Cebes, nacions i lleixiu

Una capa

Una altra capa

Una més.

Uhm...una més.

Tan febles eren les bestioles que necessitaven capes i capes d’identitats artificials.

Per no passar fred

Per no passar calor

Per creure’s ser quelcom.

Tot i no ser res.

I no veure què hi ha arreu...

Pàtria meva: una mica de formigó a sobre de la urna amb les meves cendres,

Un grapat de sorra a sobre de la caixa amb el meu cos rígid i sec, cada cop més sec. O no res si em llencen. Qui ha dit que cal formigó, capsa o terra? Qui ha dit que cal una capsa bonica? Savis ocells que van i venen, tots iguals i tots diferents, tots d’arreu i tots d’enlloc.

Jo no vull cebes, no vull tantes capes. Jo no entenc totes aquestes identitats que ens allunyen...si al final acaben al mateix indret, de la mateixa manera.

Bestiola estúpida la bestiola humana....creguda i prepotent...

Quatre dies per tapar-se, creure’s alguna cosa i donar-se cops els uns contra els altres.

Poseu lleixiu a les banderes....roba malbaratada i tapeu les criatures que passen fred i retalleu mocadors per tots els qui ploren i sagnen.