ORDINARY LIVES REACHING DIFFERENT DIMENSIONS

Talking with a friend about movies made me remember scenes from classical Japanese movies. I didn’t expect to be exchanging opinions with somebody about Ozu Yasujiro’s movies and, in general, Japanese cinema in the 1950es. I remembered some characters and the atmospheres portrayed. I kind of liked the aura of simplicity that transcended the story, as well, as some kind of beauty that scented the daily lives of the characters. I wonder if the same stories, filmed in western culture settings would have been the same. I don’t really think so.

Then, these days the media talk about Tokyo Kazoku (東京家族) in cinemas. This modern film, by Yamada Yoji, was described as a remake, very positively by many critics (and not so positively by others, obviously). It all made me think again about the feelings mentioned above. Even though the action takes place in modern Tokyo, I do believe there’s still something that can reminds us of the atmospheres and characters in the classical Ozu movies. I sort of idealise the 1950es simplicity in general because, from today’s perspective, people seemed to give a different value to things and to other people. True... Societies  back then were much more conservative, but there are many precious things beyond conservative-liberal values (much more beyond prejudices, inequality, discrimination, etc.) which are hard to find nowadays in the way we treat things and people. Those old movies brought always to my mind the expression “物持ちがいい”　(ものもちがいい, mono mochi ga ii), which refers to handling and keeping something carefully.  I’d say that there’s some of it to be found in the film by Yamada...but there’ll be for sure a lot that reminds us of rush-throw when useless-replace-violence-shallowness coming from the younger characters and the westernization since the context is radically different. Would Ozu have kept the essence of his films if he was to film something nowadays? What a hypothesis. I guess I’ll end up watching Tokyo Kazoku...

L’AMPLITUD D’ONA, LES CRISIS I TROBAR RODES ADIENTS

Fa no gaire vaig encetar un llibre preciós, Absolutely Small, de Michael D. Fayer, sobre física quàntica explicada per a no avesats en la matèria i defugint l’ús de formulacions matemàtiques complexes....Clar, això no vol dir ni que el llenguatge sigui planer ni que sigui senzill. SI quelcom és complex en la seva essència, aquesta qualitat romandrà encara que fem servir unes altres paraules.

Les explicacions sobre les ones (en totes les seves variants) m’ha fet pensar en l’aplicació del concepte d’amplitud d’ona als cicles econòmics. Quant de temps entre punts àlgids de l’economia d’un estat i els punts més crítics de depressió-crisi? Es tractaria d’una amplitud d’ona expressada en anys. No m’aventuro, però a pensar en la freqüència i a extreure’n conclusions relacionades amb el sistema econòmic capitalista i les seves dinàmiques. És potser un tema en què pensar més aviat quan hi hagi bonança econòmica. Potser.

Havent llegint un article a La Vanguàrdia sobre patinadors nocturns per la jungla urbana vaig recordar la sensació d’esdevenir lleugera anant sobre rodes en moments d’inèrcia i els instants en que l’equilibri queda suspès en un canvi de postures i de forces. Impuls-moviment, impuls-moviment. Res no sembla constant i en la lleugeresa del cos sembla esvair-se la pròpia dimensió física mentre les ones dels cicles de l’economia segueixen el seu curs. Sobre rodes, un cop agafat l’impuls pot ser més fàcil anar de la part baixa de l’ona fins un altre punt àlgid. Cal trobar les rodes adients, les que millor ens funcionin o que millor s’ajustin a les nostres característiques físiques i no físiques. S’hi troba també l’equilibri per no caure, i endavant.