you (too) are part of some Turkish movies

What I’m writing here is a homage to several Turkish movies from the 70es and 80es some consider trash cinema. They’re avant-garde and show a high do-it-yourself abilities and a good management of resources (see the golden gloves used in Dünyayı kurtaran adam (1982), by the sci-fi hero Murat –Cüneyt Arkın, the great, of course- then being used in Son savaşçi (1982) by one of the ninja.
*

When you watch the movie you’re creating it too. There’s place left for the imagination of the viewer/the one enjoying the movie. Simple items become symbols, something sophisticated if you want. You identify all objects, unlike in modern movies full of expensive special effects.Turkish actors in the 70es and 80es must have been happy since they could play plenty of different roles, even within a year. For example, Cüneyt the great, in 1982, in a couple of movies directed by Çetin Inanç, was a sci-fi hero who had to save the world (actually he didn’t save it since there was a second part of the movie, dünyayi kurtaran adamın oğlu in 2006, not directed by Çetin Inanç –oh- but by Kartal Tibet, where Murat again had to face many enemies to save the world)...and in Son savaşçi he was a rather modern hero who could fight against Turkish ninja (I say Turkish ninja because they’re not old-school ninja since they’re dressed uhm...how to say...differently and their swords aren’t katana but some kind of Arabic-style swords –I don’t know how to describe them- made of cardboard –but I heard Cüneyt’s character pronouncing “katana” as he was holding and trying one!!!). Then, another example is dünyayı kurtaran adam’s blonde (Füsun Uçar) and I’m quite sure that some of the nice monsters in Dünyayı kurtaran adam became ninja...or the supposedly-scary monster in Ölüm savasçisi (1984) (also known as Death Warrior).

***



and I’d choose the second one. Neither have I seen superman movies but I’ve seen some parts of the Turkish version (Süpermen dönüyor, 1979)...again the Turkish version wins.

***

These Turkish movies are kind of more human and not so violent (you see that when they hit each other they DON’T hit each other...and they don’t hit the rocks or stones, as is the case of Murat’s training sessions in Dünyayı kurtaran adam and actually, most weapons are made of cardboard, including the huge ninja stars, also used in Dünyayı kurtaran adam, of course). Seeing these films makes you feel that you too can be a hero, a sci-fi character, a ninja, a monster who demands hugs (they are like toys...ooooh...the nice red hairy monsters in Dünyayı kurtaran adam)...and above all, they have a great sense of humour. Any comedy made me laugh as much as these Turkish film.

Some facts to bear in mind:

-superman’s glasses. Where did they find them???? Pay attention to his shoes, making him even taller...strangely taller wearing those bell-bottomed trousers. I like the Olivetti typewriter in the movie

-if you have an old lovely-junk car, moskovitch, seat supermirafiori or whatever...don’t forget to have a look at the boot! There might be a man (...or a ninja; the scene would have been even better if it had been a ninja...)

-the enemies drive slowly in süpermen dönüyor and ninja move strangely.

-you can’t expect the way the stories go and end.... Ninja and ballet dancer beneath the sea and an oyster in Son savaşçi (?!) golden brain and swords in Dünyayı kurtaran adam (?!)

-stones are like dynamite. Don’t throw stones as they might explode.

-heroes MUST jump and Cüneyt is the Master. He was 45 when he starred Dünyayı kurtaran adam and Son savaşçi and most time he’s jumping, fighting and doing acrobatic shows. Well, Cüneyt is not human! Uhm..by the way, Cüneyt Arkın had studied medicine (...and Çetin Inanç, Law)



-sci-fi characters can wear fashionable 80es clothes and accessories, including silver colour headbands. Cüneyt’s Murat still wears the light blue eighties-style sweater in 2006.

-X-Mas decoration can be used to make your own galaxy (see süpermen dönüyor)
-there will be always some comment to add....

son (the end)

fa un dünyayı?

Inesperadament, “Dünyayı kurtaran adam”, grandíiiissim film de 1982. Avui q estava d’aniversari...mira. Ara només queda escoltar “hani” de Neco...clar, que no tinc gaire relació amb Turquia. Bé, la qüestió es que vaig rebre una visita i vam acabar parlant de Dünyayi kurtaran adam....ooh!!! Cüneyt Arkın (CÜNEYT THE GREAT), grandíssim actor de les Turquies...fent de Murat, amb les pedres, aquells rostres d’esforç extrem...Murat coratjóssss!. I he acabat el dia plorant de riure i contagiant el riure via Dünyayi k. a.....i no són poques les vegades que he vist escenes de la pel·lícula....AH! no, no l’he vist sencera encara...la tinc amb subtítols en anglès i en francès (les qualitats són diferents)...Hi ha molt de text als subtítols però les imatges despisten, tan impactants....no, no puc concentrar-me si estan sortint els abominables monstres vermells de peluix (noooo! No els tallis el cap, Murat! pobrissons, encara que facin aquelles veus guturals estil coco-de-sota-dels-llits) amb gestos entre barrio-sésamo-frankenstein-gossos de peluix amb ulls verds que venen als carrer...que m’entra el riure i els discursos del dolent-dolentíssim (quin figura també), amb molt de suc, queden a un segon pla. Primer hom s’ha d’acostumar a les escenes. Sí, he de veure la pel·lícula i més ara que he descobert que s’hi fa referència a l’Alcorà....Què en deurien dir a una pel·lícula de ciència ficció...que no és ni ciència ni ficció....(!). Ai...com no m’havia recordat abans dels grans herois turcs de 1982 avui que una servidora feia el 25 anys (25 anys com dünyayi kurtaran adam...quin honor!!!)....i tots ens sumàvem al quart de segle...neco, dünyayı i d’altres històries. Bé, Neco cantant “hani” (on?) (nerdeeee hani, hani, haniiiiiii!) i la mateixa dünyayi kurtaran adam es mereixen una entrada pròpia.

turning 25

Today I turned 25. Nothing special. Got up early as usual. Read some online newspapers, did several house chores, cooked, read and replied some mails and then I went to the univ. library because I didn’t want to stay at home the whole day. I don’t like Sundays because everybody fades and everything seems to stop and perish. I don’t exist on Sundays. At least I did something useful.

Today some people were born, some other died, some are crying right now, some are falling asleep, some feel happy.

No te mimetices con desconocidos...uh!

O sí. El sábado pasado, o el anterior me di cuenta que el joven que había sentado en mi misma mesa de una de las bibliotecas municipales y yo nos mimetizábamos a veces. Yo con mis cosas de alemán y Mongolia y él con calculadora y cifras. Mimesis....brazo izquierdo formando un ángulo recto (o casi)...claro que mi versión era apoyándome la mano izquierda en la cintura-costado y retorciéndome (práctica y cómoda, claro)...y su versión era apoyando la mano izquierda sobre la mesa, pero también retorciendo el torso. En ambos casos se trata de una postura de concentración...sostengo. Y qué nos hace repetir mesa? A mi la presencia de los diccionarios buenos de alemán allí mismo (no iré a la sala d’estudis-gallinero, de gente mirándose y donde ahora que viene la primavera la cosa hormonal será peligrosa con tanta juventud allí reunida...cubículo feo)...a mi derecha ventana, a la izquierda, franja de mesa-sillas y al fondo otro ventanal. El joven (no tanto) flaco y serio (tanto no me fijé porque de hecho no puedo decir siquiera si llevaba o no gafas...bueno, Sandri avistó el joven-flaco-sin-nombre el otro sábado y seguro que se enteró más) sus motivos tendrá...pero el primer día que estuve por allá estaba asentado en otro lugar aunque hacía incursiones a las enciclopedias y otros parajes (hola-qué-taaal). Igual se fía que vigilaré sus bártulos mientras hace incursiones a estantes varios. Bueno, al fin y al cabo es una compañía silenciosa y agradable.

Mimetizarse espontáneamente unos instantes y olvidarse.

Y como somos bichos de costumbres, en la misma mesa vamos coincidiendo y ya iré observando más muestras de mimesis de criaturas coincidentes en mesa de biblioteca en sábado tarde.

El desconocido de las mímesis (II parte)

Por allí también estuvo hoy, misma mesa, aproximadamente a la misma hora, mismos gestos (quizás misma camiseta verde-marrón...hay gente gris, gente verdosa, gente verde, gente roja...gente tirando a ocre oscuro, como él).. Me percaté de que sí llevaba gafas, en realidad. Lo extraño es que llegando relativamente pronto al lugar, hay aún bastante sitio libre, seguro seguro que también al lado de los libros que se va a buscar...porque cuando fui a devolver a su sitio el gran libro de Sartori sobre partidos políticos y una novela en alemán que había capturado momentáneamente para ojear y hojear (antes de abandonar la biblioteca)...allí estaba el Sujeto, mariposeando entre ordenadores y los estantes de ciencias puras, con una honorable cara de estar en un mundo propio.

Traspàs

Éssers minúsculs als ventres. Milers de ventres, milions de ventres buits, milions de ventres allotjant éssers minúsculs. I molts ventres erms. Éssers nascuts, éssers hipotètics i éssers en gestació a qui convidem a passar a una nova estança. Mireu quin indret, petits éssers, el món que apunyalem. Com hem progressat! Què us estem cedint, llençant, criatures!

Die Puhdys on tour (1969-2007!)

This year Die Puhdys are on tour. Their song “Computer Karriere” came to my mind today and i felt like listening to some other songs by them. I guess I missed listening to them...after a death metal phase and then a silent phase. I won’t go to any concert by them (anybody here who likes their music?) but I found some images of some concert they held in 1977. I find the images great and I liked seeing all those people spontaneously gathering there. Hehe...the old man being asked about the event in the second video, the children running, some gazing at the musicians...old and young people, families. What’s going on? what’s going on? Die Puhdys in East-Germany in 1977:

Spiel zu zweit:

Türen öffnen sich zur Stadt:

Scheidung:

Avui també...

Avui també és el dia internacional de la dona, i demà i ahir, i el dia dels infants i el dia per recordar tantes coses i tants col·lectius i tants animalons, per cridar una mica més. Clar...que avui tothom pensarà més aviat en quina roba dur, en els merders de quatre polítics més amoïnats per jocs bruts d’infants i el poder que per fer el bé o aportar quelcom positiu a la societat. Quants assassinats més avui arreu? Quantes dones més violades a l’Àfrica i al que no és l’Àfrica, per uns quants que s’aprofiten de situacions determinades? Quantes víctimes més de tota mena d’ofenses? Dia de, dia de, any de, any de...I anem amb cares llargues pel carrer, transmetent coses negatives. Si podem fer poca cosa per arreglar tot el que porta dècades espatllat, al menys procurem transmetre alguna cosa positiva en contacte amb d’altres éssers. També als coloms. No fer cares de “uuuuh...quin greu problema el MEU menor problema...tenint salut i havent gaudit i gaudint d’oportunitats...”. i el dia que se suposa que socialment quedarà bé manifestar-se, manifestar-se i tornar a tenir la cara llarga. Cara lletja. SOMRIUGUIN, MOSTRIN UN ROSTRE AMABLE A TOTS AQUELLS AMB QUI ES CREUIN, QUE ELS TRANSMETRAN QUELCOM POSITIU QUE ES PROPAGARÀ. I al final de la cadena, o en un punt del cercle de contagi, s’aniran prenent decisions favorables per d’altres éssers. Oh! Com de gran és el cercle de contagi???