No vam fer fotos del "paisaje asqueroso de ciudad industrial " (como era eso??? Mira que planear eso de llevar la cámara por si hacías una foto del P.A.C.I....quines coses). Mòbil en mà vaig fotografiar els meus peus, com a l'espera de ves-a-saber-què. mmm! olor de riu contaminat!El poder del Gran Home del Temps Toni Nadal (efecte GHTTN)!!! Sí! De sobte, sempre retorna. No sé quan surt ell allà triomfant donant les prediccions, però intueixo que els caps de setmana. La realitat és que sempre que el veig allà presentant em sorprenc. El temps no és el mateix quan el dóna un altre (amb tots els meus respectes a d'altres...gran Tomàs Molina, Mònica López i el Mestre Rodríguez Picó). Boirines, xàfecs, plugims, anticiclons i sempre content l’home. Pseudo-telepredicador que ens diu que el temps no és el més important. Ell està ben content plogui o nevi, ens fregim o ens congelem. Li vull col·locar una medalla ben lluent! A les escombraries tot el paracetamol i tot els pròzacs que la gent tingui per casa!!!....efecte GHTTN!!!!
És una mica la que esquitxava el cantant de Glutamato ye-ye, amb potes de pollastre característiques decorant-li la camisa...o pel micro. Dia alegre: Toni Nadal i Glutamato ye-ye. Ueeeee...calamarsaaa, calamarsaaaa...tots contents amb mal temps cantant amb glutamato ye-ye. Vidres trencats per la calamarsa...potes de pollastre, potes de pollastre. Pluja de potes de pollastre i Toni Nadal per President! Uaaa...encegats per les radiacions GHTTN! Pentinant-nos a la inversa, posant-nos cinturons per sobre d’americanes, pintallavis per pintar creus als fronts dels coneguts, vestits no combinats amb el temps, però ben contents tots.
Her 1967 song “puppet on a string” is quite well-known...but today I got to know that the German version is something else. I wondered whether it was the same song...”Wiedehopf im Mai” (Hoopoe in May). What do hoopoes have in common with puppets and strings?...and merry-go-rounds???? I tried to find whether “Wiedehopf im Mai” was some kind of idiom...or to see if hoopoes did anything special in May. What an odd translation... Unfortunately I’ve not listened to the German version and wasn’t either lucky looking for the lyrics...
la frase en groc i del títol estan en mongol.....la vaig trobar a un phrasebook de lonely planet dedicat a Mongòlia, a l'apartat de salut-on sinó-. pot ser útil, si ets o no a Mongòlia, saber com dir que t'ha estat fent mal el cor. Fiblades, punxades de canvis d'any i temps fent emboscades. Tremolors de colors. Bé...però sempre hi ha reformes a fer als interiors, sempre hi ha alguna cosa per millorar, alguna paret per enderrocar, rajoles a posar, superfícies a pintar.
Uuh! Baixant les escales de Casa Àsia es féu de sobte el reflex d’un llum. Com a testimoni, vet aquí una foto feta amb cel·lular. Feia la impressió de que si hom es col·locava just on queia la llum, hom es podia convertir en ves a saber què. Posem estàtua de marbre, posem cuca de llum, posem il·luminat postmodern, posem ocell, que té i és una mica de tot. Escales i metamorfosis sobtades. Jo escullo esdevenir au. O....esperit. Si es fon el cos (àtoms fent trucs de màgia, perquè s’avorrien perquè ja no era Nadal i la gent ja no friccionava l’aire en massa sortint tots als carrers). Quedarà un esperit benefactor, que farà més que dins d’aquest cos.Darrerament he somiat com dos ò tres cops amb escales i em passava una bona estona pujant i baixant escales de tota mena (algunes gairebé impossibles). El darrer somni sobre escales va ser precisament en la nit de canvi d’any (quin invent això del temps dividit en anys solars) on apareixia una escala pseudomecànica que funcionava a l’inrevés en el sentit que aquells que la volien emprar havien de pujar com si baixessin i baixar com si pugessin.
I en aquest punt d’escales i llums i ocells, darrerament vaig tenir un retrobament amb la llengua aranesa (quina manera d’enllaçar paràgrafs). Fa molts anys havia vist un tros de reportatge sobre no recordo què del que recordo només tres mots: Conselh, Jusèp i Soïssa. Amb el pas dels anys havien esdevingut una tríada semimítica fins que no fa gaire vaig conèixer d’altres paraules. Clar, que no adquiririen el mateix nivell (paraules com poth, hlatsada, ahraga...).En el darrer retrobament, arran de veure “els Pirineus des de l’aire” en la versió original aranesa, he experimentat gairebé la mateixa emoció de quan vaig veure els momos per primera vegada (la ingesta de momos ja fou una altra cosa més sublim, més mística, òbviament, més que la tríada Conselh-Jusèp-Soïssa). Tot queda, al cap i a la fi, per les muntanyes, per terres fredes. Jo que mai vaig ser ni ésser de muntanya, però sí d’escales.
Metamorfosis d’escales i en somnis i de dies qualssevol. Aquell riu que mai no era el mateix (no, no parlaré del senyor Lee)...les figures de plastilina...les princeses amorfes de plastilina que tant m’agradava fer, que després esdevenien bestiola, o estructura abstracta, o objecte inventat o una tassa o un vehicle. La plastilina em fa pensar ara en un llibre de la biblioteca del màster, sobre règims de seguretat social al Japó. Pàgines que feien olor a plastilina i ametlla. Quina gran cançó aquella que deia 30, 40 l’ametlla amarganta que potser cantava mentre feia princeses de plastilina.
A veure si tots, metamorfosi, rere metamorfosi, esdevenim millors i arreglem alguna cosa d’aquest món o d’algunes vides. Escales per pujar. Al final ser au, després esperit benefactor. Després, qui sap.
