eth besonh deth hèt de metamorfosar

Uuh! Baixant les escales de Casa Àsia es féu de sobte el reflex d’un llum. Com a testimoni, vet aquí una foto feta amb cel·lular. Feia la impressió de que si hom es col·locava just on queia la llum, hom es podia convertir en ves a saber què. Posem estàtua de marbre, posem cuca de llum, posem il·luminat postmodern, posem ocell, que té i és una mica de tot. Escales i metamorfosis sobtades. Jo escullo esdevenir au. O....esperit. Si es fon el cos (àtoms fent trucs de màgia, perquè s’avorrien perquè ja no era Nadal i la gent ja no friccionava l’aire en massa sortint tots als carrers). Quedarà un esperit benefactor, que farà més que dins d’aquest cos.

Darrerament he somiat com dos ò tres cops amb escales i em passava una bona estona pujant i baixant escales de tota mena (algunes gairebé impossibles). El darrer somni sobre escales va ser precisament en la nit de canvi d’any (quin invent això del temps dividit en anys solars) on apareixia una escala pseudomecànica que funcionava a l’inrevés en el sentit que aquells que la volien emprar havien de pujar com si baixessin i baixar com si pugessin.

I en aquest punt d’escales i llums i ocells, darrerament vaig tenir un retrobament amb la llengua aranesa (quina manera d’enllaçar paràgrafs). Fa molts anys havia vist un tros de reportatge sobre no recordo què del que recordo només tres mots: Conselh, Jusèp i Soïssa. Amb el pas dels anys havien esdevingut una tríada semimítica fins que no fa gaire vaig conèixer d’altres paraules. Clar, que no adquiririen el mateix nivell (paraules com poth, hlatsada, ahraga...).En el darrer retrobament, arran de veure “els Pirineus des de l’aire” en la versió original aranesa, he experimentat gairebé la mateixa emoció de quan vaig veure els momos per primera vegada (la ingesta de momos ja fou una altra cosa més sublim, més mística, òbviament, més que la tríada Conselh-Jusèp-Soïssa). Tot queda, al cap i a la fi, per les muntanyes, per terres fredes. Jo que mai vaig ser ni ésser de muntanya, però sí d’escales.

Metamorfosis d’escales i en somnis i de dies qualssevol. Aquell riu que mai no era el mateix (no, no parlaré del senyor Lee)...les figures de plastilina...les princeses amorfes de plastilina que tant m’agradava fer, que després esdevenien bestiola, o estructura abstracta, o objecte inventat o una tassa o un vehicle. La plastilina em fa pensar ara en un llibre de la biblioteca del màster, sobre règims de seguretat social al Japó. Pàgines que feien olor a plastilina i ametlla. Quina gran cançó aquella que deia 30, 40 l’ametlla amarganta que potser cantava mentre feia princeses de plastilina.

A veure si tots, metamorfosi, rere metamorfosi, esdevenim millors i arreglem alguna cosa d’aquest món o d’algunes vides. Escales per pujar. Al final ser au, després esperit benefactor. Després, qui sap.