí el nom del grup de la meva cinta; Al Kindi que no recordava i que vaig recordar de sobte que era una de les coses que havia escrit a la cinta en qüestió.

Quines coincidències més rebuscades.

i ens adormírem escoltant en Nusrat Fateh Ali Khan i amb les visualitzacions del reproductor de música del Macintosh.