Fluorescente pirata

Plan de domingo tarde: paseo laaaargo, arreglo de mundo y vidas varias (intento), con Lena Mandarinskaya después de nuestras respectivas horas de estudio...Observamos los tilos, criticamos las flores del final de mi calle e hicimos una incursión en un bazar oriental que había abierto, a ver qué descubríamos (¡esos grandes museos que son!). En la entrada ya había: figurita de guerrero de Xi'an, camisón corto rojo transparente (¡uuh!), tiestos, jaulas, flores de plástico...Un nuevo concepto de instalación de arte contemporáneo...

A destacar (siendo selectiva):

-libretas útiles y bonitas con tapas de plástico (Lena a rayas et moi, a topos, las libretas, claro, aunque Lena es bastante de rayas y yo bastante de topos), perdidas entre cosas feas o horteras...o indescriptibles.

-el Miedo: qué cosa es “golden THE CAT noséqué retriever” en libretas...con mensajes tipo the sunshine, happy, friends, let’s meet, enjoy noséquémás. Había la versión THE DOG, ambos modelos con fotos ñoñas y un diseño global no menos ñoño.

-las figuras de Santos daban aún más miedo, si cabe. Uno de ellos, no identificado (en las cajas no pone nada....de modo que o eres un devoto de la cosa religiosa cristiana o tienes un máster en identificación de santos de los bazares orientales), tenía una mirada que aterraba, pero a la vez te incitaba a seguirlo mirando. Menos mal que no los hacen con música o con voces, como las muñecas de comunión....¡San PanKracio te miraaaaaaaaaaaaaaah! (esto me recuerda a la novela "Josafat", de Prudenci Bertrana...)

-fluorescentes piratas!!! Yo añoraba desde hace años los fluorescentes pelikan...y allí había....pero PIRATAS!!!! Hahaha....hasta han falsificado el W.GERMANY del capuchón....La prueba de que es una falsificación es que no quedan fluorescentes pre-1989 que aún puedan funcionar. Lena se quedó fascinada con la versión plagio de los rotuladores, con un dibujo de una locomotora donde tenía que poner “pelikan”. Nada...que no me siento en absoluto timada, más bien siento haber adquirido un tesoro (la consideración de tesoro es subjetiva, vamos). ¿Qué empresa fabrica rotuladores fluorescentes pelikan?

Veo, veo...top manta de fluorescentes pelikan pirata a la puerta de las bibliotecas. bueno-bonito-barato, ¡¡¡me-los-quitan-de-las-manos!!! Bueno...y es que nunca se sabe cuándo se va a acabar un marcador fluorescente en medio del estudio o si se va a necesitar pintar marcas sioux o análogas a alguien (o, en su defecto, a uno mismo).

Und du verliebst dich in Gespenster...

Heute entdeckte ich die Musik von Jens Friebe...Was für wunderbare Lieder in seinem Album „Vorher Nachher Bilder“!. Ich hatte schon etwas von Jens Friebe gehört. Nachdem ich viele Musik von Den Sternen und Knarf Rellöm gehört hatte, lese ich, dass Jens Friebe eine Beziehung mit diesen beiden Gruppen hatte. Schöne-interessante Stimme...

...Und du vergisst deine Gespenster.

mehr Infos:

http://www.jens-friebe.de/

http://de.wikipedia.org/wiki/Jens_Friebe

(Außerdem sehe ich J. hinter diesem Mann , ein bisschen, wie überall. Aber ich kann nicht objektiv sagen, ob sie (Jens und J.) ähnlich aussehen...)

La Cosmopolitan, Cinema turc dels 1980es, i aplicacions

Dünyayı kurtaran adam o la Cosmopolitan (edició en anglès)?...aparentment distants fins que un dia, fa ja temps se m’acudí fer-li un cop d’ull a la Cosmopolitan. Ai, quin riure...gairebé com mirant Dünyayı kurtaran adam. I en els cops d’ull reincidents a Dünyayı kurtaran adam i la cosmo persisteixen les rialles. Recentment he tornat a entrar a la plana de la revista i han canviat l’aparença...uaaa!!! continuen posant allò del “guy without shirt/shirtless sweetheart” (hahaha) o anàlegs...que més aviat em fa riure amb aquella posició gens natural. Cap dels “Ken” de la cosmo és el meu tipus. Bé, a algú li deu agradar perquè si no, malament per la Cosmopolitan.

Bé, però la novetat és una mena d’agenda: daily cosmo amb daily horoscope, la frase de saviesa ancestral (estil: “Women are perceived as the most attractive when they're ovulating. (iii, doncs??) Researchers theorize that the hormones associated with ovulation give your skin an extrasexy glow midcycle”, absolutament essencial...on arribaràs a la vida si no ho saps...ai! malament!) i coses tipus consells del dia (pots comptar-hi). Una altra millora és que tot es veu com més compactat i els menús estan com més endreçats per allà i hi ha com dibuixets escampats per allà (tipus postura de la setmana). Uaa...però no hi ha allò del “men menu” (hahaha)....clar, que els homes (bé nois tipus Ken que personalment em provoquen una mena de riure i pena...) quedaven com coses-objectes (i sap greu)...com si es parlés d’una bossa o un vestit (clar que els anuncis de cotxes amb noies eren molt pitjors...i moltes coses més denigrants s’han fet afectant la dona). I em pregunto sobre qui llegeix SERIOSAMENT (o compra) la cosmopolitan???? Per mi és un remei per dies feixucs, com les escenes de Dünyayı kurtaran adam, però res de prendre-me-la seriosament...bé, alguna cosa sí pot ser aprofitable. No he mirat les altres versions; la nordamericana (original) ja fa prou riure. Uf...literatura...quin vocabulari! Amb grans adjectius com “flirtatious”. Diria que les traduccions perden molt, com passa sempre amb llibres, pel·lícules i d’altres. Com Dünyayı kurtaran adam...exactament...els grans subtítols...però és menester escoltar les veus parlant turc. Ah! quan el gran Cüneyt va dient “katana” a Son Savaşçı (1982), mentre sosté una mena d’espasa de cartró allà, lluint-se amb la seva saviesa davant de la Rossa de Dünyayi (Füsun Uçar) com “hohoho mira quantes coses sé i mira que bé que llueixo els pantalons blancs!”. De fet, el lligam entre aquest tipus de cinema turc i la cosmo es pot estretar si fa no fa encara més. Sí!!! Es complementen: les relacions/interacció rossa-de-Dünyayı kurtaran adam + Murat així com rossa-de-Dünyayı kurtaran adam + Cüneyt a Son Savaşçı s’HAURIEN d’analitzar seguint els paràmetres comopolitans i podrien il·lustrar la secció de body language.

I a la vida real una servidora podria extreure conclusions cosmopolitanes del comportament d’un cert individu (el del poema) –això ho dic mentre m’ajusto les ulleres fent un gest seriós, que queda com professional—. La manera de tocar-se el cinturó, els somriures estranys, les mirades sinuoses (potser no eren tan sinuoses)o que es quedaven allà com més penjades que un pentium II atrotinat (i jo reiniciava retirant la mirada perquè m’incomodava, com sol passar)...aquelles expressions facials que no tenen preu (mastercardianes). Li hauria d’haver donat una katana turca de cartró en comptes de la piruleta amb forma de cor...per tal que es passegés lluint-se estil Cüneyt a Son Savaşçı. Ara va la cosmo i ho analitza científicament. Hahaha. Toca’t el cinturó again, Joe .

la polisèmia

i si sóc polisèmica...

inspiration listening to Sezen Aksu's "gölge etme" (don't shadow me) and other songs

Yellow-shoed times (20.05.2007)

To J.

My feet wear yellow shoes as the shields thinner.

All those hands, hidden in songs, in voices, along streets, in gestures, find no shield stopping them.

Nails breathing between my lungs

and hands squeezing something inside.

Feeling tired most mornings...ah...

It was the time for the shields to become thinner.

Paper shields.

And J., his inner hands, made of bony words.

The other hands are wearing a ring he never told me about.

So the ring didn’t exist.

At first his hands were naked.

But a speechless ring appeared one day.

Quite a long time a go

Or not so long ago.

Far and near beings;

A vase next to a cat.

Those inner hands might cause my morning tiredness.

Luckily he’s not a surgeon, otherwise it’d be worse.

My thinner skin, my thinner flesh.

So many poems I’ve written for you.

So many poems you’ve read.

Collapsing walls to let grass, trees, flowers grow.

Bloom.

You won’t shadow me, J.

The words you, J., didn’t dare to say are hung next to my underwear, next to my colourful pantyhose, beneath invented suns.

A song by Gerhard Gundermann connects me to imagined scenes that seem to have happened.

They might have happened.

J. peels a piece of fruit.

I become some naked figure, some naked orchestra of soul-or-whatever and organs.

It had to happen.

It was necessary.

I smile.

The honour

Of feeling all those hands.

It’s what an orchestra needs...

And the orchestra closes its eyes.

Someone else’s arms.

The orchestra plays silence.

And then comes the desert.

A buried orchestra or some place for it?

What did you want?

What do you want?

Your rough hands smashed the instruments.

Your rough hands hit the walls with the instruments.

No walls and no instruments.

Just a yellow-shoed woman

In yellow-shoed times.

RENFE misteriosa i xifres perseguidores

17 de maig de 2007...
Probablement sonava "parandeh" (=ocell en persa, si no m'equivoco) de Googoosh, o alguna cançó de Sezen Aksu...

El dia en què parlàrem d'en Ieltsin, la Marilyn tenia masses rostres

I una Marilyn imaginària, com totes les altres, cridava, com a “The Misfits” (1961). Però sense dir res, sense veu. Ahir es feia estrany parlar d’en Ieltsin, com molts d’altres estarien pensant en parlar també d’ell. Vaig recordar fa dies i ahir també una fotografia de la Marilyn al rodatge de “the Misfits”, allà al mig de l’espai, seriosa, amb el cap ves a saber on, ella que a cada imatge semblava tenir un altre rostre, com si hagués estat un bon grapat de persones. Marilyn em confon. Després de parlar d’en Ieltsin i d’en Gorbi ens vam congratular, celebrant les nostres probabilitats de patir un càncer (un dia, sorpresa!) i com els homes de negocis que es feliciten, ens donem una mà. Flaire de mort, d'una mort com els sepulcres pintats de colors en un somni de ja fa uns anys. Millor de colors. O potser sense color, com un elixir bucal incolor. O sense color, com l’acte de rentar-se les dents o com el sexe, que no ve seguit de cap color i pot no tenir cap color, o tenir-ne tants que és com si no en tingués cap. Vam sospitar les nostres agonies perquè sí com qui parla de cuina, o de tofu. Ell parlava de la certesa d'una agonia inimaginablement dolorosa. Un punt de vista des de l'altra banda del mostrador. Jo havia pensat en probabilitats altes però no en certeses d'una cosa per l'estil. Però no és dolent parlar de punts finals que no se sap si són finals. Vaig mirar després rostres de la Marilyn, vaig pensar en Mongòlia. Començo a imaginar-me ara una Marilyn al mig de la plaça Sühbaatar, cridant. Sobta. Em vaig sentir confosa amb tant de rostre i a mesura que passava el dia, m’anava allunyant més i més, caminant per aquella cosa paral·lela o no. Els paisatges més enllà del tren eren més esplendorosos, amb so de vidre. Gent. Es parlà de Nepal. No-no-no...resposta utòpica sobre lluites armades. Com si no...veia un mort, un altre, un altre. Justícies llençades contra la paret, esclafades com globus d’aigua (plaf!). Trossos de goma. Escombra, escombra. Després no hi havia Bangladesh, i m’era aliena la lògica de les dinàmiques a les que m’havia acostumat a sentir a parlar, tot i que l’entenia. Malauradament hi ha aquesta mena de coses per entendre. I vaig esdevenint més inviable. En comptes de sentir la ciutat sota els meus peus, de sentir el sòl quan vaig descalça, sóc més com un globus. Globus contra la paret, globus que es deixa anar. I al matí, parlant d’en Ieltsin, responguérem a la vegada, continuarem a la vegada la meva frase. Seré cada cop més utòpica potser perquè veig que no queda tant, vam concloure a la vegada, com si fos un càlcul matemàtic senzill. I ens congratulàrem. Soja verda i caramels de cafè sense sucre dins d’una bossa blanca. Al vespre, sense haver pogut tornar els peus a les voreres, a les andanes, a les escales, al ciment, a les llambordes, a les rajoles, m’abraçà la veu sempre estranya i magnífica d'en Vice Vukov. Una veu que ho feia tot més estrany encara.

Soy sauce wants to trick you

Beware of soy sauce. You may think you are going just to buy some of it, but then something happens. Soy sauce tricks you (uhu!). You hold the bottle and something unexpected happens. I was holding the bottle.

And many things can be soy sauce.

Something suddenly clearly reawakens.

the crying frying pan

The frying pan was crying. What to do with a crying frying pan? Nobody expected it to cry, nobody thought it would cry. Frying pans don’t cry. After all she’s human, even though she’s mostly seen as a frying pan.But it helped her to think she was a frying pan, because frying pans don’t cry or aren’t entitled to cry...but to lie somewhere and do what they’re supposed to do.

en Murat és gran!

gran film....grans diàlegs....gran saviesa! uuuh!
(si si, vaig aconseguir capturar imatges de la pel.lícula....quina emoció. Diàlegs i bocins de film per a la posteritat!...bé capturant i desant imatges Dünyayı kurtaran adam (1982) és més compartible...)