Apa....com són les coses. Mirant un reportatge de TVE a la carta titulat “el más allá” (buu....sense músiques rares i sense una intenció sensacionalista o amb pretensions cuartomilenístiques...que si no no ho hagués vist, que amb questes coses com que no puc) sento a parlar de l’Hospital del Tòrax de Terrassa i de 
tota la llegenda i història que l’envolta. Alguna cosa em resulta com familiar o propera. Hi ha alguna cosa en els nombrosos arcs de l’edifici que em criden l’atenció. Òbviament també em crida l’atenció i em mou a cercar més informació el fet d’haver estat un centre per malalties de l’aparell respiratori, estant jo encara amb la companyia de Rifaldin i Cemidón (rifampicina i isoniazida....darrera etapa!) per aquesta tuberculosi. També per la proximitat d’un cas de càncer de pulmó.
Malaltia estranya la tuberculosi.....en unes dècades, en un país desenvolupat, guarible. Tanmateix crec que resta cert estigma....tot i que jo havia pensat en aquesta malaltia com quelcom romàntic....cosa d’artistes i gent de la literatura (quan m’ho van diagnosticar vaig pensar en Franz Kafka, Shiki Masaoka, Joan Salvat-Papasseit...). Penso en els que haguessin estat internats en l’esmentat hospital....Al menys tenien bones vistes i aire pur....molt millor que quan vaig estar ingressada....amb vistes a una part de natura, una petita carretera que duia a un aparcament i un panell publicitari primer amb un Mitsubishi vés-a-saber i després amb un Mayor Oreja (per les eleccions europees, a les quals no vaig poder votar). Clar, que la sensació d’estar tancat roman...i la de cert ostracisme també. Una cosa que em costa de veure són els suïcidis tan nombrosos des de la planta novena que hi va haver tenint en compte el cansament i l’esforç que suposa aixecar-se o caminar, a més dels dolors que es donen en estats avançats del càncer de pulmó i amb la tuberculosi. Però entenc que abandonats a la seva sort i sabent-se sentenciats fessin un darrer esforç i s’arrosseguessin fins on fos. No es dóna només un moment de frustració. No es dóna només un moment en què hom se sent perdut. I són molts els plors i les angoixes. Pobra gent....Per uns anys en alguns casos no van poder disposar de millors tractaments o d’una cura....
La part fea (a banda dels que hi van a fer destrosses i rituals foscos negatius) és que l’edifici es vulgui convertir en quelcom més lucratiu i s’hi facin filmacions. Hagués estat bé rehabilitar-lo com hospital....tal com estan molts hospitals, mancats de llits, i havent de deixar els malalts d’urgències pels passadissos (una vergonya)....Amb aquesta classe política tan pudent....pfff....vergonya de subjectes que s’omplen la boca de paraules que sonen bé i van de socialistes. Bah. Ni es deixa descansar les ànimes ni es té cura dels vius.
Porto dies que no em trec del cap aquest hospital. Per escriure això he hagut de posar música happy-kitschi....es fa fosc i sóc persona poruga i sensible. Música happy-kitschi (ex: "tarzan boy" de Baltimora, la versió japonesa del YMCA, per un tal Saijou Hideki....i perquè no tinc per aquí el gran èxit eurovisiu "hani" de Neco, de 1982) i coses peculiars com música enka i pre-enka i les Shahrizoda (noies uigurs)...Tanmateix, des que estic malalta em molesta força escoltar música i no acostumo a aguantar més de 2 cançons seguides....pel cansament, el vertigen i les nàusees.
tota la llegenda i història que l’envolta. Alguna cosa em resulta com familiar o propera. Hi ha alguna cosa en els nombrosos arcs de l’edifici que em criden l’atenció. Òbviament també em crida l’atenció i em mou a cercar més informació el fet d’haver estat un centre per malalties de l’aparell respiratori, estant jo encara amb la companyia de Rifaldin i Cemidón (rifampicina i isoniazida....darrera etapa!) per aquesta tuberculosi. També per la proximitat d’un cas de càncer de pulmó.Malaltia estranya la tuberculosi.....en unes dècades, en un país desenvolupat, guarible. Tanmateix crec que resta cert estigma....tot i que jo havia pensat en aquesta malaltia com quelcom romàntic....cosa d’artistes i gent de la literatura (quan m’ho van diagnosticar vaig pensar en Franz Kafka, Shiki Masaoka, Joan Salvat-Papasseit...). Penso en els que haguessin estat internats en l’esmentat hospital....Al menys tenien bones vistes i aire pur....molt millor que quan vaig estar ingressada....amb vistes a una part de natura, una petita carretera que duia a un aparcament i un panell publicitari primer amb un Mitsubishi vés-a-saber i després amb un Mayor Oreja (per les eleccions europees, a les quals no vaig poder votar). Clar, que la sensació d’estar tancat roman...i la de cert ostracisme també. Una cosa que em costa de veure són els suïcidis tan nombrosos des de la planta novena que hi va haver tenint en compte el cansament i l’esforç que suposa aixecar-se o caminar, a més dels dolors que es donen en estats avançats del càncer de pulmó i amb la tuberculosi. Però entenc que abandonats a la seva sort i sabent-se sentenciats fessin un darrer esforç i s’arrosseguessin fins on fos. No es dóna només un moment de frustració. No es dóna només un moment en què hom se sent perdut. I són molts els plors i les angoixes. Pobra gent....Per uns anys en alguns casos no van poder disposar de millors tractaments o d’una cura....
La part fea (a banda dels que hi van a fer destrosses i rituals foscos negatius) és que l’edifici es vulgui convertir en quelcom més lucratiu i s’hi facin filmacions. Hagués estat bé rehabilitar-lo com hospital....tal com estan molts hospitals, mancats de llits, i havent de deixar els malalts d’urgències pels passadissos (una vergonya)....Amb aquesta classe política tan pudent....pfff....vergonya de subjectes que s’omplen la boca de paraules que sonen bé i van de socialistes. Bah. Ni es deixa descansar les ànimes ni es té cura dels vius.
Porto dies que no em trec del cap aquest hospital. Per escriure això he hagut de posar música happy-kitschi....es fa fosc i sóc persona poruga i sensible. Música happy-kitschi (ex: "tarzan boy" de Baltimora, la versió japonesa del YMCA, per un tal Saijou Hideki....i perquè no tinc per aquí el gran èxit eurovisiu "hani" de Neco, de 1982) i coses peculiars com música enka i pre-enka i les Shahrizoda (noies uigurs)...Tanmateix, des que estic malalta em molesta força escoltar música i no acostumo a aguantar més de 2 cançons seguides....pel cansament, el vertigen i les nàusees.
