いません

Els pseudoermitans no existeixen!! uuuuuh! Encara que no hagués adquirit la condició de pseudoermitana tampoc existiria. Filla del mode subjuntiu.
Per quin espai es mou aquest cos?
Un virus ens afecta, ens reclouen i tot continua igual.
Exili pre-nocturn en literatura persa i obres sobre sufisme i zen, cercant confluències.
I somnis profunds i au matinera a les 5.00.
Totes les gents són diferents.
Mentre prossegueix una mena de procés d'aculturalització....d'ingravidesa. de, de, de, de, de....

Sofà, carretera sinuosa, cabells llargs, en Rashid, pa fet a la manera tradicional perdut per una conversa. I no veiem els llums que encenen els que s'alarmen pel canvi climàtic. No veiem els llums ni sentim els crits de les botigues.

A todos los que la presente vieren y entendieren....
demà no serem enlloc i romandran totes les coses regalades i rebudes. Després de tot el xivarri i mals d'estómac. Ahhhh.....Carrefours a l'horitzó, desèrtics!!!!
venerat sia el futur de subjuntiu!

sabed: que las Cortes Generales han aprobado y yo vengo a sancionar la siguiente ley orgánica....
feliç tot-establert-i-no-fem-el-contrari-que-ens-miraran-malament, encara que no tingui gaire sentit (com un monarca emprant el futur de subjuntiu en un pur formalisme)
I una dona de l'Àfrica canta una cançó de bressol.
Temps que droga les gents, que no obeïran cançons de bressol, que no les apreciaran, que no despertaran.

Cebes, nacions i lleixiu

Una capa

Una altra capa

Una més.

Uhm...una més.

Tan febles eren les bestioles que necessitaven capes i capes d’identitats artificials.

Per no passar fred

Per no passar calor

Per creure’s ser quelcom.

Tot i no ser res.

I no veure què hi ha arreu...

Pàtria meva: una mica de formigó a sobre de la urna amb les meves cendres,

Un grapat de sorra a sobre de la caixa amb el meu cos rígid i sec, cada cop més sec. O no res si em llencen. Qui ha dit que cal formigó, capsa o terra? Qui ha dit que cal una capsa bonica? Savis ocells que van i venen, tots iguals i tots diferents, tots d’arreu i tots d’enlloc.

Jo no vull cebes, no vull tantes capes. Jo no entenc totes aquestes identitats que ens allunyen...si al final acaben al mateix indret, de la mateixa manera.

Bestiola estúpida la bestiola humana....creguda i prepotent...

Quatre dies per tapar-se, creure’s alguna cosa i donar-se cops els uns contra els altres.

Poseu lleixiu a les banderes....roba malbaratada i tapeu les criatures que passen fred i retalleu mocadors per tots els qui ploren i sagnen.

Esferifica’m una mica i rodolaré fins trobar un punt estable...

...Un punt estable com un punt indeterminat d’una flassada suau.

Els bloqueigs PAM! De nou. La nova manifestació fou després d’un documental sobre la persistència dels efectes de l’Agent Taronja. I després ell allà, amb tots els rostres, i jo sense rostre i sense cos. I la foscor plena d’imatges que no s’acabaven de dibuixar, com trens, com coses de roba. Siluetes ràpides. I les deformitats.

Sort d’en Helmut Schmidt i la Pol(h)itparade i el punk alemany dels 80es i la NDW.

Das Vertrauen in unsere Währung ist da.

Més caos, més imatges deformes amb la jurisprudència del constitucional i La Doctrina. Carrers difusos i flaires repetits perseguidors. Coloraines de les botigues de roba i patates bullides. I sol de diumenge tarda a la ciutat quan tenia molèsties als ulls .

I de sobte se m’apareix un llibre al davant, del senyor Paul Watzlawick (Anleitung zum Unglücklichsein) després d’haver trobat un llibre d’en Idries Shah. M’estava esperant.

Perquè no hi havia ningú, no hi havia ningú, no trobava ningú. No hi havia hagut ningú.

Das Vertrauen in unsere Währung ist da.

Trens cap a Sant Celoni. Un pont color blau cobalt. Olor de verdures. I polítics interrogats, Kekexili i Corea del Nord. I ell s’adormí poc abans del final del documental. I el bloqueig havia marxat. Però no reconeixia els éssers. 3 gats foscos pel camí a la tornada al matí. I ell m'havia fet arribar al punt estable d'una flassada suau.

Quina lletra més inesperada la J. Amb retolador permanent o com una espiga de blat entre els cabells. Una moneda trobada al fons d’una butxaca o una bossa. Moneda de visita.

Das Vertrauen in unsere Währung ist da.

Cintes de casset i acceleradors i muntanyes

Era agost, un matí. No sé si encara anava marejada o ja m’havia passat el mareig del trajecte. En رشيد i l’autoreverse del seat ibiza em farien pensar més tard en una cinta de casset de fa com més de 10 anys. No vaig tornar a trobar el CD d’on vaig fer la còpia a casset però sí vaig trobar d’altres cintes velles que apreciava: música clàssica turca, música tradicional de Bulgària (però pas la de Rússia). I no hi havia res gravat a sobre...cinta bonica intacta després de com 10 anys o més. Quanta emoció per posar una cinta vella al radiocasset!!!

I era setembre. Més estones carretera amunt i avall unes i d’altres cintes de casset. I en algun indret, sortí el nom del grup de la meva cinta; Al Kindi que no recordava i que vaig recordar de sobte que era una de les coses que havia escrit a la cinta en qüestió.

Quines coincidències més rebuscades.

i ens adormírem escoltant en Nusrat Fateh Ali Khan i amb les visualitzacions del reproductor de música del Macintosh.

HAMSAFAR (Iran, 1974)

great Googoosh...


yet another scene, with Behrooz Vossoughi:


One day I might find the movie...What a pity not to understand farsi...

NIWEMANG

There was full moon but we watched "half moon". And the next time we met, there was half moon. I guess it was the movie we had to see. Things had to happen that way. We might meet in the next full moon.

About the music in the movie....parallel to the sound of traditional string instruments, the cd with traditional instumental music of Turkmenistan I copied has to find its owner. The sound of a dotar being played, overlapping days. The sound narrows the time until you come back.

The desert came whispering. The most beautiful side of the desert came, unexpectedly. Will you stay? Have you covered everything with sand?

Tornant a Niemandsland!/Wieder in Niemandsland

Oh! Què bé!...retrobar el micro 3 de la part de convidats! Bé...avui ha hagut de ser el 2, perquè el so del micro 3 era mono, en comptes d’estèreo. Un dia et conviden a un programa de ràdio i et sorprens agradablement. Hi tornes i ja ni tan sols hi ha nervis. Quin honor estar-hi de convidada. Les càmares i els telèfons potser no m’agraden, però els micros sí.

***

Gestern wurde ich wieder zu Niemandsland eingeladen. Schon 3 mal da! Jetzt bin ich an die Mikrofone gewöhnt und das letzte Mal war ich gar nicht nervös. Dieses dritte Mal las ich ein bisschen mehr, nahm an dem Katastrophe (Nachrichten)-Teil teil...und las noch einen Text von mir, den ich mitgebracht habe.

***

Radio contrabanda: des de Barcelona city: 91.4 FM (www.contrabanda.org)

NIEMANDSLAND: divendres/Freitags de 16h a 18h i dissabtes/Samstags de 10h a 12h. (ara al juliol el directe és els dissabtes)

Des d’altres indrets: per internet

PAKITCHEN: el metacutrisme

Sandrivet i una servidora vam decidir sopar fora no per que fos la nit de la revetlla de Sant Joan sinó perquè sí, després de passejades, mirar un parell de botigues i d'una visita als animalons de la clínica..ah! i de veure en Punki home alone estirant-se pel terra felinament, gras i suau com és -esperant que l'acaronéssim i li féssim festes-. Jo havia passat pel davant del Lloc del sopar diverses vegades, quan havia d’anar a la biblioteca i el Lloc sempre era obert. Impressió estranya...no es tracta exactament d'un indret cutre. Quelcom anava més allà del cutrisme. Les taules tenien estovalles plastificades amb fotografies d’hortalisses i verdures com a estampat (a casa hi havia la versió amb llimones). A la paret esquerra, un calendari de propaganda de cervesa. Al fons, el televisor acabant d’emetre el telediario (el parteee!...que no són pas temps de pau, que són temps més aviat planyívols). El comandament va estar tota l’estona allà pacíficament estirat a la nostra taula (com es veu a la foto)...i, com un alt percentatge dels comandaments a distància, duia cinta adhesiva (malauradament no s'aprecia a la imatge). Ens van atendre de seguida i molt amablement: dürüm falafel i dürüm kebab...Vam esperar mentre donaven el temps a la TV i el sopar va estar amanit amb Informe Semanal. Clar, que de fons hi havia música pakistanesa. La sensació estant allà, era la d’estar a la cuina d’alguna casa. El davantal de l’amo/cambrer contribuïa a aquesta impressió, ja que duia un davantal vermell amb dibuixos d’ossets (lluit amb una gran naturalitat i elegància entranyable). Però no era un indret cutre. Si un lloc amb trasfons moderniki intentés tenir un aire de llar/cuina de casa, no ho aconseguiria. És la via del metacutrisme, no pas la via moderniki. A més...el toc que te el fet de sospitar que han emprat productes hacendado (per la proximitat d'un Mercadona) és inassolible per als restaurants modernikis que pretenen anar de casolans i acollidors.

お(o bé 大) GORBI 様!!!

Havia retrobat el meu Casiotone (encara funciona!) i els llibres sobre la Perestroika escrits per en Gorbi (O-Gorbi-sama....o bé Oo-Gorbi-sama) romanien per un estant de la meva habitació, propers a llibres de haiku, novel·les de Christa Wolf i un parell de llibres d’en Murakami Haruki (reiteraré que no m’agrada, però em segueixen els seus llibres). Coses que romanen...però entre elles no està la lletra sencera d’aquella obra mestra que Lena et moi vam composar (i interpretar) en honor a la perestroika...quan tindríem cosa de 7 ò 8 ò 9 anys (no era gaire més normal jugar a fer amoníac amb el meu joc de química --...microcheminova!!!!, que és a sota del sofà d’aquesta habitació-- o jugar a farmacèutiques). Els llibres eren part de la coreografia. Quin art. En Gorbi era una entitat abstracta i la perestroika no ho podia ser menys. I els soviètics i russos em queien bé....ai...pobrissons als dibuixos i sèries de temps de guerra freda que eren els dolents...o estranys, com els soviètics d’un capítol de MacGyver que vaig veure reposat. D’una banda els dibuixos de les nordamèriques....i d’altra banda, les coses japoneses estil Aldea del Arce, Juana y Sergio, La Panda de Julia....i tot això convivia amb la idea d’un Gorbi abstracte. Ai...O-Gorbi-sama a la teva datxa!! Els infants d’avui dia de No-rússia ja no tenen una entitat abstracta...en Putin fa por i no és ni perestròiquic ni glasnostià...pfff....pots comptar que la mainada li dediqui cançons...no eh!... A més ja no és temps gloriós per als teclats Casio....Els infants ja no entren en trance escoltant les melodies d’acompanyament...o el so de les tecles seguint escales musicals no-piano...uaaa!!! ocarina!!! I el sitar enllaunat??? I el so “insect”?? Com a bona criatura made in Japan alguns dels sons (no fidels al so original) eren: wadaiko, shamisen, koto.. Gran errada que no hi hagués l'opció sons de bol tibetà. Ai...tot comporta conseqüències. I de la cosa oriental+ la cosa guerra-freda...voilà el meu interès per la cosa centreasiàtica i els mongols. Urtxulun baiguulalt + il tod!!!...perestroika i glasnost en mongol. Ua!...i accepto Batmönkh com a nom de grup de death metal.

Fluorescente pirata

Plan de domingo tarde: paseo laaaargo, arreglo de mundo y vidas varias (intento), con Lena Mandarinskaya después de nuestras respectivas horas de estudio...Observamos los tilos, criticamos las flores del final de mi calle e hicimos una incursión en un bazar oriental que había abierto, a ver qué descubríamos (¡esos grandes museos que son!). En la entrada ya había: figurita de guerrero de Xi'an, camisón corto rojo transparente (¡uuh!), tiestos, jaulas, flores de plástico...Un nuevo concepto de instalación de arte contemporáneo...

A destacar (siendo selectiva):

-libretas útiles y bonitas con tapas de plástico (Lena a rayas et moi, a topos, las libretas, claro, aunque Lena es bastante de rayas y yo bastante de topos), perdidas entre cosas feas o horteras...o indescriptibles.

-el Miedo: qué cosa es “golden THE CAT noséqué retriever” en libretas...con mensajes tipo the sunshine, happy, friends, let’s meet, enjoy noséquémás. Había la versión THE DOG, ambos modelos con fotos ñoñas y un diseño global no menos ñoño.

-las figuras de Santos daban aún más miedo, si cabe. Uno de ellos, no identificado (en las cajas no pone nada....de modo que o eres un devoto de la cosa religiosa cristiana o tienes un máster en identificación de santos de los bazares orientales), tenía una mirada que aterraba, pero a la vez te incitaba a seguirlo mirando. Menos mal que no los hacen con música o con voces, como las muñecas de comunión....¡San PanKracio te miraaaaaaaaaaaaaaah! (esto me recuerda a la novela "Josafat", de Prudenci Bertrana...)

-fluorescentes piratas!!! Yo añoraba desde hace años los fluorescentes pelikan...y allí había....pero PIRATAS!!!! Hahaha....hasta han falsificado el W.GERMANY del capuchón....La prueba de que es una falsificación es que no quedan fluorescentes pre-1989 que aún puedan funcionar. Lena se quedó fascinada con la versión plagio de los rotuladores, con un dibujo de una locomotora donde tenía que poner “pelikan”. Nada...que no me siento en absoluto timada, más bien siento haber adquirido un tesoro (la consideración de tesoro es subjetiva, vamos). ¿Qué empresa fabrica rotuladores fluorescentes pelikan?

Veo, veo...top manta de fluorescentes pelikan pirata a la puerta de las bibliotecas. bueno-bonito-barato, ¡¡¡me-los-quitan-de-las-manos!!! Bueno...y es que nunca se sabe cuándo se va a acabar un marcador fluorescente en medio del estudio o si se va a necesitar pintar marcas sioux o análogas a alguien (o, en su defecto, a uno mismo).

Und du verliebst dich in Gespenster...

Heute entdeckte ich die Musik von Jens Friebe...Was für wunderbare Lieder in seinem Album „Vorher Nachher Bilder“!. Ich hatte schon etwas von Jens Friebe gehört. Nachdem ich viele Musik von Den Sternen und Knarf Rellöm gehört hatte, lese ich, dass Jens Friebe eine Beziehung mit diesen beiden Gruppen hatte. Schöne-interessante Stimme...

...Und du vergisst deine Gespenster.

mehr Infos:

http://www.jens-friebe.de/

http://de.wikipedia.org/wiki/Jens_Friebe

(Außerdem sehe ich J. hinter diesem Mann , ein bisschen, wie überall. Aber ich kann nicht objektiv sagen, ob sie (Jens und J.) ähnlich aussehen...)

La Cosmopolitan, Cinema turc dels 1980es, i aplicacions

Dünyayı kurtaran adam o la Cosmopolitan (edició en anglès)?...aparentment distants fins que un dia, fa ja temps se m’acudí fer-li un cop d’ull a la Cosmopolitan. Ai, quin riure...gairebé com mirant Dünyayı kurtaran adam. I en els cops d’ull reincidents a Dünyayı kurtaran adam i la cosmo persisteixen les rialles. Recentment he tornat a entrar a la plana de la revista i han canviat l’aparença...uaaa!!! continuen posant allò del “guy without shirt/shirtless sweetheart” (hahaha) o anàlegs...que més aviat em fa riure amb aquella posició gens natural. Cap dels “Ken” de la cosmo és el meu tipus. Bé, a algú li deu agradar perquè si no, malament per la Cosmopolitan.

Bé, però la novetat és una mena d’agenda: daily cosmo amb daily horoscope, la frase de saviesa ancestral (estil: “Women are perceived as the most attractive when they're ovulating. (iii, doncs??) Researchers theorize that the hormones associated with ovulation give your skin an extrasexy glow midcycle”, absolutament essencial...on arribaràs a la vida si no ho saps...ai! malament!) i coses tipus consells del dia (pots comptar-hi). Una altra millora és que tot es veu com més compactat i els menús estan com més endreçats per allà i hi ha com dibuixets escampats per allà (tipus postura de la setmana). Uaa...però no hi ha allò del “men menu” (hahaha)....clar, que els homes (bé nois tipus Ken que personalment em provoquen una mena de riure i pena...) quedaven com coses-objectes (i sap greu)...com si es parlés d’una bossa o un vestit (clar que els anuncis de cotxes amb noies eren molt pitjors...i moltes coses més denigrants s’han fet afectant la dona). I em pregunto sobre qui llegeix SERIOSAMENT (o compra) la cosmopolitan???? Per mi és un remei per dies feixucs, com les escenes de Dünyayı kurtaran adam, però res de prendre-me-la seriosament...bé, alguna cosa sí pot ser aprofitable. No he mirat les altres versions; la nordamericana (original) ja fa prou riure. Uf...literatura...quin vocabulari! Amb grans adjectius com “flirtatious”. Diria que les traduccions perden molt, com passa sempre amb llibres, pel·lícules i d’altres. Com Dünyayı kurtaran adam...exactament...els grans subtítols...però és menester escoltar les veus parlant turc. Ah! quan el gran Cüneyt va dient “katana” a Son Savaşçı (1982), mentre sosté una mena d’espasa de cartró allà, lluint-se amb la seva saviesa davant de la Rossa de Dünyayi (Füsun Uçar) com “hohoho mira quantes coses sé i mira que bé que llueixo els pantalons blancs!”. De fet, el lligam entre aquest tipus de cinema turc i la cosmo es pot estretar si fa no fa encara més. Sí!!! Es complementen: les relacions/interacció rossa-de-Dünyayı kurtaran adam + Murat així com rossa-de-Dünyayı kurtaran adam + Cüneyt a Son Savaşçı s’HAURIEN d’analitzar seguint els paràmetres comopolitans i podrien il·lustrar la secció de body language.

I a la vida real una servidora podria extreure conclusions cosmopolitanes del comportament d’un cert individu (el del poema) –això ho dic mentre m’ajusto les ulleres fent un gest seriós, que queda com professional—. La manera de tocar-se el cinturó, els somriures estranys, les mirades sinuoses (potser no eren tan sinuoses)o que es quedaven allà com més penjades que un pentium II atrotinat (i jo reiniciava retirant la mirada perquè m’incomodava, com sol passar)...aquelles expressions facials que no tenen preu (mastercardianes). Li hauria d’haver donat una katana turca de cartró en comptes de la piruleta amb forma de cor...per tal que es passegés lluint-se estil Cüneyt a Son Savaşçı. Ara va la cosmo i ho analitza científicament. Hahaha. Toca’t el cinturó again, Joe .

la polisèmia

i si sóc polisèmica...

inspiration listening to Sezen Aksu's "gölge etme" (don't shadow me) and other songs

Yellow-shoed times (20.05.2007)

To J.

My feet wear yellow shoes as the shields thinner.

All those hands, hidden in songs, in voices, along streets, in gestures, find no shield stopping them.

Nails breathing between my lungs

and hands squeezing something inside.

Feeling tired most mornings...ah...

It was the time for the shields to become thinner.

Paper shields.

And J., his inner hands, made of bony words.

The other hands are wearing a ring he never told me about.

So the ring didn’t exist.

At first his hands were naked.

But a speechless ring appeared one day.

Quite a long time a go

Or not so long ago.

Far and near beings;

A vase next to a cat.

Those inner hands might cause my morning tiredness.

Luckily he’s not a surgeon, otherwise it’d be worse.

My thinner skin, my thinner flesh.

So many poems I’ve written for you.

So many poems you’ve read.

Collapsing walls to let grass, trees, flowers grow.

Bloom.

You won’t shadow me, J.

The words you, J., didn’t dare to say are hung next to my underwear, next to my colourful pantyhose, beneath invented suns.

A song by Gerhard Gundermann connects me to imagined scenes that seem to have happened.

They might have happened.

J. peels a piece of fruit.

I become some naked figure, some naked orchestra of soul-or-whatever and organs.

It had to happen.

It was necessary.

I smile.

The honour

Of feeling all those hands.

It’s what an orchestra needs...

And the orchestra closes its eyes.

Someone else’s arms.

The orchestra plays silence.

And then comes the desert.

A buried orchestra or some place for it?

What did you want?

What do you want?

Your rough hands smashed the instruments.

Your rough hands hit the walls with the instruments.

No walls and no instruments.

Just a yellow-shoed woman

In yellow-shoed times.

RENFE misteriosa i xifres perseguidores

17 de maig de 2007...
Probablement sonava "parandeh" (=ocell en persa, si no m'equivoco) de Googoosh, o alguna cançó de Sezen Aksu...

El dia en què parlàrem d'en Ieltsin, la Marilyn tenia masses rostres

I una Marilyn imaginària, com totes les altres, cridava, com a “The Misfits” (1961). Però sense dir res, sense veu. Ahir es feia estrany parlar d’en Ieltsin, com molts d’altres estarien pensant en parlar també d’ell. Vaig recordar fa dies i ahir també una fotografia de la Marilyn al rodatge de “the Misfits”, allà al mig de l’espai, seriosa, amb el cap ves a saber on, ella que a cada imatge semblava tenir un altre rostre, com si hagués estat un bon grapat de persones. Marilyn em confon. Després de parlar d’en Ieltsin i d’en Gorbi ens vam congratular, celebrant les nostres probabilitats de patir un càncer (un dia, sorpresa!) i com els homes de negocis que es feliciten, ens donem una mà. Flaire de mort, d'una mort com els sepulcres pintats de colors en un somni de ja fa uns anys. Millor de colors. O potser sense color, com un elixir bucal incolor. O sense color, com l’acte de rentar-se les dents o com el sexe, que no ve seguit de cap color i pot no tenir cap color, o tenir-ne tants que és com si no en tingués cap. Vam sospitar les nostres agonies perquè sí com qui parla de cuina, o de tofu. Ell parlava de la certesa d'una agonia inimaginablement dolorosa. Un punt de vista des de l'altra banda del mostrador. Jo havia pensat en probabilitats altes però no en certeses d'una cosa per l'estil. Però no és dolent parlar de punts finals que no se sap si són finals. Vaig mirar després rostres de la Marilyn, vaig pensar en Mongòlia. Començo a imaginar-me ara una Marilyn al mig de la plaça Sühbaatar, cridant. Sobta. Em vaig sentir confosa amb tant de rostre i a mesura que passava el dia, m’anava allunyant més i més, caminant per aquella cosa paral·lela o no. Els paisatges més enllà del tren eren més esplendorosos, amb so de vidre. Gent. Es parlà de Nepal. No-no-no...resposta utòpica sobre lluites armades. Com si no...veia un mort, un altre, un altre. Justícies llençades contra la paret, esclafades com globus d’aigua (plaf!). Trossos de goma. Escombra, escombra. Després no hi havia Bangladesh, i m’era aliena la lògica de les dinàmiques a les que m’havia acostumat a sentir a parlar, tot i que l’entenia. Malauradament hi ha aquesta mena de coses per entendre. I vaig esdevenint més inviable. En comptes de sentir la ciutat sota els meus peus, de sentir el sòl quan vaig descalça, sóc més com un globus. Globus contra la paret, globus que es deixa anar. I al matí, parlant d’en Ieltsin, responguérem a la vegada, continuarem a la vegada la meva frase. Seré cada cop més utòpica potser perquè veig que no queda tant, vam concloure a la vegada, com si fos un càlcul matemàtic senzill. I ens congratulàrem. Soja verda i caramels de cafè sense sucre dins d’una bossa blanca. Al vespre, sense haver pogut tornar els peus a les voreres, a les andanes, a les escales, al ciment, a les llambordes, a les rajoles, m’abraçà la veu sempre estranya i magnífica d'en Vice Vukov. Una veu que ho feia tot més estrany encara.

Soy sauce wants to trick you

Beware of soy sauce. You may think you are going just to buy some of it, but then something happens. Soy sauce tricks you (uhu!). You hold the bottle and something unexpected happens. I was holding the bottle.

And many things can be soy sauce.

Something suddenly clearly reawakens.

the crying frying pan

The frying pan was crying. What to do with a crying frying pan? Nobody expected it to cry, nobody thought it would cry. Frying pans don’t cry. After all she’s human, even though she’s mostly seen as a frying pan.But it helped her to think she was a frying pan, because frying pans don’t cry or aren’t entitled to cry...but to lie somewhere and do what they’re supposed to do.

en Murat és gran!

gran film....grans diàlegs....gran saviesa! uuuh!
(si si, vaig aconseguir capturar imatges de la pel.lícula....quina emoció. Diàlegs i bocins de film per a la posteritat!...bé capturant i desant imatges Dünyayı kurtaran adam (1982) és més compartible...)

you (too) are part of some Turkish movies

What I’m writing here is a homage to several Turkish movies from the 70es and 80es some consider trash cinema. They’re avant-garde and show a high do-it-yourself abilities and a good management of resources (see the golden gloves used in Dünyayı kurtaran adam (1982), by the sci-fi hero Murat –Cüneyt Arkın, the great, of course- then being used in Son savaşçi (1982) by one of the ninja.
*

When you watch the movie you’re creating it too. There’s place left for the imagination of the viewer/the one enjoying the movie. Simple items become symbols, something sophisticated if you want. You identify all objects, unlike in modern movies full of expensive special effects.Turkish actors in the 70es and 80es must have been happy since they could play plenty of different roles, even within a year. For example, Cüneyt the great, in 1982, in a couple of movies directed by Çetin Inanç, was a sci-fi hero who had to save the world (actually he didn’t save it since there was a second part of the movie, dünyayi kurtaran adamın oğlu in 2006, not directed by Çetin Inanç –oh- but by Kartal Tibet, where Murat again had to face many enemies to save the world)...and in Son savaşçi he was a rather modern hero who could fight against Turkish ninja (I say Turkish ninja because they’re not old-school ninja since they’re dressed uhm...how to say...differently and their swords aren’t katana but some kind of Arabic-style swords –I don’t know how to describe them- made of cardboard –but I heard Cüneyt’s character pronouncing “katana” as he was holding and trying one!!!). Then, another example is dünyayı kurtaran adam’s blonde (Füsun Uçar) and I’m quite sure that some of the nice monsters in Dünyayı kurtaran adam became ninja...or the supposedly-scary monster in Ölüm savasçisi (1984) (also known as Death Warrior).

***



and I’d choose the second one. Neither have I seen superman movies but I’ve seen some parts of the Turkish version (Süpermen dönüyor, 1979)...again the Turkish version wins.

***

These Turkish movies are kind of more human and not so violent (you see that when they hit each other they DON’T hit each other...and they don’t hit the rocks or stones, as is the case of Murat’s training sessions in Dünyayı kurtaran adam and actually, most weapons are made of cardboard, including the huge ninja stars, also used in Dünyayı kurtaran adam, of course). Seeing these films makes you feel that you too can be a hero, a sci-fi character, a ninja, a monster who demands hugs (they are like toys...ooooh...the nice red hairy monsters in Dünyayı kurtaran adam)...and above all, they have a great sense of humour. Any comedy made me laugh as much as these Turkish film.

Some facts to bear in mind:

-superman’s glasses. Where did they find them???? Pay attention to his shoes, making him even taller...strangely taller wearing those bell-bottomed trousers. I like the Olivetti typewriter in the movie

-if you have an old lovely-junk car, moskovitch, seat supermirafiori or whatever...don’t forget to have a look at the boot! There might be a man (...or a ninja; the scene would have been even better if it had been a ninja...)

-the enemies drive slowly in süpermen dönüyor and ninja move strangely.

-you can’t expect the way the stories go and end.... Ninja and ballet dancer beneath the sea and an oyster in Son savaşçi (?!) golden brain and swords in Dünyayı kurtaran adam (?!)

-stones are like dynamite. Don’t throw stones as they might explode.

-heroes MUST jump and Cüneyt is the Master. He was 45 when he starred Dünyayı kurtaran adam and Son savaşçi and most time he’s jumping, fighting and doing acrobatic shows. Well, Cüneyt is not human! Uhm..by the way, Cüneyt Arkın had studied medicine (...and Çetin Inanç, Law)



-sci-fi characters can wear fashionable 80es clothes and accessories, including silver colour headbands. Cüneyt’s Murat still wears the light blue eighties-style sweater in 2006.

-X-Mas decoration can be used to make your own galaxy (see süpermen dönüyor)
-there will be always some comment to add....

son (the end)

fa un dünyayı?

Inesperadament, “Dünyayı kurtaran adam”, grandíiiissim film de 1982. Avui q estava d’aniversari...mira. Ara només queda escoltar “hani” de Neco...clar, que no tinc gaire relació amb Turquia. Bé, la qüestió es que vaig rebre una visita i vam acabar parlant de Dünyayi kurtaran adam....ooh!!! Cüneyt Arkın (CÜNEYT THE GREAT), grandíssim actor de les Turquies...fent de Murat, amb les pedres, aquells rostres d’esforç extrem...Murat coratjóssss!. I he acabat el dia plorant de riure i contagiant el riure via Dünyayi k. a.....i no són poques les vegades que he vist escenes de la pel·lícula....AH! no, no l’he vist sencera encara...la tinc amb subtítols en anglès i en francès (les qualitats són diferents)...Hi ha molt de text als subtítols però les imatges despisten, tan impactants....no, no puc concentrar-me si estan sortint els abominables monstres vermells de peluix (noooo! No els tallis el cap, Murat! pobrissons, encara que facin aquelles veus guturals estil coco-de-sota-dels-llits) amb gestos entre barrio-sésamo-frankenstein-gossos de peluix amb ulls verds que venen als carrer...que m’entra el riure i els discursos del dolent-dolentíssim (quin figura també), amb molt de suc, queden a un segon pla. Primer hom s’ha d’acostumar a les escenes. Sí, he de veure la pel·lícula i més ara que he descobert que s’hi fa referència a l’Alcorà....Què en deurien dir a una pel·lícula de ciència ficció...que no és ni ciència ni ficció....(!). Ai...com no m’havia recordat abans dels grans herois turcs de 1982 avui que una servidora feia el 25 anys (25 anys com dünyayi kurtaran adam...quin honor!!!)....i tots ens sumàvem al quart de segle...neco, dünyayı i d’altres històries. Bé, Neco cantant “hani” (on?) (nerdeeee hani, hani, haniiiiiii!) i la mateixa dünyayi kurtaran adam es mereixen una entrada pròpia.

turning 25

Today I turned 25. Nothing special. Got up early as usual. Read some online newspapers, did several house chores, cooked, read and replied some mails and then I went to the univ. library because I didn’t want to stay at home the whole day. I don’t like Sundays because everybody fades and everything seems to stop and perish. I don’t exist on Sundays. At least I did something useful.

Today some people were born, some other died, some are crying right now, some are falling asleep, some feel happy.

No te mimetices con desconocidos...uh!

O sí. El sábado pasado, o el anterior me di cuenta que el joven que había sentado en mi misma mesa de una de las bibliotecas municipales y yo nos mimetizábamos a veces. Yo con mis cosas de alemán y Mongolia y él con calculadora y cifras. Mimesis....brazo izquierdo formando un ángulo recto (o casi)...claro que mi versión era apoyándome la mano izquierda en la cintura-costado y retorciéndome (práctica y cómoda, claro)...y su versión era apoyando la mano izquierda sobre la mesa, pero también retorciendo el torso. En ambos casos se trata de una postura de concentración...sostengo. Y qué nos hace repetir mesa? A mi la presencia de los diccionarios buenos de alemán allí mismo (no iré a la sala d’estudis-gallinero, de gente mirándose y donde ahora que viene la primavera la cosa hormonal será peligrosa con tanta juventud allí reunida...cubículo feo)...a mi derecha ventana, a la izquierda, franja de mesa-sillas y al fondo otro ventanal. El joven (no tanto) flaco y serio (tanto no me fijé porque de hecho no puedo decir siquiera si llevaba o no gafas...bueno, Sandri avistó el joven-flaco-sin-nombre el otro sábado y seguro que se enteró más) sus motivos tendrá...pero el primer día que estuve por allá estaba asentado en otro lugar aunque hacía incursiones a las enciclopedias y otros parajes (hola-qué-taaal). Igual se fía que vigilaré sus bártulos mientras hace incursiones a estantes varios. Bueno, al fin y al cabo es una compañía silenciosa y agradable.

Mimetizarse espontáneamente unos instantes y olvidarse.

Y como somos bichos de costumbres, en la misma mesa vamos coincidiendo y ya iré observando más muestras de mimesis de criaturas coincidentes en mesa de biblioteca en sábado tarde.

El desconocido de las mímesis (II parte)

Por allí también estuvo hoy, misma mesa, aproximadamente a la misma hora, mismos gestos (quizás misma camiseta verde-marrón...hay gente gris, gente verdosa, gente verde, gente roja...gente tirando a ocre oscuro, como él).. Me percaté de que sí llevaba gafas, en realidad. Lo extraño es que llegando relativamente pronto al lugar, hay aún bastante sitio libre, seguro seguro que también al lado de los libros que se va a buscar...porque cuando fui a devolver a su sitio el gran libro de Sartori sobre partidos políticos y una novela en alemán que había capturado momentáneamente para ojear y hojear (antes de abandonar la biblioteca)...allí estaba el Sujeto, mariposeando entre ordenadores y los estantes de ciencias puras, con una honorable cara de estar en un mundo propio.

Traspàs

Éssers minúsculs als ventres. Milers de ventres, milions de ventres buits, milions de ventres allotjant éssers minúsculs. I molts ventres erms. Éssers nascuts, éssers hipotètics i éssers en gestació a qui convidem a passar a una nova estança. Mireu quin indret, petits éssers, el món que apunyalem. Com hem progressat! Què us estem cedint, llençant, criatures!

Die Puhdys on tour (1969-2007!)

This year Die Puhdys are on tour. Their song “Computer Karriere” came to my mind today and i felt like listening to some other songs by them. I guess I missed listening to them...after a death metal phase and then a silent phase. I won’t go to any concert by them (anybody here who likes their music?) but I found some images of some concert they held in 1977. I find the images great and I liked seeing all those people spontaneously gathering there. Hehe...the old man being asked about the event in the second video, the children running, some gazing at the musicians...old and young people, families. What’s going on? what’s going on? Die Puhdys in East-Germany in 1977:

Spiel zu zweit:

Türen öffnen sich zur Stadt:

Scheidung:

Avui també...

Avui també és el dia internacional de la dona, i demà i ahir, i el dia dels infants i el dia per recordar tantes coses i tants col·lectius i tants animalons, per cridar una mica més. Clar...que avui tothom pensarà més aviat en quina roba dur, en els merders de quatre polítics més amoïnats per jocs bruts d’infants i el poder que per fer el bé o aportar quelcom positiu a la societat. Quants assassinats més avui arreu? Quantes dones més violades a l’Àfrica i al que no és l’Àfrica, per uns quants que s’aprofiten de situacions determinades? Quantes víctimes més de tota mena d’ofenses? Dia de, dia de, any de, any de...I anem amb cares llargues pel carrer, transmetent coses negatives. Si podem fer poca cosa per arreglar tot el que porta dècades espatllat, al menys procurem transmetre alguna cosa positiva en contacte amb d’altres éssers. També als coloms. No fer cares de “uuuuh...quin greu problema el MEU menor problema...tenint salut i havent gaudit i gaudint d’oportunitats...”. i el dia que se suposa que socialment quedarà bé manifestar-se, manifestar-se i tornar a tenir la cara llarga. Cara lletja. SOMRIUGUIN, MOSTRIN UN ROSTRE AMABLE A TOTS AQUELLS AMB QUI ES CREUIN, QUE ELS TRANSMETRAN QUELCOM POSITIU QUE ES PROPAGARÀ. I al final de la cadena, o en un punt del cercle de contagi, s’aniran prenent decisions favorables per d’altres éssers. Oh! Com de gran és el cercle de contagi???

URGA en vermell lluminós

De 25 a 26 de febrer, en el mig, un somni estrany. Tren cap a Urga. Un renfe-tren, vermell, com els regionals vells (estil dels que van cap a Cerbère). Lletres vermelles del davant que deien “urga”. URGA en vermell lluminós. No era el tren que esperava però alguna cosa em deia al somni que aquell tren cap a Urga també em duia per on havia de passar. Jo feliç en el tren que anava cap a Urga.

УРГА

I a mig camí el tren esdevenia autobús. Conductor amable. Vaig baixar del vehicle en aquesta ciutat (perquè jo no anava cap a Urga en el somni) i el vehicle desapareixia no sabent si arribava a Urga. I començà un altre somni que ja no recordo.

Urga que no era Urga i tren que no era tren.

"death in fire" from SwEdEn WiTh LoVe!

Several days ago i decided to type “Amon Amarth” and see if i could find some video clip for “death in fire”. I found a video of the song being played live...Much better...splendorous choreographic head-banging!

I don’t like all songs by Amon Amarth (in fact, I’ve not listened to all of them...well, I have the songs from a Cd, which a friend sent me) but Death in fire is my favourite by them. I find the melody....wonderful (strange adjective for a Viking metal song) and I often try to imagine it how it could be played on violins and piano (if there’s a classical music version of “bizarre love triangle” by New order (originally), why not of “death in fire”?) and change the "cookie monster vocals" and let the song be performed by some soprano or someone with a sweet voice...Metal sub-genres tend to have complex melodies...sometimes anarchic like jazz, sometimes harmonic, like classical music.

The lyrics are something else...I’m not really keen on Scandinavian mythology but it’s fine and interesting....After all, Viking metal is nothing but a sub-genre of death metal and death metal is a subgenre of heavy metal. The line between sub-genres is thin...and the black metal bands are right there (uh!...well, I’ve listened to some black metal songs and I still keep some but I don’t take them seriously otherwise it would be scary or repulsive...well...the melody of some is pretty good –here’s the only reason I have to listen to some black metal songs-...like “curse you all men” by Emperor...from Norway without love...if they had sung or sang “love you all men” or something like that, instead, they wouldn’t be black metal and they might be classified otherwise...like Shadows Fall, singing to the Noble Truths,...or somebody could invent happy-death metal...or whatever).

Back into Amon Amarth and their choreography...ah...I’ve always been unable to “dance” that way: when my hair was longer, my glasses were prone to fly away and go who-knows-where if my head-banging wasn’t careful...now I don’t even wear long hair...and my glasses keep being prone to fly if I’m not careful.

* * *

els samurais...

sí! reflexionant sobre els subgèneres del metal i sobre el terme víking metal i la menció a happy-death metal de l'entrada anterior...vaig recordar de grups japonesos i vaig pensar que sí hi havia viking metal hi hauria d'haver samurai metal...i resulta que sí que hi ha una cosa així (bé, ho preten ser...ni uns seran víkings ni l'altre un samurai), però encara està emergint: ZENITHRASH amb influències dels Judas i de Manowar entre d'altres (com el new age)...però també de la música tradicional japonesa...no en va es poden sentir alguns instruments pròpiament japonesos. Shamisen amb veus guturals...fabulós! (per més informació, accediu a la web de Zenithrash a través de la imatge....i per escoltar algunes peces, a l'enllaç rosa)

Fet curiós...la cosa no s'allunya d'escandinàvia perquè el músic (canta i toca els intruments...ell solet...) es diu Håkan Lyckberg...que no sona gaire japonès. Pobrissó...ell solet entre guitarres i shamisen i fent veus....Ves..allò del projecte rolang no era tant estrany...clar que jo no toco instruments....pf.

Les lletres que he llegit no són gaire black....més aviat serien un equivalent a la cosa vikinga dels Amon Amarth. Bé, també parla dels ninja....potser s'inspira i li dedica peces als rokurokubi, kappa i demés fauna. Fet curiós...