M'han agradat els mocadors del bonpreu. Són diverses les marques blanques que presenten dissenys allunyats del que podria considerar-se cutre o hortera. Al marge de la situació econòmica i la bona opció que són els preus de les marques de les distribuidores i les marques blanques, aquestes van presentant cada cop més dissenys més agradables. Molts han anat canviant els dissenys millorant (ex: els productes d'higiene i cosmètica del Mercadona, diversos productes de l'Alcampo, canviant-li els colors cridaners a l'ocell del logo...)
A brand-new age? It seems so. This time it might feel different since so many things have been changing inside and out. Illness, new projects, different perspectives and finally, the feeling of having found a path. Having started with advertising studies seems to be the right decision. I wonder why couldn’t I see it before. I always liked to think and remember ads, I even cut ads from magazines....and recorded or downloaded some, enjoyed watching tv programmes about adverts (the last one I remember was “La Rentadora”, on Tv3). What kind of blindness is that? Turning 28 and seeing clearly things about oneself and paths to take in life is better than keeping blind in that sense and keep going nowhere, keep losing energy, fading because of lacking dreams.
Stop, think, pick up something and choose a more suitable way. It won’t mean going backwards but getting better prepared instead, so as to keep moving better, smoothly. On yellow high-heel boots. a Bright and vivid colour to make steps shinier, more pleasant.
Last Saturday, there was some kind of special street market in this city. Most shops downtown had their own stand and sold kind of outlet items. They organise such an event from time to time and it’s pretty successful. I often find some interesting bargains: fashionable and good quality pantyhoses (for 1 euro or so, just because they’re from years ago...but still perfect and nice), some silver earrings (I got some for 5 or 4 euros once)...and this time I got, for 0,50 euro, some kind of paper fastening stuff (rapesco’s Supaclip)....and 3 fountain pens ( 1 euro each). I like using fountain pens and I got a crush on a couple of colourful ones (Inoxcrom, Spanish brand) and an old Pelikan one, very old since it’s written on it “W. Germany”. I like it when I find items that were made back then. It’s somehow odd to be able to buy West-german products. Many things were better at that time....I might be kind of nostalgic about my childhood in the 1980es..
Floating feet are useless feet but in some dreamt landscape. Wearing leopard-print shoes but unable to walk for too long or go too far away is like walking inside some kind of cage.
Outside I can feel the cage.
Inside, there’s no cage.
Illness has been coming, fading and coming change so many perceptions that I became some kind of odd creature with an intermittent cage. A leopard-shoed woman running fast inside, going far away. Yet with limited movements outside.
I read somewhere by chance (in some blog) about pocoyoisation option on Pocoyo’s site. I quiteliked the idea and gave it a try. Some pocoyo-alter egos can be really good and look quite the same as the real person.
I recently heard, in Eduard Punset’s TV program Redes, about the ability of the brain to adapt, to change its structure whenever something new is learn, no matter how old we are. It might be a bit more difficult to learn new things when we get old but yet we can learn new thing....great! there’s so much to learn and there can be so many possible paths to take in life...
Find or come across-learn-adapt....and another change or something else new comes.
We often underestimate our capabilities and don’t take advantage of all our possibilities. Rationally it seems very easy to improve oneself, as well as to solve emotional problems (there were also some interesting reports and interviews to scholars studying consequences and solutions to some emotional problems)...but there’s always something seemingly making us become passive and somehow silly and lazy.
I feel sad when I think of Spanish society nowadays. I feel effort and willingness to improve oneself is rarely praised or seen as something important. Not so long ago it wasn’t this way... Also, patience and perseverance were seen as necessary to get something, to succeed and thus to be admired. Having so many facilities and resources has, too often, made us become lazier instead of better. It’s so easy to get used to easier things....and instead of being more efficient and better we seldom fill the time we gain doing something to improve ourselves....how often do we just sit in front of TV?...So easy to fall into idleness.... Being idle from time to time is good and even healthy....but aiming idleness might turn us into passive beings wasting time, precious time....Precious specially knowing the wide range of possibilities we have.
Apa....com són les coses. Mirant un reportatge de TVE a la carta titulat “el más allá” (buu....sense músiques rares i sense una intenció sensacionalista o amb pretensions cuartomilenístiques...que si no no ho hagués vist, que amb questes coses com que no puc) sento a parlar de l’Hospital del Tòrax de Terrassa i de tota la llegenda i història que l’envolta. Alguna cosa em resulta com familiar o propera. Hi ha alguna cosa en els nombrosos arcs de l’edifici que em criden l’atenció. Òbviament també em crida l’atenció i em mou a cercar més informació el fet d’haver estat un centre per malalties de l’aparell respiratori, estant jo encara amb la companyia de Rifaldin i Cemidón (rifampicina i isoniazida....darrera etapa!) per aquesta tuberculosi. També per la proximitat d’un cas de càncer de pulmó.
Malaltia estranya la tuberculosi.....en unes dècades, en un país desenvolupat, guarible. Tanmateix crec que resta cert estigma....tot i que jo havia pensat en aquesta malaltia com quelcom romàntic....cosa d’artistes i gent de la literatura (quan m’ho van diagnosticar vaig pensar en Franz Kafka, Shiki Masaoka, Joan Salvat-Papasseit...). Penso en els que haguessin estat internats en l’esmentat hospital....Al menys tenien bones vistes i aire pur....molt millor que quan vaig estar ingressada....amb vistes a una part de natura, una petita carretera que duia a un aparcament i un panell publicitari primer amb un Mitsubishi vés-a-saber i després amb un Mayor Oreja (per les eleccions europees, a les quals no vaig poder votar). Clar, que la sensació d’estar tancat roman...i la de cert ostracisme també. Una cosa que em costa de veure són els suïcidis tan nombrosos des de la planta novena que hi va haver tenint en compte el cansament i l’esforç que suposa aixecar-se o caminar, a més dels dolors que es donen en estats avançats del càncer de pulmó i amb la tuberculosi. Però entenc que abandonats a la seva sort i sabent-se sentenciats fessin un darrer esforç i s’arrosseguessin fins on fos. No es dóna només un moment de frustració. No es dóna només un moment en què hom se sent perdut. I són molts els plors i les angoixes. Pobra gent....Per uns anys en alguns casos no van poder disposar de millors tractaments o d’una cura....
La part fea(a banda dels que hi van a fer destrosses i rituals foscos negatius) és que l’edifici es vulgui convertir en quelcom més lucratiu i s’hi facin filmacions. Hagués estat bé rehabilitar-lo com hospital....tal com estan molts hospitals, mancats de llits, i havent de deixar els malalts d’urgències pels passadissos (una vergonya)....Amb aquesta classe política tan pudent....pfff....vergonya de subjectes que s’omplen la boca de paraules que sonen bé i van de socialistes. Bah. Ni es deixa descansar les ànimes ni es té cura dels vius.
Porto dies que no em trec del cap aquest hospital. Per escriure això he hagut de posar música happy-kitschi....es fa fosc i sóc persona poruga i sensible. Música happy-kitschi (ex: "tarzan boy" de Baltimora, la versió japonesa del YMCA, per un tal Saijou Hideki....i perquè no tinc per aquí el gran èxit eurovisiu "hani" de Neco, de 1982) i coses peculiars com música enka i pre-enka i les Shahrizoda (noies uigurs)...Tanmateix, des que estic malalta em molesta força escoltar música i no acostumo a aguantar més de 2 cançons seguides....pel cansament, el vertigen i les nàusees.
Fruit de la febre d’obres de tants o més municipis, el centre de la capital del Vallès Oriental ha estat des de fa mesos decorat amb tanques grogues, sorolls de tota mena, pols i un toc de caos, beeeeen subtilm amb aroma de ciment. D’entre totes les intervencions fan gràcia els bancs-juanola....l’únic que compensarà el fet d’haver liquidat les llambordes, que tantes dècades i centúries portaven allà. Potser no són còmodes però al menys són bancs i tenen una forma agradable i característica...perquè en l’obra més important, per convertir en illa de vianants el principal carrer , de moment no hi ha rastre de bancs (s'espera segurament que els passavolants siguin mers consumidors de totes les botigues de la zona)...i en una altra plaça els bancs que hi ha són un perill per l’angulositat del formigó...ideal per la mainada que jugui per allà.
Si sembla que s’està primant un disseny d’avantguarda (res en contra...però els diners del contribuent millor que s'emprin pensant més en la utilitat que en aspectes estètics) per sobre de la utilitat, seguretat i sentit pràctic (els parcs jo no són el que eren), almenys els bancs-juanola (juanolabancs) , per la forma i el que signifiquen les pastilles juanola (remei, cosa de tota la vida, simplicitat perdurable, disseny encertat, etc.) tenen un tarannà més humà que no pas formes abstractes en faroles i places o en el mobiliari pel lleure infantil (sense coloraines sovint!!!).
I dic....no hi haurà el dia en què algú deixi un juanolabanc pintat tot ell de negre????
...mocadors en packaging estilós.
