i si sóc polisèmica...
-benvinguts - welcome - bienvenidos - bienvenus - willkommen - ようこそ - benvenuti - bem-vindo - ongi etorri - 欢迎 - witam -
Friday, 25 May 2007
Sunday, 20 May 2007
inspiration listening to Sezen Aksu's "gölge etme" (don't shadow me) and other songs
Yellow-shoed times (20.05.2007) To J.
My feet wear yellow shoes as the shields thinner.
All those hands, hidden in songs, in voices, along streets, in gestures, find no shield stopping them.
Nails breathing between my lungs
and hands squeezing something inside.
Feeling tired most mornings...ah...
It was the time for the shields to become thinner.
Paper shields.
And J., his inner hands, made of bony words.
The other hands are wearing a ring he never told me about.
So the ring didn’t exist.
At first his hands were naked.
But a speechless ring appeared one day.
Quite a long time a go
Or not so long ago.
Far and near beings;
A vase next to a cat.
Those inner hands might cause my morning tiredness.
Luckily he’s not a surgeon, otherwise it’d be worse.
My thinner skin, my thinner flesh.
So many poems I’ve written for you.
So many poems you’ve read.
Collapsing walls to let grass, trees, flowers grow.
Bloom.
You won’t shadow me, J.
The words you, J., didn’t dare to say are hung next to my underwear, next to my colourful pantyhose, beneath invented suns.
A song by Gerhard Gundermann connects me to imagined scenes that seem to have happened.
They might have happened.
J. peels a piece of fruit.
I become some naked figure, some naked orchestra of soul-or-whatever and organs.
It had to happen.
It was necessary.
I smile.
The honour
Of feeling all those hands.
It’s what an orchestra needs...
And the orchestra closes its eyes.
Someone else’s arms.
The orchestra plays silence.
And then comes the desert.
A buried orchestra or some place for it?
What did you want?
What do you want?
Your rough hands smashed the instruments.
Your rough hands hit the walls with the instruments.
No walls and no instruments.
Just a yellow-shoed woman
In yellow-shoed times.
Friday, 18 May 2007
RENFE misteriosa i xifres perseguidores

17 de maig de 2007...
Probablement sonava "parandeh" (=ocell en persa, si no m'equivoco) de Googoosh, o alguna cançó de Sezen Aksu...
Wednesday, 25 April 2007
El dia en què parlàrem d'en Ieltsin, la Marilyn tenia masses rostres
I una Marilyn imaginària, com totes les altres, cridava, com a “The Misfits” (1961). Però sense dir res, sense veu. Ahir es feia estrany parlar d’en Ieltsin, com molts d’altres estarien pensant en parlar també d’ell. Vaig recordar fa dies i ahir també una fotografia de la Marilyn al rodatge de “the Misfits”, allà al mig de l’espai, seriosa, amb el cap ves a saber on, ella que a cada imatge semblava tenir un altre rostre, com si hagués estat un bon grapat de persones. Marilyn em confon. Després de parlar d’en Ieltsin i d’en Gorbi ens vam congratular, celebrant les nostres probabilitats de patir un càncer (un dia, sorpresa!) i com els homes de negocis que es feliciten, ens donem una mà. Flaire de mort, d'una mort com els sepulcres pintats de colors en un somni de ja fa uns anys. Millor de colors. O potser sense color, com un elixir bucal incolor. O sense color, com l’acte de rentar-se les dents o com el sexe, que no ve seguit de cap color i pot no tenir cap color, o tenir-ne tants que és com si no en tingués cap. Vam sospitar les nostres agonies perquè sí com qui parla de cuina, o de tofu. Ell parlava de la certesa d'una agonia inimaginablement dolorosa. Un punt de vista des de l'altra banda del mostrador. Jo havia pensat en probabilitats altes però no en certeses d'una cosa per l'estil. Però no és dolent parlar de punts finals que no se sap si són finals. Vaig mirar després rostres de la Marilyn, vaig pensar en Mongòlia. Començo a imaginar-me ara una Marilyn al mig de la plaça Sühbaatar, cridant. Sobta. Em vaig sentir confosa amb tant de rostre i a mesura que passava el dia, m’anava allunyant més i més, caminant per aquella cosa paral·lela o no. Els paisatges més enllà del tren eren més esplendorosos, amb so de vidre. Gent. Es parlà de Nepal. No-no-no...resposta utòpica sobre lluites armades. Com si no...veia un mort, un altre, un altre. Justícies llençades contra la paret, esclafades com globus d’aigua (plaf!). Trossos de goma. Escombra, escombra. Després no hi havia Bangladesh, i m’era aliena la lògica de les dinàmiques a les que m’havia acostumat a sentir a parlar, tot i que l’entenia. Malauradament hi ha aquesta mena de coses per entendre. I vaig esdevenint més inviable. En comptes de sentir la ciutat sota els meus peus, de sentir el sòl quan vaig descalça, sóc més com un globus. Globus contra la paret, globus que es deixa anar. I al matí, parlant d’en Ieltsin, responguérem a la vegada, continuarem a la vegada la meva frase. Seré cada cop més utòpica potser perquè veig que no queda tant, vam concloure a la vegada, com si fos un càlcul matemàtic senzill. I ens congratulàrem. Soja verda i caramels de cafè sense sucre dins d’una bossa blanca. Al vespre, sense haver pogut tornar els peus a les voreres, a les andanes, a les escales, al ciment, a les llambordes, a les rajoles, m’abraçà la veu sempre estranya i magnífica d'en Vice Vukov. Una veu que ho feia tot més estrany encara.
Saturday, 21 April 2007
Soy sauce wants to trick you
Beware of soy sauce. You may think you are going just to buy some of it, but then something happens. Soy sauce tricks you (uhu!). You hold the bottle and something unexpected happens. I was holding the bottle.
And many things can be soy sauce.
Something suddenly clearly reawakens.
Friday, 13 April 2007
the crying frying pan
Wednesday, 4 April 2007
en Murat és gran!
gran film....grans diàlegs....gran saviesa! uuuh!
(si si, vaig aconseguir capturar imatges de la pel.lícula....quina emoció. Diàlegs i bocins de film per a la posteritat!...bé capturant i desant imatges Dünyayı kurtaran adam (1982) és més compartible...)
Wednesday, 21 March 2007
you (too) are part of some Turkish movies
*
***
and I’d choose the second one. Neither have I seen superman movies but I’ve seen some parts of the Turkish version (Süpermen dönüyor, 1979)...again the Turkish version wins.

-heroes MUST jump and Cüneyt is the Master. He was 45 when he starred Dünyayı kurtaran adam and Son savaşçi and most time he’s jumping, fighting and doing acrobatic shows. Well, Cüneyt is not human! Uhm..by the way, Cüneyt Arkın had studied medicine (...and Çetin Inanç, Law)
-sci-fi characters can wear fashionable 80es clothes and accessories, including silver colour headbands. Cüneyt’s Murat still wears the light blue eighties-style sweater in 2006.
-X-Mas decoration can be used to make your own galaxy (see süpermen dönüyor)
-there will be always some comment to add....
Sunday, 18 March 2007
fa un dünyayı?
turning 25
Today I turned 25. Nothing special. Got up early as usual. Read some online newspapers, did several house chores, cooked, read and replied some mails and then I went to the univ. library because I didn’t want to stay at home the whole day. I don’t like Sundays because everybody fades and everything seems to stop and perish. I don’t exist on Sundays. At least I did something useful.
Today some people were born, some other died, some are crying right now, some are falling asleep, some feel happy.