SUMIRENEKO OUT OF NOWHERE

GHOSTS OF PROCRASTINATION

2012-01-13T04:54:00.003+01:00

The word isnot really used even though it does exist in Spanish (procrastinación) and itspreads its tentacles over quite a lot of spheres. The worst piece of dailynews on the media nowadays is not just the crisis and unemployment rates, butalso corruption and a severe lack of values. I’m not talking about religion butvalues for cohesion as society and to become better human beings who lead amore harmonious and productive life in community. Not some many decades agoeffort, endurance, solidarity, sense of community and so many others were veryimportant. When did they start fading away? Why do younger generations seethings from another perspective and behave so differently?

Somehowprocrastination has settled down and seems reluctant to move. Important thingsare not no longer seen as important and I believe I’m not the only one whofeels that too many people focus on irrelevant things, actions, thoughts andleave those more important matter for later on or for never. The termprocrastination is not really known here and in fact, I dare to say, that it’sthe normality, some sort of cultural issue. Just remember Larra’s articles andthe “vuelva usted mañana “ (come back tomorrow”).

Sense ofduty, pleasure of getting things well done, importance of self-improvement,solidarity, effort, perseverance, patience.... Instead of being too passive, idlenessand only enjoying the present and immediate future, forgetting about “building”something for the future or behaving thinking ahead it’d be better to work onsomething which will bring results sooner or later. Better for each individualand thus, for the society.

SELF-FORWARD

2012-01-04T03:40:00.003+01:00

The circumstances might not be the best ones (they aren't...but at least not my health is finally much better) but there are always many reasons and impulses to move forward. Even when dreams blur and when what we aim for is not so clear, the key is to keep being active, receptive. Being physically active is also the right tool to have onelself fully balanced and better prepared for the coming times (coming days, coming weeks, coming months and even coming years). Anything positive will be useful, all efforts are useful, even if they don't seem to be fruitful in the short term.

A brand new year is not much more than a brand new month, a brand new week and even a brand new day. Just some mindfulness and awareness, look at oneself and the "beginning-of-something"-effect will help to be able to improve something or many things.

This 2012, in my case, began positively, after quite a bad 2011. Getting up early (very early, in fact) as always, studying, organising things at home, housechores, physical activity, interesting readings, some documentary film....and even setting new goals. I'm already thinking about starting some new undergraduate studies. After many years since I graduated on Political Science, and then did a Postgraduate-Master program (2-year long) on Asia and Pacific, in 2010 I started with Advertising and PR studies (undergraduate). There are not many subjects left to finish and keep as motivated as when I started and keep enjoying all lessons, papers I write, discussions on the net, bibliography I come across and read....And, why not something more? why not going further? As time goes by we're more able to see our strengths and those things we really really like and are suited for. I'm about to enrol on Psychology....I might not be old when I graduate but now is the time to begin and we never know in life. Psychology and advertising (marketin) match pretty well....and both are very compatible as well with some fields within political science.

VALUABLE VALUES

2012-01-01T06:03:00.001+01:00

I’m afraid but the economical measures being taken won’t be enough. I believe an important change in values is needed, but it will require quite a long time. Why aren’t effort and self responsibility as well regarded as they used to be? It’s not just that the educational system has been shot and is still seriously injured, but also the kind of mainstream culture we’ve ended up having. There’s something wrong when in popular Spanish TV series the popular and admired characters are those who are just popular (trendy, rich, socially integrated and loved, for example) and those who make efforts to improve themselves or have success in studies or at work are just too often depicted as mean, unpopular, ugly, socially odd...

Individualism plus hedonism...and nothing else. The sense of community and working hard for the society and, at the mean time, making efforts to improve oneself blurred dramatically some time ago. How could we go forwards successfully overcoming this dark situation if we don’t believe a bit more in our abilities, fruitful efforts and reject passivity and that useless and hollow hedonism? Besides, optimism brings more more optimism and it can even materialize in positive real changes.

A person might be unemployed but there’s the possibility to get advantage of all possibilities of technologies, libraries....so as to learn something, continue studying and not just wait until a job appears. Time is too precious just to sit down and passively look. Unfortunate times like that are better spent analysing one’s skills and possibilities and do some kind of productive mood.

GASEL,ITAT (ésser gasela)

2011-12-19T17:17:00.002+01:00

Començar a córrer amb regularitat va ser en bona mesura fruit de la sensació de sentir-me recuperada d'una malaltia cap allà l'estiu de 2010 (en concret, per terres helmàntiques). Després de molts mesos, de massa temps, en què el cos es trobava limitat, amb els pulmons a mig gas, amb les cicatrius i una capacitat pulmonar molt minvada, a més de dolors, per fi vaig poder tornar a pujar escales àgilment, caminar estona sense haver-me de seure per descansar, etc. Per aquell temps havia llegit una obra de Murakami Haruki (What do I talk about when I talk about running)...i em va fer pensar molt en gaudir d'algun esport un cop em recuperés. Tot va anar enllaçat.

Sentia llavors una barreja d’enyorança per la sensació de córrer i de necessitat de trencar amb una etapa de limitacions, dolors i frustracions. Cörrer com a sinònim de deslliurar-se d'un pes i deixar-lo ben enrere.

La gaselitat també equilibra els ànims i acaba per donar solidesa a la valoració de l’esforç i l’empenta per millorar, per reptar-se i superar-se. I després d’una altra etapa de problemes de salut, la millor medecina va tornar a ser el córrer amb regularitat...en bona mesura per prescripció mèdica. I ara ja pot fer boira, ja pot ploure i fer molt de fred, que seguiré. Les gaseles i antílops i guepards despertem d’hora, encara en la foscor emprenem les nostres carreres, dibuixant una mena de sentiment de col·lectivitat que ens acaba per donar seguretat. Quina fortuna poder disposar d’un bon recorregut (Granollers - Canovelles - Les Franqueses - La Garriga), ben condicionat, sense gaire trànsit i amb natura. Dic gasela en tant que també és una bestiola vegetariana.

más preciosuras

2011-10-30T04:48:00.006+01:00

Dos maquetas hermosas....y un R-5 modelo antiguo real (zona de aparcamiento del Carrefour de Cabrera de Mar, octubre 2011). ¡Qué gran utilidad la de las cámaras de fotos de los móviles! Nunca se sabe cuándo una se puede topar con una de estas "criaturas".

SÈRIES MEDICINALS

2011-10-28T04:23:00.002+01:00

Ben bona que és la comèdia per la salut!! Com sol passar-me, casualment vaig descobrir una sèrie còmica que realment val la pena. En els darrers anys costa trobar bones comèdies, d'aquelles amb un guió bo i uns personatges ben elaborats i interpretats, tant per la península com arreu. I les que es poden trobar, sovint anaven perdent gas a mesura que avançaven les temporades (per exemple, The Big Bang Theory....les 2 darreres temporades continuen essent bones però els gags i situacions còmiques s'han anant encasellant).

A LA PENÍNSULA....

Potser la darrera sèrie d'aquelles de poder riure molt va ser "Plats Bruts" (TV3), de la que ja fa força temps. Ja feia, però, molt de temps que no segueixo cap sèrie peninsular (ni drama, ni comèdia, ni intriga) pels horaris i llargs descansos publicitaris. Bé, tampoc en mirava cap per internet. Una excepció va ser "Crematorio" (única temporada de 8 capítols), molt ben feta. Com em sol passar, casualment vaig topar amb una cosa estupenda: "Senyor Retor" (Canal 9, Ràdio TV Valenciana). Posteriorment vaig saber que la versió original era gallega ("Padre Casares"), que n'hi havia una versió balear ("Mossèn Capellà", IB3) i una d'andalusa ("Padre Medina"). Havia vist, sense saber-ho, algun tros d'algun capítol de la balear...i posteriorment he fet algunes comparacions de versions. Decididament preferixo la valenciana...que fa poc ha encetat la segona temporada.

El guió molt bo (bona adaptació respecte a l'original gallec) i tot plegat millorat respecte a "Padre Casares". La tria dels actors, fantàstica, així com la manera com fan les interpretacions. Tots tenen un punt que fa difícil triar els preferits. Tot i així, dels més grans és l'intèrpret de Don Cosme, el capellà antic (el personatge té molta més gràcia que en cap altra versió). I també l'alcalde (Batiste), Ximo, Montse (dona de l'alcalde). Hi ha personatges que es fan estimar, com el d'Amèlia. El personatge de la beata del poble, amiguíssima de la dona de l'alcalde (Elisa a "Senyor Retor") és també molt més creïble que a d'altres versions i té també més gràcia. I què dir del prota? ben interpretat, creïble....tot elogis.

L'EXCÉS D'INEPTES ESQUERDA ELS CÀNTIRS

2011-10-01T03:21:00.001+01:00

Molt s'ha escrit i dit ja -i el que resta- sobre com sembla anar-se'n tot en orris. No haurien d'entrar amb motoserres a hospitals i d'altres centres sanitaris, ni tampoc a centres d'ensenyament. Sense arbres, la fi, sense arbres, la mort. Tanta ineptitud provoca unes esquerdes massa amples, que van creixent fins amenaçar de trencar-se tot plegat. No hi ha lloc per tant inepte, per tant individu incapaç de valorar i ser conseqüent amb el bé comú i les veritables prioritats.

I dic...com ha de gaudir una població mancada de salut i d'una educació de qualitat d'aquelles coses més secundàries a què s'està destinant fons. A veure si a un pobre malalt morint-se de fàstic en una llista d'espera, mentre se li agreuja una malaltia, li importa gaire que es doblin pel.lícules, s'atorguin subvencions, es creïn i mantinguin institucions més pròpies de temps de bonança....És bàsic....Pensem en la piràmide de Maslow....primer cobrir les primeres necessitats i després ja es veurà, cap a d'altres qüestions. clar, que la colla d'Il.lustres Ineptes d'aquí i d'allà ja tenen ben cobertes les primeres, segones i terceres necessitats....fins i tot les futures (vergonya de pensions vitalícies compatibles amb d'altres sous i càrrecs)....I com criatures malcriades, es miren el melic, es miren al mirall a veure quin és el seu millor cantó i van gaubant-se de les paraules grandilocuents que van dient, des del seu món paral.lel.

LIFE OUTSIDE SOCIAL NETWORKS

2011-06-30T03:42:00.001+01:00

Despite having received several invitations to join facebook, I always felt (and still do) reluctant to join any social network. It might be a bit like being an outsider but I just find there are other ways to keep in touch. I don't think I need more passwords, more time to configure a profile and I don't think typing short messages is really useful. Express communication, wanting something now, reporting all daily life events, no matter if people might or might not care about it. Is any piece of information really information? Why do we end up giving so much importance to the self, profiles and what we might like and do?

Where did that "analogical" world go? the time when when we could life without cell phones, the time when we didn't need profiles to label ourselves in a jungle of information, the time when people wasn't that virtual...

ENTFERNUNG DER GRAUEN WOLKEN

2011-06-05T08:04:00.001+01:00

Nach vielen unangenehmen Tage muss etwas anders kommen. Nach der Seltsamkeit, sich selbst am Spiegel verwirrt und grau zu sehen, sollen klarer Linien, Formen kommen, aber auch die Möglichkeit, sich selber anders zu erkennen, als niemandem, als Kraft, als Bewegung.

Es war eine Lange Zeit ohne Helligkeit, in der ich zu viele Geduld brauchte. Woher kommt Geduld? Wer weißt...Aber sie konnte mir begleiten. Irgendwie, große Veränderungen waren und sind nicht so schlecht und sie brachten manche Ideen mit zurück. Eine Idee bedeutet nicht das gleich im Laufe der Zeit, im Laufe unseren Erfahrungen. Genau wie Bücher wie lesen wieder, oder Filme wir zweimal sehen.

Das Niemandwerden, um sich ins Helligkeit zu stellen, um freier zu sein. Leider waren manche Buddhistische Ideen schwächer geworden in den letzten Zeiten aber nie ist zu früh und nie zu spät Etwas wichtiges und positiv (für sich selbst und die anderen Kreaturen) zurück zu haben. Es ist schrecklich wie wir uns kontrollieren lassen von so vielen Tendenzen, Gewohnheiten, Ideen...Wir, traurige Tiere ohne eigene Füße.

Aber der Tag, in dem wir wieder Füße haben könnte alles möglicherweise kaputt gehen. Weg sein.

SWITCH!

2011-05-19T04:15:00.000+01:00

Strange times. Bad times for stability are not necessarily bad times if we're able to switch ourselves positively, to have a more creative look at ourselves and think carefuly about our possibilities and potentialities. What if stability froze us? what if stability made us lose some strength, impulse and thus value? what if stability switched us off?? It's time to switch ourselves on.

Coincidence...People take the streets and the situation at the company I had been working for some years lacks projects for employees and the several of the existing projects might no last much longer, so there was a goodbye (it's a pity because people there was very nice until the end and work was stimulating). Farewell in a sunny Wednesday.

Once I get my health back completely I'll finish the switching process....But meanwhile, there are things to do to keep improving myself for future switches....keep studying (end of semester coming soon), keep learning languages (go on with Russian and boost my Japanese....), keep thinking and rethinking constructively....and trying to be more creative. It's a pity not to have taken more advantadge of all available tools. Once I'm healthy again I'll go back into running sessions, which I badly miss....and need.

ESQUERDES I VINCLES

2011-05-14T04:03:00.002+01:00

Vius vetllant per difunts

i difunts vetllant per vius.

qui vetlla per qui per aquests paratges hostils?

* * *

Als camins trencats neixen herbes, brolla el verd, riveres verdes vives

i per les esquerdes s'hi pot esmunyir la llum.

* * *

La memòria de les esquerdes perpetua unes vetlles

unes vetlles mútues més assolellades.

fuego viejuno et al.

2011-05-02T04:36:00.000+01:00

Mai se sap quan ens creuem amb criatures mítiques de l'automoció...Feia molt de temps que no veia un Renault Fuego i, sense esperar-ho, allà aparcat prop de cas a n'hi havia un. Per la matrícula...segurament de 1982 ò 1983 (el Renault 14 que teniem a casa era FG i era de 1982).

Fa no massa, per motius desconeguts, es van poder veure diversos cotxes antics (ben cuidats) en desfilada. Diversos SEAT, alguns esportius i més de 2 i més de 3 Renault 8, que també costa de veure. Ben corprenedor el model en groc, ben lluent...Sort dels mòbils moderns amb càmara de fotos de qualitat...

BLUR AND SHINE

2011-02-20T05:44:00.003+01:00

Winter days here are often sunny, something that prevents my silhouette from fading. Of all these days, there was a specially bright moment: beholding the sea from the train heading to Calella (to attend a meeting), on 1st February. I could feel myself melting, becoming part of that liquid landscape.

I was no longer going anywhere by train.
I keep going nowhere but to some space everywhere, beyond tangible places...

"BOINA-A-MEDIO-LADO" I COIXINS

2010-12-28T04:05:00.002+01:00

Molt casualment, fa ja força temps, en unes grans superfícies vaig adquirir 2 llibres d'en Jon Juaristi. 1 euro cadascun, temàtiques interessants....i recordava que m'havia agradat l'estíl d'aquest senyor en base a articles seus que havia trobat en vells diaris (crec que El País) i, darrerament, els diumenges a l'ABC. Les expectatives eren difuses però, en avançar amb la lectura de “La tribu atribulada. El nacionalismo vasco explicado a mi padre”, la sorpresa ha estat realment grata. En els temps que corren, de posar etiquetes i simplificar tot tant com es pugui i de donar visions blanc-o-negre de les coses, és valuós veure com transcendeixen d'altres coses. En l'esmentada obra les persones, la seva part més humana, es posa per damunt d'idees de tota mena. de fet, són les persones les que s'adhereixen a unes idees i no a la inversa. És un tipus de miopia força comuna.

Essent partidària d’universalismes i de defugir identitats i etiquetes agraeixo llegir o escoltar plantejaments contraris, no pas per rebatre’ls (com rebatre sentiments, com rebatre aspectes viscerals de vegades gàstrics?) sinó cada cop més per curiositat, perquè cada cop em costa més i més entendre plantejaments basats en l’aferrament a identitats. I òbviament també llegeixo sobre plantejaments d'aquells que no entenen de nacionalismes i fins i tot d'aquells que violentament agredeixen verbalment idees nacionalistes. Tot són idees i no fa gens de mal mirar-se-les i pensar-hi una mica....i cap d'elles és millor o pitjor...totes tenen un perquè al darrera. Un altre tema és que aquest motiu sigui acceptable socialment, moralment, racionalment, humanament, legalment, etc. I una altra cosa és cada persona i les seves circumstàncies.

És, d’altra banda, curiós que precisament estigui estudiant publicitat, on les marques, símbols, identitats tenen l’enorme força que tenen (que deixem que tinguin). Al cap i a la fi som una bestiola que necessita de símbols i d’etiquetes, que acabin sent una mica de rutes, una mena de caus on sembla que ens puguem aixoplugar. Símbols i etiquetes que funcionen com a coixins amb els quals pensem que ens podem protegir o que ens poden donar una posició més elevada. Però segons com s’emprin els coixins ens poden ben ofegar.

THE SINISTER HAND

2010-11-27T04:22:00.002+01:00

What an equivalence....Broken humerus=new skills.

Despite the pain and the inconvenience of having just one arm+hand available (functional), I feel
rather positive and optimistic since I got a chance to get new skills. I need challenges, either big or
small, to make my days more complete and meaningful, to keep going forward. In fact, I’d say
challenges are directions, impulses, strength.

Try, using just 1 hand, to....

...peel tangerines
...fold t-shirts
...open pots
...peel and eat bananas,
...put pantyhose on (easier than slim-fit jeans, actually)
...press ALT and ENTER keys at the same time (I use it often when working with MS Excel)
...knit (holding somewhere the needle with the work...and knitting left-handedly)...and cast on, of
course.

The so-called sinister hand is not that sinister when it becomes dextrous. What a pair of
adjectives. I read at Wikipedia about left-handedness and there was a lot of pretty interesting
information linking linguistics and prejudices and stigmas against left-handed people.

DIE ZEIT LÄUFT....ICH AUCH

2010-09-05T04:06:00.000+01:00

In dieser neuen Zeit ist das Laufen nicht nur eine Idee, eine Chance zu haben sondern auch Etwas notwendiges. Freiheit durch Körperbewegung nach Freiheit nur durch Ideenbewegung. Diese neue Möglichkeit, die ich schon früher hatte glänzt heute, als eine neue und als die beste Möglichkeit.

Das Laufen der Zeit ist jetzt anders geworden, nicht mehr wie früher. Sie läuft jetzt neben mir, nicht davon und weitentfernt.

HI HAURIA TANT PER ABOCAR-HI...

2010-08-31T05:39:00.001+01:00

En la visita al Cosmocaixa amb en Huang-lags (a.k.a. Jón), la curiositat va romandre fins el moment de travessar la sortida (bé, encara quedava entrar a la botiga del museu). Com un element més de les exposicions vam observar i comentar els contenidors de brossa ordenadament col·locats a l’edifici.

En comptes de “rebuig”, a un dels contenidors el text era “banal”. Ah...massa petit el contenidor si s’hi ha de poder abocar totes les banalitats....

Time beyond watches

2010-07-12T12:26:00.006+01:00

Over 1 year ago, one day, suddenly I remembered an old watch that belonged to my mother.
Unfortunately there was nothing to do to have it working again. I ended up buying a similar
model: a Casio, instead of a Radiant (that was in mid June 2009).

Curiously, later on, it seemed that such kind of digital watches, were kind of “trendy”. I had just
followed a desire to wear something that had belonged to my mother, after the strange feelings
one goes across after some days at the hospital and later on, having to deal with an illness. We all
seek closeness to certain people in hard moments. Some material things do help, no matter how
expensive or cheap they were or they are.

There’s some time beyond watches flowing differently, where the present is blurry, where those
who were gone are back, where greener trees seem to grow inside oneself.

TRANS-LÚCIDA

2010-07-06T05:39:00.001+01:00

teràpia

Passeja el cos, passeja l'ànima. Quina plenitud amb els peus dins aigües mediterrànies dòcils i transparents. Ni multituds ni cridòries; onades i esquitxos del caminar trencant el silenci.

***
Passeig meditatiu, deixant que els pensaments vinguessin i anessin quedant-se amb les petjades, emportats tots per les onades.

***
Vacuïtats i cadàvers de petits peixos víctimes de les dinàmiques marines. Pedres i trossos de vidre arrodonits. Els propis peus a través de les aigües. Mantenir l'equilibri en cada passa.

***
Esdevinc translúcida.

no longer....

2010-05-29T05:39:00.003+01:00

Some products impossible to find at stores.....and some stores that are no longer the same or don't even exist.

Continente (among others, such as Pryca) became carrefour.

I kept a packet of odd paper: 63 g! It's even hard to find 70 g paper...

Caprabo merged (sort of) with eroski and became caprabo amb eroski oder eroski.

I liked seeing the names and information about the products in catalan (well, Bonpreu supermarkets do so)...but seeing names and texts on products in basque, galician, spanish and catalan is interesting and one can learn some basic daily-life vocabulary.

아 ~, 진싸!!!

2010-05-13T05:36:00.007+01:00

Really....these are scary times....What have people done to deserve such a govenrment?? Finally, yesterday there was a reaction to the situation, I mean, a real reaction, since the measures since then had been rather random and uneffective. However, such measures aren't the best at all...and it feels that they're taken too late, under pressure and rushing. Other parties had been saying to do changes and adopt certain policies for a long time but that useless politician the citizens have to suffer as head of the executive, was too stubborn and childish to accept them, to admit the situation was bad. It's never been a sign of intelligence to cover one's ears so as to ignore suggestions. It felt like "since it's x, who is bad, the enemy, who makes the suggestion, it's a bad suggestion and I'm going to ignore it". It's healthy and enriching to listen to different and even contrary opinions or to thoughts from those who think differently and then think about it.

아, 진싸...

The time when the ruling party boastfully talked about protecting the worker and avoiding cuts in social expenditure is not far away. The time when they boastfully called themselves socialist is neither far away from now....Worker's party? socialist party? Just seeing their salaries, the way they dress and the way they act places them far away from such adjectives...And how they love to waste money on useless things and trips....and how they love to appear smiling at some meetings and photographs.

Really.....there's a lot to say, a lot to be fed up with and too much to feel just too disappointed. Fortunately I didn't vote for them but for a party who got no representation in the Parliament.

Really....it's still too long until the next general election.

QUI VOL BESTIOLES LLIURES?

2010-04-27T05:01:00.000+01:00

Fa poc han estat les consultes sobiranistes, en un moment en què hi ha qüestions més rellevants
en què pensar i temes pendents de resoldre o millorar. La identitat no servirà com a crostó de pa
per la gana. Només ens fa menys lliures i ens tanca...però és interessant ficar en els caps idees
sobre identitats (ja poden ser nacionalismes, idolatries a marques o imatges, adoracions diverses)
per fer que les criatures humanes actuin sense donar gaires arguments. s'ha de fer això perquè
sóm un grup, un col.lectiu d'iguals, una comunitat diferenciada. Res més.

Diria que és millor veure el que uneix les bestioles humanes: veure la diversitat com riquesa, no
pas com trets diferenciadors. Per què les cultures han de ser patrimoni de comunitats concretes?
Tant per aprendre i per compartir que hi ha...

Les banderes no són més que draps pintats. Sense draps, nus, tots esdevindriem iguals. Nus,
sense etiquetes ni aferraments, més feliços i menys cecs.

en els temps que corren....

2010-03-24T05:43:00.002+01:00

...mocadors en packaging estilós.

M'han agradat els mocadors del bonpreu. Són diverses les marques blanques que presenten dissenys allunyats del que podria considerar-se cutre o hortera. Al marge de la situació econòmica i la bona opció que són els preus de les marques de les distribuidores i les marques blanques, aquestes van presentant cada cop més dissenys més agradables. Molts han anat canviant els dissenys millorant (ex: els productes d'higiene i cosmètica del Mercadona, diversos productes de l'Alcampo, canviant-li els colors cridaners a l'ocell del logo...)

Yellow-Forward

2010-03-18T08:44:00.003+01:00

A brand-new age? It seems so. This time it might feel different since so many things have been changing inside and out. Illness, new projects, different perspectives and finally, the feeling of having found a path. Having started with advertising studies seems to be the right decision. I wonder why couldn’t I see it before. I always liked to think and remember ads, I even cut ads from magazines....and recorded or downloaded some, enjoyed watching tv programmes about adverts (the last one I remember was “La Rentadora”, on Tv3). What kind of blindness is that? Turning 28 and seeing clearly things about oneself and paths to take in life is better than keeping blind in that sense and keep going nowhere, keep losing energy, fading because of lacking dreams.

Stop, think, pick up something and choose a more suitable way. It won’t mean going backwards but getting better prepared instead, so as to keep moving better, smoothly. On yellow high-heel boots. a Bright and vivid colour to make steps shinier, more pleasant.

Made in W. Germany

2010-03-09T06:21:00.002+01:00

Last Saturday, there was some kind of special street market in this city. Most shops downtown
had their own stand and sold kind of outlet items. They organise such an event from time to time
and it’s pretty successful. I often find some interesting bargains: fashionable and good quality
pantyhoses (for 1 euro or so, just because they’re from years ago...but still perfect and nice), some
silver earrings (I got some for 5 or 4 euros once)...and this time I got, for 0,50 euro, some kind of paper fastening stuff (rapesco’s Supaclip)....and 3 fountain pens ( 1 euro each). I like using
fountain pens and I got a crush on a couple of colourful ones (Inoxcrom, Spanish brand) and an old Pelikan one,
very old since it’s written on it “W. Germany”. I like it when I find items that were made back then. It’s somehow odd to be able to buy West-german products. Many things were better at that time....I might be kind of nostalgic about my childhood in the 1980es..

not-so-caged-animal

2010-02-11T05:44:00.004+01:00

Floating feet are useless feet but in some dreamt landscape. Wearing leopard-print shoes but unable to walk for too long or go too far away is like walking inside some kind of cage.

Outside I can feel the cage.

Inside, there’s no cage.

Illness has been coming, fading and coming change so many perceptions that I became some kind of odd creature with an intermittent cage. A leopard-shoed woman running fast inside, going far away. Yet with limited movements outside.

POCOYOLDA

2010-02-10T11:15:00.010+01:00

I read somewhere by chance (in some blog) about pocoyoisation option on Pocoyo’s site. I quite liked the idea and gave it a try. Some pocoyo-alter egos can be really good and look quite the same as the real person.

Now....some versions of pocoyolda....

¡POCOYOÍZATE!

Brand new

2010-01-02T17:37:00.003+01:00

Fading past,
brand new paths,
casually it was at the end of a year.
Another brand new and shiny January.
A better year....

Plastic brain, rubber brain...

2009-12-29T07:31:00.001+01:00

I recently heard, in Eduard Punset’s TV program Redes, about the ability of the brain to adapt, to change its structure whenever something new is learn, no matter how old we are. It might be a bit more difficult to learn new things when we get old but yet we can learn new thing....great! there’s so much to learn and there can be so many possible paths to take in life...

Find or come across-learn-adapt....and another change or something else new comes.

We often underestimate our capabilities and don’t take advantage of all our possibilities. Rationally it seems very easy to improve oneself, as well as to solve emotional problems (there were also some interesting reports and interviews to scholars studying consequences and solutions to some emotional problems)...but there’s always something seemingly making us become passive and somehow silly and lazy.

I feel sad when I think of Spanish society nowadays. I feel effort and willingness to improve oneself is rarely praised or seen as something important. Not so long ago it wasn’t this way... Also, patience and perseverance were seen as necessary to get something, to succeed and thus to be admired. Having so many facilities and resources has, too often, made us become lazier instead of better. It’s so easy to get used to easier things....and instead of being more efficient and better we seldom fill the time we gain doing something to improve ourselves....how often do we just sit in front of TV?...So easy to fall into idleness.... Being idle from time to time is good and even healthy....but aiming idleness might turn us into passive beings wasting time, precious time....Precious specially knowing the wide range of possibilities we have.

cubic meters

2009-12-12T20:08:00.004+01:00

That building collapsed

It’s taking so long to be rebuilt...

New materials, new building.

Different façade, same cubic meters, same surface, same piece of air.

The building had to collapse.

Boo-Files: Hospital del Tòrax

2009-10-31T18:50:00.005+01:00

Apa....com són les coses. Mirant un reportatge de TVE a la carta titulat “el más allá” (buu....sense músiques rares i sense una intenció sensacionalista o amb pretensions cuartomilenístiques...que si no no ho hagués vist, que amb questes coses com que no puc) sento a parlar de l’Hospital del Tòrax de Terrassa i de tota la llegenda i història que l’envolta. Alguna cosa em resulta com familiar o propera. Hi ha alguna cosa en els nombrosos arcs de l’edifici que em criden l’atenció. Òbviament també em crida l’atenció i em mou a cercar més informació el fet d’haver estat un centre per malalties de l’aparell respiratori, estant jo encara amb la companyia de Rifaldin i Cemidón (rifampicina i isoniazida....darrera etapa!) per aquesta tuberculosi. També per la proximitat d’un cas de càncer de pulmó.

Malaltia estranya la tuberculosi.....en unes dècades, en un país desenvolupat, guarible. Tanmateix crec que resta cert estigma....tot i que jo havia pensat en aquesta malaltia com quelcom romàntic....cosa d’artistes i gent de la literatura (quan m’ho van diagnosticar vaig pensar en Franz Kafka, Shiki Masaoka, Joan Salvat-Papasseit...). Penso en els que haguessin estat internats en l’esmentat hospital....Al menys tenien bones vistes i aire pur....molt millor que quan vaig estar ingressada....amb vistes a una part de natura, una petita carretera que duia a un aparcament i un panell publicitari primer amb un Mitsubishi vés-a-saber i després amb un Mayor Oreja (per les eleccions europees, a les quals no vaig poder votar). Clar, que la sensació d’estar tancat roman...i la de cert ostracisme també. Una cosa que em costa de veure són els suïcidis tan nombrosos des de la planta novena que hi va haver tenint en compte el cansament i l’esforç que suposa aixecar-se o caminar, a més dels dolors que es donen en estats avançats del càncer de pulmó i amb la tuberculosi. Però entenc que abandonats a la seva sort i sabent-se sentenciats fessin un darrer esforç i s’arrosseguessin fins on fos. No es dóna només un moment de frustració. No es dóna només un moment en què hom se sent perdut. I són molts els plors i les angoixes. Pobra gent....Per uns anys en alguns casos no van poder disposar de millors tractaments o d’una cura....

La part fea (a banda dels que hi van a fer destrosses i rituals foscos negatius) és que l’edifici es vulgui convertir en quelcom més lucratiu i s’hi facin filmacions. Hagués estat bé rehabilitar-lo com hospital....tal com estan molts hospitals, mancats de llits, i havent de deixar els malalts d’urgències pels passadissos (una vergonya)....Amb aquesta classe política tan pudent....pfff....vergonya de subjectes que s’omplen la boca de paraules que sonen bé i van de socialistes. Bah. Ni es deixa descansar les ànimes ni es té cura dels vius.

Porto dies que no em trec del cap aquest hospital. Per escriure això he hagut de posar música happy-kitschi....es fa fosc i sóc persona poruga i sensible. Música happy-kitschi (ex: "tarzan boy" de Baltimora, la versió japonesa del YMCA, per un tal Saijou Hideki....i perquè no tinc per aquí el gran èxit eurovisiu "hani" de Neco, de 1982) i coses peculiars com música enka i pre-enka i les Shahrizoda (noies uigurs)...Tanmateix, des que estic malalta em molesta força escoltar música i no acostumo a aguantar més de 2 cançons seguides....pel cansament, el vertigen i les nàusees.

Aclaaaaran la vooooz

2009-10-11T15:32:00.005+01:00

Fruit de la febre d’obres de tants o més municipis, el centre de la capital del Vallès Oriental ha estat des de fa mesos decorat amb tanques grogues, sorolls de tota mena, pols i un toc de caos, beeeeen subtilm amb aroma de ciment. D’entre totes les intervencions fan gràcia els bancs-juanola....l’únic que compensarà el fet d’haver liquidat les llambordes, que tantes dècades i centúries portaven allà. Potser no són còmodes però al menys són bancs i tenen una forma agradable i característica...perquè en l’obra més important, per convertir en illa de vianants el principal carrer , de moment no hi ha rastre de bancs (s'espera segurament que els passavolants siguin mers consumidors de totes les botigues de la zona)...i en una altra plaça els bancs que hi ha són un perill per l’angulositat del formigó...ideal per la mainada que jugui per allà.

Si sembla que s’està primant un disseny d’avantguarda (res en contra...però els diners del contribuent millor que s'emprin pensant més en la utilitat que en aspectes estètics) per sobre de la utilitat, seguretat i sentit pràctic (els parcs jo no són el que eren), almenys els bancs-juanola (juanolabancs) , per la forma i el que signifiquen les pastilles juanola (remei, cosa de tota la vida, simplicitat perdurable, disseny encertat, etc.) tenen un tarannà més humà que no pas formes abstractes en faroles i places o en el mobiliari pel lleure infantil (sense coloraines sovint!!!).

I dic....no hi haurà el dia en què algú deixi un juanolabanc pintat tot ell de negre????

Epos

2009-08-07T19:18:00.008+01:00

Now it's just another time, another moment. Now, a new beginning. New perspectives and new glasses (Epos Milano model Socrate).

Glasses wearing a woman, glasses with woman...not viceversa. Hidind, becoming invisible....

Tour de France

2009-07-10T03:07:00.006+01:00

Are we in France? does France expand? Why don't all countries expand at once and then belongingness fades away and stops making sense? Why not having overlapping countries and millions of bikes crossing them in all directions?

The Tour de France was also across the street where I live. I just had to go downstairs and there were all cars, bikes and people....and the overlapping countries.

GOOD FOR THE LUNGS

2009-07-02T03:04:00.006+01:00

My physiotherapist told me that laughing is good for my lungs (doing some exercises for my lungs at the hospital made me laugh....don’t ask me why). So...why not trying out some comedies?? Comedies should be prescript, together with apples (by the way, why on earth didn’t they give me ANY apple with meals during my 6-day long stay at the hospital????)...an apple a day keeps the doctor away, is said. Anyway. Once at home (still sort of imprisoned for 2 weeks, wearing a mask and not able to go out) I discovered some tv series, among which there were some good comedies. The great discoveries were a couple of sitcoms: The IT crowd (British) and then The Big Bang Theory (American). How great are the characters of Moss (IT crowd) and Sheldon (Big Bang Theory)!...in fact they’re pretty similar...but one deals with computers and the other one with theoretic physics....WAH...how many memorable quotes and situations!!!. Moss-sheldonian formulae for the lungs...a good remedy after the sitcom The Nanny (old one, with Fran Drescher) was removed from TV, with its great dubbing into Catalan language (made the series funnier than the original version, I’d say)

After the hospital

2009-06-27T02:58:00.009+01:00

I had read that the singer named Russian Red got her name from the name of a lipstick. So far it's not strange. Yesterday, doing some shopping in an Aldi supermarket, I had a look at the cosmetics section....to my surprise there was a lipstick+lipliner set named russian red. I got it since i like red lipsticks....

After several days at the hospital and 2 weeks isolated at home (and since then going out just for short walks) I sort of needed colours. There's some kind of renewal after days at a hospital....Red lipstick, high-heeled shoes (still can't really wear them), fresh air, movement, the trees, parks...Nothing is the same. Brand new lisptick for brand new days...for a brand new time. Colours for the frustration of the hard treatment, for the frustration of the tiredness, for the nauseas and vertigo. Red as inflection point, red as start point, red to highlight steps beginning inside me.

Rifater, myambutol...and red lipstick.

RIFALDIN, PIRAZINAMIDA, ETAMBUTOL & ISONIAZIDA

2009-06-01T19:21:00.004+01:00

Quin quartet...que en realitat són 13 subjectes (bé, 12 més un que ha adoptat la forma de suspensió xaropística).

Quartet que executa la coreografia de la meva clausura. Almenys des d’aquí ja no veig el cartell electoral (em van treure un anunci d’un cotxe, que almenys no feia q em sentís com observada per un polític que ofereix solucions) que es veia des de la cambra de l’hospital...

Quartet que li canta a la meva pleura i al meu pulmó esquerre.

Qui et va cridar, Quartet, per enviar-te amb mi?

Dolors i febre

Raigs-x i analítica

Líquid pleural

Agulla-extracció

Mascareta

Aïllament

Ostracisme

Espera

Quartet

Clausura

Kirschblüten - 花見

2009-03-07T03:36:00.005+01:00

Ich hatte nur den Absicht einen Artikel in einer Zeitung zu finden. Aber da war etwas über diesen Film. Wie letztes Jahr, ein Film kommt und ruf mich. Kurz danach las ich ein bisschen über diesen deutschen Film...ich war bewegt. Der Film hat etwas, der Film hat mir schon zu laut gerufen. Der Film erbreitete sich und meine Augen mit Tränen waren in die Ferne, weit vom PC entfernt. Ich hatte den Film noch nicht gesehen.

Ich habe jetzt schon einen Teil des Filmes gesehen.
Trudi weinte während des Bügeln.
Geschweigend.
Blumen. Bald Blumen.

Zu selten finde ich Filme, die ich wirklich sehen will, die ich sehen muss. Letztes mal war im März 2008 und der Film war Bab 'Aziz.

effect.cause.effect

2009-02-18T03:46:00.003+01:00

Enough enthusiasm, hope and need of change so as to produce obamabadges...

One day my father gave me this curious and unexpected badge...He told me about a man giving obamabadges for free. Enthusiasm made me feel lucky to have got one...

Politics are so terribly bad here that a badge, a simple badge creates something illusory...such as thinking that things could change here and have well prepared politicians, good at oratory, professional, mature, civilised (not that childish in their political behaviour), decent, diligent, coherent...

time

2009-02-12T03:48:00.002+01:00

happy lunch

2009-02-11T04:09:00.003+01:00

Healthy food, delicious dishes, variety, nice place....a newspaper to have a look at...

http://www.lagranjavegetariana.com/

upwards...

2009-01-30T03:52:00.002+01:00

Lifts
Upwards or downwards
upstairs or downstairs
Stairs

shiny red shoes to paint movements.

2009

2009-01-01T03:53:00.004+01:00

A brand new day
a brand new month
....and a brand new year!
I didn't wait to welcome 2009 when it came here....i went to bed as usually but i just interpreted it differently....at 21:30 the new year had arrived to Teheran....so it was as if I had politely greeted the new year and then left.
The beginning of 2009, Spanish time, found me in a deeeeeep, deeeep sleep. I didn't even hear the fireworks nor the enthusiasm of already drunken people.
And now a new day awaits to be enjoyed. A new year to take the most out of time. Life's too short to waste time.

Quasi la la nàusea

2008-12-28T16:45:00.003+01:00

Quasi la nàusea arran de totes aquelles paraules farcides de substàncies prescindibles, indesitjables.

Quin és aquest panorama de cotxes oficials customitzats, d’inodors sofisticats, d’idees poc adients en temps en què és preferible l’austeritat, de preferències mal definides (crear ministeris ara per col.locar-hi alguns amics i familiars??)...? i negació de l'evidència força sovint...

Vaig decidir llençar a la paperera uns quants prejudicis (tots són inútils i fan més mal que no pas bé) i vaig acabar expandint la meva mirada i la meva oïda cap a més mitjans de comunicació. Comporta més nàusees però al menys no hi ha només mots desitjats ni descripcions parcials. No vull escoltar només aquells que em puguin dir el que vull escoltar, el que vull llegir. Pel matí, diari “Público” i “El País”, tot dinant, potser una “La Vanguardia” o si en trobo, un “Avui”, al restaurant on vaig sempre....i de tant en tant, “El Mundo” i els diumenges l’”ABC”. Una mica de tot. A les ones, tant Catalunya Informació com la COPE. Fins ara no m'ha passat res. Sí tinc més criteri per criticar certes coses que es puguin dir i puc reflexionar millor amb més plantejaments. No es contagien els plantejaments conservadors ni entra febre...i hi ha continguts que valen la pena a mitjans que mai haguéssim pensat a tenir en compte. Tota la informació és bona si se sap emprar-la.

Sort que vaig votar partits verds que no van tenir una representació que els fés partíceps de cap vergonya....perquè poca cosa haguessin pogut fer.

Nàusea, com l'altre dia anant en cotxe (com és habitual)...descordinació entre cervell i cos, entre percepció visual de moviment mentre el cos roman quiet dins el vehicle. Nàusea: declaracions i boques que s'omplen de paraules grandiloqüents i promeses per penjar als titulars dels diaris....mentre els fets agafen d'altres direccions. Nàusea.

Brand new O-days

2008-11-06T04:33:00.003+01:00

Yes....Obama is the new President, far away, but almost everywhere. I was even moved yesterday when I read the news. Happy for the coming of hope, happy for the possible improvement in the lives of many people...happy because it's a historical moment... Why can't Spain (and many other countries) have a president like him??? that charismatic, that well prepared, that good at connecting with the population???
The coming of the O-times ::)
I'm still moved...

flaire...i noms

2008-11-01T16:12:00.007+01:00

...sorpresa. Cercant aromes abraçants per aquests temps estranys, alienants en que desconec qui mira des del mirall, qui viatja en tren a diari, qui navega entre pentagrames dibuixats a l'aire per Lévon Minassian, Djivan Gasparyan i Armand Amar...qui té un pas ràpid i àgil sense fugir ni anar enlloc, qui escriu això....Totes aquestes dones difuminades, de cop nítides, giratòries, ingràvides, sense lloc.

No calen identitats, noms com els que se suposen que donen certes marques, certes firmes. Ni en roba, ni en perfums ni en res. Paraules buides i que remarquen estupideses humanes i necessitats falses d'identitats que no porten enlloc.

Perfums cars de noms coneguts i publicitats....buidors per trobar llocs i reconeixements. Al mercadona vaig fixar-me en un pot de perfum curiós i vaig dir...a veure què tal. Fantàstic, simplement (aroma intens, dolç, persistent, càlid, abraçant...). L'únic que no m'agrada és el nom... precisament el que menys importa.

New frames

2008-09-21T03:31:00.010+01:00

Seeing everything through new frames...In a strange week of changes, journeys to nowhere, cloudy mood and floating steps. Nothing concrete to darken my breathing, nothing concrete to make all spaces too cold and too large.
Whispering autumn behind the walls...And had some music hugging me, hugging this light and almost transparent body.

die rosaschuhige Eremitin

2008-06-17T04:36:00.005+01:00

Graue Beine bis zum 7. Stock.

Rosa Schuhe den grauen Straßen entlang.

Seltsame Zeit...aber vielleicht ist sie ganz normal, für mich.

Die Zeit, die kommen sollte. die Zeit für die ich gemacht würde.

Gemachte rosaschuhige Eremitin.

Gewordene, gemachte, Ausgebaute...

Schöne Arbeit und wenig Zeit.

Sonnige Straßen, um alles zu erbreiten.

Züge wie immer.

Rosa Schuhe und eine leicht wiegende Seele.

Diese dünne Frau, die schreibt wird fast unsichtbar.

Fast ohne Korper...nur Farben, nur Formen.

Leicht wiegende Seele und rosa Schuhe.

whirl, whirl, whirl...

2008-03-24T14:41:00.006+01:00

How long had I waited for this movie?? How many months? It was summer when I discovered Bab 'Aziz but had to wait until I could go to see it. On 7th March it was finally possible to watch it...but didn't go then. Waited. Something told me it was not the moment. Then the first afternoon session faded away the following week (living outside Barcelona it was a bit too late to go for the second/last session). But last week...again the early afternoon session...and at another cinema, in the centre of the city.

And I wasn't at all deceived (sometimes it happens when we expect lots from something or after waiting for a long time for something we want). Wonderful words, great music, incredible images. And then comes the creative side of the one who watch the movie, especially in the case of films like Bab 'Aziz. It's not just a story to see, to follow. The film continued (and continues) after leaving the cinema. Part of the melody of one of the songs kept in my mind and danced around my steps and my eyes.

A blind person across the desert. Would we really need our eyes to go across a desert?

how many deserts? where?

I found and created so many metaphors...I was lucky to have been reading about Ibn' Arabi and Farid Ud-din Attar and their works. If i hadn't I might have never been so interested in that movie. The circle is drawn: some texts in Bab 'Aziz come from the works by those sufi wise men (some other are from works by Jalal al-din Rumi, and other great figures)

The street looked so different after the film. It was cold but it wasn't cold. The movie had stepped out of the screen and wandered around, outside, not far from the path I followed and follow.

A few days ago I had been exchanging a few words about Sufism with Arief, but just a few words, as a proto-discussion via email (will continue? I'm interested in your point of view). it was when I felt I had lost the chance to watch this film. The self, God...

And then, soon afterwards, came the movie....or did I walk toward it??

And now...trying to meet again some words, some sentences in Bab 'Aziz...

豆腐i el blues...i les qüestions ontològiques

2008-02-29T05:22:00.005+01:00

I en aquesta transició d’ermitana (bé, no se’n perd l’essència) a consultora, irromp l’amanida de tofu (豆腐) en solitud en un indret ple de gents (ja em coneixen al Kiku-chan, crec). I falta...falta el blues, les darreres troballes, de la Bessie Smith, en Robert Johnson a Asakawa Maki (浅川マキ, quina veu!), tot i que en realitat no em feien falta. No em fan falta. Els trossos de tofu estirats a sobre de les algues, a sobre de l’enciam, amb un desordre harmoniós esborren les gents del voltant, la taula. Bé, a mi sempre se m’esborra tot amb facilitat, cada cop amb més facilitat, per sort. També per sort m’esborro amb facilitat. El tofu allà ajagut, inert, en certa manera fa l’efecte que melodies de blues dels anys 1920s i 1930es. Que és ara. Ara mateix. Deixa d’existir tot el que es creu que existeix. Bé, només es fa evident que no hi era. En un instant. Sempre instants, com el moment de sortir al carrer. Tornar al carrer. Però tot el mateix. No hi ha carrer, no hi ha restaurant, no hi ha plat d’amanida de tofu ni tampoc hi ha blues...i acabo al final entre qüestions ontològiques, com de costum..

Rhetoric

2008-01-11T08:01:00.000+01:00

Why does nobody ask a smoker why he/she smokes?

Do smokers have to justify their being smokers?

Why must a vegetarian be asked and justify his/her being vegetarian?

Just a few days around, ergo...

2008-01-05T17:12:00.000+01:00

My becoming vegetarian (lacto-ovo-vegetarian, well, rather lacto-vegetarian now since I rarely ate eggs or anything containing egg...in fact i was never laco-ovo-vegetarian but became directly lacto-vegetarian) dates some months back. There was no big and sudden reason -of course-, but gradual changes in my awareness and concerns towards creatures and life. The process was slow and gradual and might have begun earlier than I think and meant some inner changes, aiming improvements. There was a need to be more coherent with some ideas and i was differently aware of each action, of every single moment.

In mid November meat disappeared definitely from my diet but I kept eating fish and sea-related creatures (which was difficult to justify to myself). By the end of 2007, the amount of creatures I ate was sharply reduced. New Year? I don’t believe in such big-purposes-for-the-new-year. I didn't celebrate the coming of 2008, just like the previous year...But the fact is that I took somehow the definitive step toward vegetarianism as the New Year came. I started feeling differently towards sea-creatures in a clearer way and felt ready to take the step. Now I’m more coherent with several ideas and points of view. We’re just for a few days around in this world, so better to contribute the less the better to harmful situations, better to have a more compassionate attitude (there’s already too much harm, too much aggressively, attacks, even in people’s language). Human animals are not that superior as it's said to other animals and in fact we should learn a lot from many creatures. This personal change won’t make many dynamics more sustainable (just like one vote means too little). But the fact is that we’re too small, too almost-nothing, so inhuman and not so rational as we say...Even the fact of writing here about this change is almost-nothing, just like me...but sometimes the tiniest actions reach the less unexpected changes and cause something positive, no matter if it’s something small, something that lasts a couple of seconds.

A hard part is the “social” one. If it was seen as something odd not to drink alcohol and to say “no, I don’t drink alcohol” when being offered a drink meant declaring oneself a strange person (even after several years people who know me keep asking it)...people’s reactions toward vegetarianism aren’t much “better”. Fortunately I don’t care much about this “soft-ostracism”, difficulties and so on. I don’t even care about having to cook twice or to cook several different dishes at home. I don’t even mind having to read the labels on food packages to check the ingredients.

The body is besides quite thankful. Now I feel much better both emotionally and physically and can offer better things and offer a much better attitude. Why now? Had to be now, I guess. After getting proper, decent and good/serious information I could take the step.

いません

2007-12-19T18:51:00.000+01:00

Els pseudoermitans no existeixen!! uuuuuh! Encara que no hagués adquirit la condició de pseudoermitana tampoc existiria. Filla del mode subjuntiu.
Per quin espai es mou aquest cos?
Un virus ens afecta, ens reclouen i tot continua igual.
Exili pre-nocturn en literatura persa i obres sobre sufisme i zen, cercant confluències.
I somnis profunds i au matinera a les 5.00.
Totes les gents són diferents.
Mentre prossegueix una mena de procés d'aculturalització....d'ingravidesa. de, de, de, de, de....

Sofà, carretera sinuosa, cabells llargs, en Rashid, pa fet a la manera tradicional perdut per una conversa. I no veiem els llums que encenen els que s'alarmen pel canvi climàtic. No veiem els llums ni sentim els crits de les botigues.

A todos los que la presente vieren y entendieren....
demà no serem enlloc i romandran totes les coses regalades i rebudes. Després de tot el xivarri i mals d'estómac. Ahhhh.....Carrefours a l'horitzó, desèrtics!!!!
venerat sia el futur de subjuntiu!

sabed: que las Cortes Generales han aprobado y yo vengo a sancionar la siguiente ley orgánica....
feliç tot-establert-i-no-fem-el-contrari-que-ens-miraran-malament, encara que no tingui gaire sentit (com un monarca emprant el futur de subjuntiu en un pur formalisme)
I una dona de l'Àfrica canta una cançó de bressol.
Temps que droga les gents, que no obeïran cançons de bressol, que no les apreciaran, que no despertaran.

Cebes, nacions i lleixiu

2007-12-01T19:43:00.000+01:00

Una capa

Una altra capa

Una més.

Uhm...una més.

Tan febles eren les bestioles que necessitaven capes i capes d’identitats artificials.

Per no passar fred

Per no passar calor

Per creure’s ser quelcom.

Tot i no ser res.

I no veure què hi ha arreu...

Pàtria meva: una mica de formigó a sobre de la urna amb les meves cendres,

Un grapat de sorra a sobre de la caixa amb el meu cos rígid i sec, cada cop més sec. O no res si em llencen. Qui ha dit que cal formigó, capsa o terra? Qui ha dit que cal una capsa bonica? Savis ocells que van i venen, tots iguals i tots diferents, tots d’arreu i tots d’enlloc.

Jo no vull cebes, no vull tantes capes. Jo no entenc totes aquestes identitats que ens allunyen...si al final acaben al mateix indret, de la mateixa manera.

Bestiola estúpida la bestiola humana....creguda i prepotent...

Quatre dies per tapar-se, creure’s alguna cosa i donar-se cops els uns contra els altres.

Poseu lleixiu a les banderes....roba malbaratada i tapeu les criatures que passen fred i retalleu mocadors per tots els qui ploren i sagnen.

Esferifica’m una mica i rodolaré fins trobar un punt estable...

2007-10-17T17:15:00.001+01:00

...Un punt estable com un punt indeterminat d’una flassada suau.

Els bloqueigs PAM! De nou. La nova manifestació fou després d’un documental sobre la persistència dels efectes de l’Agent Taronja. I després ell allà, amb tots els rostres, i jo sense rostre i sense cos. I la foscor plena d’imatges que no s’acabaven de dibuixar, com trens, com coses de roba. Siluetes ràpides. I les deformitats.

Sort d’en Helmut Schmidt i la Pol(h)itparade i el punk alemany dels 80es i la NDW.

Das Vertrauen in unsere Währung ist da.

Més caos, més imatges deformes amb la jurisprudència del constitucional i La Doctrina. Carrers difusos i flaires repetits perseguidors. Coloraines de les botigues de roba i patates bullides. I sol de diumenge tarda a la ciutat quan tenia molèsties als ulls .

I de sobte se m’apareix un llibre al davant, del senyor Paul Watzlawick (Anleitung zum Unglücklichsein) després d’haver trobat un llibre d’en Idries Shah. M’estava esperant.

Perquè no hi havia ningú, no hi havia ningú, no trobava ningú. No hi havia hagut ningú.

Das Vertrauen in unsere Währung ist da.

Trens cap a Sant Celoni. Un pont color blau cobalt. Olor de verdures. I polítics interrogats, Kekexili i Corea del Nord. I ell s’adormí poc abans del final del documental. I el bloqueig havia marxat. Però no reconeixia els éssers. 3 gats foscos pel camí a la tornada al matí. I ell m'havia fet arribar al punt estable d'una flassada suau.

Quina lletra més inesperada la J. Amb retolador permanent o com una espiga de blat entre els cabells. Una moneda trobada al fons d’una butxaca o una bossa. Moneda de visita.

Das Vertrauen in unsere Währung ist da.

Cintes de casset i acceleradors i muntanyes

2007-09-15T18:16:00.000+01:00

Era agost, un matí. No sé si encara anava marejada o ja m’havia passat el mareig del trajecte. En رشيد i l’autoreverse del seat ibiza em farien pensar més tard en una cinta de casset de fa com més de 10 anys. No vaig tornar a trobar el CD d’on vaig fer la còpia a casset però sí vaig trobar d’altres cintes velles que apreciava: música clàssica turca, música tradicional de Bulgària (però pas la de Rússia). I no hi havia res gravat a sobre...cinta bonica intacta després de com 10 anys o més. Quanta emoció per posar una cinta vella al radiocasset!!!

I era setembre. Més estones carretera amunt i avall unes i d’altres cintes de casset. I en algun indret, sortí el nom del grup de la meva cinta; Al Kindi que no recordava i que vaig recordar de sobte que era una de les coses que havia escrit a la cinta en qüestió.

Quines coincidències més rebuscades.

i ens adormírem escoltant en Nusrat Fateh Ali Khan i amb les visualitzacions del reproductor de música del Macintosh.

HAMSAFAR (Iran, 1974)

2007-09-04T08:04:00.000+01:00

great Googoosh...

yet another scene, with Behrooz Vossoughi:

One day I might find the movie...What a pity not to understand farsi...

NIWEMANG

2007-08-15T10:30:00.000+01:00

There was full moon but we watched "half moon". And the next time we met, there was half moon. I guess it was the movie we had to see. Things had to happen that way. We might meet in the next full moon.

About the music in the movie....parallel to the sound of traditional string instruments, the cd with traditional instumental music of Turkmenistan I copied has to find its owner. The sound of a dotar being played, overlapping days. The sound narrows the time until you come back.

The desert came whispering. The most beautiful side of the desert came, unexpectedly. Will you stay? Have you covered everything with sand?

Tornant a Niemandsland!/Wieder in Niemandsland

2007-07-01T06:45:00.000+01:00

Oh! Què bé!...retrobar el micro 3 de la part de convidats! Bé...avui ha hagut de ser el 2, perquè el so del micro 3 era mono, en comptes d’estèreo. Un dia et conviden a un programa de ràdio i et sorprens agradablement. Hi tornes i ja ni tan sols hi ha nervis. Quin honor estar-hi de convidada. Les càmares i els telèfons potser no m’agraden, però els micros sí.

***

Gestern wurde ich wieder zu Niemandsland eingeladen. Schon 3 mal da! Jetzt bin ich an die Mikrofone gewöhnt und das letzte Mal war ich gar nicht nervös. Dieses dritte Mal las ich ein bisschen mehr, nahm an dem Katastrophe (Nachrichten)-Teil teil...und las noch einen Text von mir, den ich mitgebracht habe.

***

Radio contrabanda: des de Barcelona city: 91.4 FM (www.contrabanda.org)

NIEMANDSLAND: divendres/Freitags de 16h a 18h i dissabtes/Samstags de 10h a 12h. (ara al juliol el directe és els dissabtes)

Des d’altres indrets: per internet

PAKITCHEN: el metacutrisme

2007-06-25T12:50:00.000+01:00

Sandrivet i una servidora vam decidir sopar fora no per que fos la nit de la revetlla de Sant Joan sinó perquè sí, després de passejades, mirar un parell de botigues i d'una visita als animalons de la clínica..ah! i de veure en Punki home alone estirant-se pel terra felinament, gras i suau com és -esperant que l'acaronéssim i li féssim festes-. Jo havia passat pel davant del Lloc del sopar diverses vegades, quan havia d’anar a la biblioteca i el Lloc sempre era obert. Impressió estranya...no es tracta exactament d'un indret cutre. Quelcom anava més allà del cutrisme. Les taules tenien estovalles plastificades amb fotografies d’hortalisses i verdures com a estampat (a casa hi havia la versió amb llimones). A la paret esquerra, un calendari de propaganda de cervesa. Al fons, el televisor acabant d’emetre el telediario (el parteee!...que no són pas temps de pau, que són temps més aviat planyívols). El comandament va estar tota l’estona allà pacíficament estirat a la nostra taula (com es veu a la foto)...i, com un alt percentatge dels comandaments a distància, duia cinta adhesiva (malauradament no s'aprecia a la imatge). Ens van atendre de seguida i molt amablement: dürüm falafel i dürüm kebab...Vam esperar mentre donaven el temps a la TV i el sopar va estar amanit amb Informe Semanal. Clar, que de fons hi havia música pakistanesa. La sensació estant allà, era la d’estar a la cuina d’alguna casa. El davantal de l’amo/cambrer contribuïa a aquesta impressió, ja que duia un davantal vermell amb dibuixos d’ossets (lluit amb una gran naturalitat i elegància entranyable). Però no era un indret cutre. Si un lloc amb trasfons moderniki intentés tenir un aire de llar/cuina de casa, no ho aconseguiria. És la via del metacutrisme, no pas la via moderniki. A més...el toc que te el fet de sospitar que han emprat productes hacendado (per la proximitat d'un Mercadona) és inassolible per als restaurants modernikis que pretenen anar de casolans i acollidors.

お(o bé 大) GORBI 様!!!

2007-06-13T13:25:00.000+01:00

Havia retrobat el meu Casiotone (encara funciona!) i els llibres sobre la Perestroika escrits per en Gorbi (O-Gorbi-sama....o bé Oo-Gorbi-sama) romanien per un estant de la meva habitació, propers a llibres de haiku, novel·les de Christa Wolf i un parell de llibres d’en Murakami Haruki (reiteraré que no m’agrada, però em segueixen els seus llibres). Coses que romanen...però entre elles no està la lletra sencera d’aquella obra mestra que Lena et moi vam composar (i interpretar) en honor a la perestroika...quan tindríem cosa de 7 ò 8 ò 9 anys (no era gaire més normal jugar a fer amoníac amb el meu joc de química --...microcheminova!!!!, que és a sota del sofà d’aquesta habitació-- o jugar a farmacèutiques). Els llibres eren part de la coreografia. Quin art. En Gorbi era una entitat abstracta i la perestroika no ho podia ser menys. I els soviètics i russos em queien bé....ai...pobrissons als dibuixos i sèries de temps de guerra freda que eren els dolents...o estranys, com els soviètics d’un capítol de MacGyver que vaig veure reposat. D’una banda els dibuixos de les nordamèriques....i d’altra banda, les coses japoneses estil Aldea del Arce, Juana y Sergio, La Panda de Julia....i tot això convivia amb la idea d’un Gorbi abstracte. Ai...O-Gorbi-sama a la teva datxa!! Els infants d’avui dia de No-rússia ja no tenen una entitat abstracta...en Putin fa por i no és ni perestròiquic ni glasnostià...pfff....pots comptar que la mainada li dediqui cançons...no eh!... A més ja no és temps gloriós per als teclats Casio....Els infants ja no entren en trance escoltant les melodies d’acompanyament...o el so de les tecles seguint escales musicals no-piano...uaaa!!! ocarina!!! I el sitar enllaunat??? I el so “insect”?? Com a bona criatura made in Japan alguns dels sons (no fidels al so original) eren: wadaiko, shamisen, koto.. Gran errada que no hi hagués l'opció sons de bol tibetà. Ai...tot comporta conseqüències. I de la cosa oriental+ la cosa guerra-freda...voilà el meu interès per la cosa centreasiàtica i els mongols. Urtxulun baiguulalt + il tod!!!...perestroika i glasnost en mongol. Ua!...i accepto Batmönkh com a nom de grup de death metal.

Fluorescente pirata

2007-06-10T21:24:00.000+01:00

Plan de domingo tarde: paseo laaaargo, arreglo de mundo y vidas varias (intento), con Lena Mandarinskaya después de nuestras respectivas horas de estudio...Observamos los tilos, criticamos las flores del final de mi calle e hicimos una incursión en un bazar oriental que había abierto, a ver qué descubríamos (¡esos grandes museos que son!). En la entrada ya había: figurita de guerrero de Xi'an, camisón corto rojo transparente (¡uuh!), tiestos, jaulas, flores de plástico...Un nuevo concepto de instalación de arte contemporáneo...

A destacar (siendo selectiva):

-libretas útiles y bonitas con tapas de plástico (Lena a rayas et moi, a topos, las libretas, claro, aunque Lena es bastante de rayas y yo bastante de topos), perdidas entre cosas feas o horteras...o indescriptibles.

-el Miedo: qué cosa es “golden THE CAT noséqué retriever” en libretas...con mensajes tipo the sunshine, happy, friends, let’s meet, enjoy noséquémás. Había la versión THE DOG, ambos modelos con fotos ñoñas y un diseño global no menos ñoño.

-las figuras de Santos daban aún más miedo, si cabe. Uno de ellos, no identificado (en las cajas no pone nada....de modo que o eres un devoto de la cosa religiosa cristiana o tienes un máster en identificación de santos de los bazares orientales), tenía una mirada que aterraba, pero a la vez te incitaba a seguirlo mirando. Menos mal que no los hacen con música o con voces, como las muñecas de comunión....¡San PanKracio te miraaaaaaaaaaaaaaah! (esto me recuerda a la novela "Josafat", de Prudenci Bertrana...)

-fluorescentes piratas!!! Yo añoraba desde hace años los fluorescentes pelikan...y allí había....pero PIRATAS!!!! Hahaha....hasta han falsificado el W.GERMANY del capuchón....La prueba de que es una falsificación es que no quedan fluorescentes pre-1989 que aún puedan funcionar. Lena se quedó fascinada con la versión plagio de los rotuladores, con un dibujo de una locomotora donde tenía que poner “pelikan”. Nada...que no me siento en absoluto timada, más bien siento haber adquirido un tesoro (la consideración de tesoro es subjetiva, vamos). ¿Qué empresa fabrica rotuladores fluorescentes pelikan?

Veo, veo...top manta de fluorescentes pelikan pirata a la puerta de las bibliotecas. bueno-bonito-barato, ¡¡¡me-los-quitan-de-las-manos!!! Bueno...y es que nunca se sabe cuándo se va a acabar un marcador fluorescente en medio del estudio o si se va a necesitar pintar marcas sioux o análogas a alguien (o, en su defecto, a uno mismo).

Und du verliebst dich in Gespenster...

2007-06-09T20:48:00.000+01:00

Heute entdeckte ich die Musik von Jens Friebe...Was für wunderbare Lieder in seinem Album „Vorher Nachher Bilder“!. Ich hatte schon etwas von Jens Friebe gehört. Nachdem ich viele Musik von Den Sternen und Knarf Rellöm gehört hatte, lese ich, dass Jens Friebe eine Beziehung mit diesen beiden Gruppen hatte. Schöne-interessante Stimme...

...Und du vergisst deine Gespenster.

mehr Infos:

http://www.jens-friebe.de/

http://de.wikipedia.org/wiki/Jens_Friebe

(Außerdem sehe ich J. hinter diesem Mann , ein bisschen, wie überall. Aber ich kann nicht objektiv sagen, ob sie (Jens und J.) ähnlich aussehen...)

La Cosmopolitan, Cinema turc dels 1980es, i aplicacions

2007-06-03T14:26:00.000+01:00

Dünyayı kurtaran adam o la Cosmopolitan (edició en anglès)?...aparentment distants fins que un dia, fa ja temps se m’acudí fer-li un cop d’ull a la Cosmopolitan. Ai, quin riure...gairebé com mirant Dünyayı kurtaran adam. I en els cops d’ull reincidents a Dünyayı kurtaran adam i la cosmo persisteixen les rialles. Recentment he tornat a entrar a la plana de la revista i han canviat l’aparença...uaaa!!! continuen posant allò del “guy without shirt/shirtless sweetheart” (hahaha) o anàlegs...que més aviat em fa riure amb aquella posició gens natural. Cap dels “Ken” de la cosmo és el meu tipus. Bé, a algú li deu agradar perquè si no, malament per la Cosmopolitan.

Bé, però la novetat és una mena d’agenda: daily cosmo amb daily horoscope, la frase de saviesa ancestral (estil: “Women are perceived as the most attractive when they're ovulating. (iii, doncs??) Researchers theorize that the hormones associated with ovulation give your skin an extrasexy glow midcycle”, absolutament essencial...on arribaràs a la vida si no ho saps...ai! malament!) i coses tipus consells del dia (pots comptar-hi). Una altra millora és que tot es veu com més compactat i els menús estan com més endreçats per allà i hi ha com dibuixets escampats per allà (tipus postura de la setmana). Uaa...però no hi ha allò del “men menu” (hahaha)....clar, que els homes (bé nois tipus Ken que personalment em provoquen una mena de riure i pena...) quedaven com coses-objectes (i sap greu)...com si es parlés d’una bossa o un vestit (clar que els anuncis de cotxes amb noies eren molt pitjors...i moltes coses més denigrants s’han fet afectant la dona). I em pregunto sobre qui llegeix SERIOSAMENT (o compra) la cosmopolitan???? Per mi és un remei per dies feixucs, com les escenes de Dünyayı kurtaran adam, però res de prendre-me-la seriosament...bé, alguna cosa sí pot ser aprofitable. No he mirat les altres versions; la nordamericana (original) ja fa prou riure. Uf...literatura...quin vocabulari! Amb grans adjectius com “flirtatious”. Diria que les traduccions perden molt, com passa sempre amb llibres, pel·lícules i d’altres. Com Dünyayı kurtaran adam...exactament...els grans subtítols...però és menester escoltar les veus parlant turc. Ah! quan el gran Cüneyt va dient “katana” a Son Savaşçı (1982), mentre sosté una mena d’espasa de cartró allà, lluint-se amb la seva saviesa davant de la Rossa de Dünyayi (Füsun Uçar) com “hohoho mira quantes coses sé i mira que bé que llueixo els pantalons blancs!”. De fet, el lligam entre aquest tipus de cinema turc i la cosmo es pot estretar si fa no fa encara més. Sí!!! Es complementen: les relacions/interacció rossa-de-Dünyayı kurtaran adam + Murat així com rossa-de-Dünyayı kurtaran adam + Cüneyt a Son Savaşçı s’HAURIEN d’analitzar seguint els paràmetres comopolitans i podrien il·lustrar la secció de body language.

I a la vida real una servidora podria extreure conclusions cosmopolitanes del comportament d’un cert individu (el del poema) –això ho dic mentre m’ajusto les ulleres fent un gest seriós, que queda com professional—. La manera de tocar-se el cinturó, els somriures estranys, les mirades sinuoses (potser no eren tan sinuoses)o que es quedaven allà com més penjades que un pentium II atrotinat (i jo reiniciava retirant la mirada perquè m’incomodava, com sol passar)...aquelles expressions facials que no tenen preu (mastercardianes). Li hauria d’haver donat una katana turca de cartró en comptes de la piruleta amb forma de cor...per tal que es passegés lluint-se estil Cüneyt a Son Savaşçı. Ara va la cosmo i ho analitza científicament. Hahaha. Toca’t el cinturó again, Joe .

la polisèmia

2007-05-25T13:21:00.000+01:00

i si sóc polisèmica...

inspiration listening to Sezen Aksu's "gölge etme" (don't shadow me) and other songs

2007-05-20T12:06:00.000+01:00

Yellow-shoed times (20.05.2007)

To J.

My feet wear yellow shoes as the shields thinner.

All those hands, hidden in songs, in voices, along streets, in gestures, find no shield stopping them.

Nails breathing between my lungs

and hands squeezing something inside.

Feeling tired most mornings...ah...

It was the time for the shields to become thinner.

Paper shields.

And J., his inner hands, made of bony words.

The other hands are wearing a ring he never told me about.

So the ring didn’t exist.

At first his hands were naked.

But a speechless ring appeared one day.

Quite a long time a go

Or not so long ago.

Far and near beings;

A vase next to a cat.

Those inner hands might cause my morning tiredness.

Luckily he’s not a surgeon, otherwise it’d be worse.

My thinner skin, my thinner flesh.

So many poems I’ve written for you.

So many poems you’ve read.

Collapsing walls to let grass, trees, flowers grow.

Bloom.

You won’t shadow me, J.

The words you, J., didn’t dare to say are hung next to my underwear, next to my colourful pantyhose, beneath invented suns.

A song by Gerhard Gundermann connects me to imagined scenes that seem to have happened.

They might have happened.

J. peels a piece of fruit.

I become some naked figure, some naked orchestra of soul-or-whatever and organs.

It had to happen.

It was necessary.

I smile.

The honour

Of feeling all those hands.

It’s what an orchestra needs...

And the orchestra closes its eyes.

Someone else’s arms.

The orchestra plays silence.

And then comes the desert.

A buried orchestra or some place for it?

What did you want?

What do you want?

Your rough hands smashed the instruments.

Your rough hands hit the walls with the instruments.

No walls and no instruments.

Just a yellow-shoed woman

In yellow-shoed times.

RENFE misteriosa i xifres perseguidores

2007-05-18T11:24:00.001+01:00

17 de maig de 2007...
Probablement sonava "parandeh" (=ocell en persa, si no m'equivoco) de Googoosh, o alguna cançó de Sezen Aksu...

El dia en què parlàrem d'en Ieltsin, la Marilyn tenia masses rostres

2007-04-25T07:20:00.000+01:00

I una Marilyn imaginària, com totes les altres, cridava, com a “The Misfits” (1961). Però sense dir res, sense veu. Ahir es feia estrany parlar d’en Ieltsin, com molts d’altres estarien pensant en parlar també d’ell. Vaig recordar fa dies i ahir també una fotografia de la Marilyn al rodatge de “the Misfits”, allà al mig de l’espai, seriosa, amb el cap ves a saber on, ella que a cada imatge semblava tenir un altre rostre, com si hagués estat un bon grapat de persones. Marilyn em confon. Després de parlar d’en Ieltsin i d’en Gorbi ens vam congratular, celebrant les nostres probabilitats de patir un càncer (un dia, sorpresa!) i com els homes de negocis que es feliciten, ens donem una mà. Flaire de mort, d'una mort com els sepulcres pintats de colors en un somni de ja fa uns anys. Millor de colors. O potser sense color, com un elixir bucal incolor. O sense color, com l’acte de rentar-se les dents o com el sexe, que no ve seguit de cap color i pot no tenir cap color, o tenir-ne tants que és com si no en tingués cap. Vam sospitar les nostres agonies perquè sí com qui parla de cuina, o de tofu. Ell parlava de la certesa d'una agonia inimaginablement dolorosa. Un punt de vista des de l'altra banda del mostrador. Jo havia pensat en probabilitats altes però no en certeses d'una cosa per l'estil. Però no és dolent parlar de punts finals que no se sap si són finals. Vaig mirar després rostres de la Marilyn, vaig pensar en Mongòlia. Començo a imaginar-me ara una Marilyn al mig de la plaça Sühbaatar, cridant. Sobta. Em vaig sentir confosa amb tant de rostre i a mesura que passava el dia, m’anava allunyant més i més, caminant per aquella cosa paral·lela o no. Els paisatges més enllà del tren eren més esplendorosos, amb so de vidre. Gent. Es parlà de Nepal. No-no-no...resposta utòpica sobre lluites armades. Com si no...veia un mort, un altre, un altre. Justícies llençades contra la paret, esclafades com globus d’aigua (plaf!). Trossos de goma. Escombra, escombra. Després no hi havia Bangladesh, i m’era aliena la lògica de les dinàmiques a les que m’havia acostumat a sentir a parlar, tot i que l’entenia. Malauradament hi ha aquesta mena de coses per entendre. I vaig esdevenint més inviable. En comptes de sentir la ciutat sota els meus peus, de sentir el sòl quan vaig descalça, sóc més com un globus. Globus contra la paret, globus que es deixa anar. I al matí, parlant d’en Ieltsin, responguérem a la vegada, continuarem a la vegada la meva frase. Seré cada cop més utòpica potser perquè veig que no queda tant, vam concloure a la vegada, com si fos un càlcul matemàtic senzill. I ens congratulàrem. Soja verda i caramels de cafè sense sucre dins d’una bossa blanca. Al vespre, sense haver pogut tornar els peus a les voreres, a les andanes, a les escales, al ciment, a les llambordes, a les rajoles, m’abraçà la veu sempre estranya i magnífica d'en Vice Vukov. Una veu que ho feia tot més estrany encara.

Soy sauce wants to trick you

2007-04-21T13:07:00.000+01:00

Beware of soy sauce. You may think you are going just to buy some of it, but then something happens. Soy sauce tricks you (uhu!). You hold the bottle and something unexpected happens. I was holding the bottle.

And many things can be soy sauce.

Something suddenly clearly reawakens.

the crying frying pan

2007-04-13T07:17:00.000+01:00

The frying pan was crying. What to do with a crying frying pan? Nobody expected it to cry, nobody thought it would cry. Frying pans don’t cry. After all she’s human, even though she’s mostly seen as a frying pan.But it helped her to think she was a frying pan, because frying pans don’t cry or aren’t entitled to cry...but to lie somewhere and do what they’re supposed to do.

en Murat és gran!

2007-04-04T11:29:00.000+01:00

gran film....grans diàlegs....gran saviesa! uuuh!

(si si, vaig aconseguir capturar imatges de la pel.lícula....quina emoció. Diàlegs i bocins de film per a la posteritat!...bé capturant i desant imatges Dünyayı kurtaran adam (1982) és més compartible...)

you (too) are part of some Turkish movies

2007-03-21T19:09:00.000+01:00

What I’m writing here is a homage to several Turkish movies from the 70es and 80es some consider trash cinema. They’re avant-garde and show a high do-it-yourself abilities and a good management of resources (see the golden gloves used in Dünyayı kurtaran adam (1982), by the sci-fi hero Murat –Cüneyt Arkın, the great, of course- then being used in Son savaşçi (1982) by one of the ninja.
*

When you watch the movie you’re creating it too. There’s place left for the imagination of the viewer/the one enjoying the movie. Simple items become symbols, something sophisticated if you want. You identify all objects, unlike in modern movies full of expensive special effects.Turkish actors in the 70es and 80es must have been happy since they could play plenty of different roles, even within a year. For example, Cüneyt the great, in 1982, in a couple of movies directed by Çetin Inanç, was a sci-fi hero who had to save the world (actually he didn’t save it since there was a second part of the movie, dünyayi kurtaran adamın oğlu in 2006, not directed by Çetin Inanç –oh- but by Kartal Tibet, where Murat again had to face many enemies to save the world)...and in Son savaşçi he was a rather modern hero who could fight against Turkish ninja (I say Turkish ninja because they’re not old-school ninja since they’re dressed uhm...how to say...differently and their swords aren’t katana but some kind of Arabic-style swords –I don’t know how to describe them- made of cardboard –but I heard Cüneyt’s character pronouncing “katana” as he was holding and trying one!!!). Then, another example is dünyayı kurtaran adam’s blonde (Füsun Uçar) and I’m quite sure that some of the nice monsters in Dünyayı kurtaran adam became ninja...or the supposedly-scary monster in Ölüm savasçisi (1984) (also known as Death Warrior).

***

and I’d choose the second one. Neither have I seen superman movies but I’ve seen some parts of the Turkish version (Süpermen dönüyor, 1979)...again the Turkish version wins.

***

These Turkish movies are kind of more human and not so violent (you see that when they hit each other they DON’T hit each other...and they don’t hit the rocks or stones, as is the case of Murat’s training sessions in Dünyayı kurtaran adam and actually, most weapons are made of cardboard, including the huge ninja stars, also used in Dünyayı kurtaran adam, of course). Seeing these films makes you feel that you too can be a hero, a sci-fi character, a ninja, a monster who demands hugs (they are like toys...ooooh...the nice red hairy monsters in Dünyayı kurtaran adam)...and above all, they have a great sense of humour. Any comedy made me laugh as much as these Turkish film.

Some facts to bear in mind:

-superman’s glasses. Where did they find them???? Pay attention to his shoes, making him even taller...strangely taller wearing those bell-bottomed trousers. I like the Olivetti typewriter in the movie

-if you have an old lovely-junk car, moskovitch, seat supermirafiori or whatever...don’t forget to have a look at the boot! There might be a man (...or a ninja; the scene would have been even better if it had been a ninja...)

-the enemies drive slowly in süpermen dönüyor and ninja move strangely.

-you can’t expect the way the stories go and end.... Ninja and ballet dancer beneath the sea and an oyster in Son savaşçi (?!) golden brain and swords in Dünyayı kurtaran adam (?!)

-stones are like dynamite. Don’t throw stones as they might explode.

-heroes MUST jump and Cüneyt is the Master. He was 45 when he starred Dünyayı kurtaran adam and Son savaşçi and most time he’s jumping, fighting and doing acrobatic shows. Well, Cüneyt is not human! Uhm..by the way, Cüneyt Arkın had studied medicine (...and Çetin Inanç, Law)

-sci-fi characters can wear fashionable 80es clothes and accessories, including silver colour headbands. Cüneyt’s Murat still wears the light blue eighties-style sweater in 2006.

-X-Mas decoration can be used to make your own galaxy (see süpermen dönüyor)
-there will be always some comment to add....

son (the end)

fa un dünyayı?

2007-03-18T21:38:00.000+01:00

Inesperadament, “Dünyayı kurtaran adam”, grandíiiissim film de 1982. Avui q estava d’aniversari...mira. Ara només queda escoltar “hani” de Neco...clar, que no tinc gaire relació amb Turquia. Bé, la qüestió es que vaig rebre una visita i vam acabar parlant de Dünyayi kurtaran adam....ooh!!! Cüneyt Arkın (CÜNEYT THE GREAT), grandíssim actor de les Turquies...fent de Murat, amb les pedres, aquells rostres d’esforç extrem...Murat coratjóssss!. I he acabat el dia plorant de riure i contagiant el riure via Dünyayi k. a.....i no són poques les vegades que he vist escenes de la pel·lícula....AH! no, no l’he vist sencera encara...la tinc amb subtítols en anglès i en francès (les qualitats són diferents)...Hi ha molt de text als subtítols però les imatges despisten, tan impactants....no, no puc concentrar-me si estan sortint els abominables monstres vermells de peluix (noooo! No els tallis el cap, Murat! pobrissons, encara que facin aquelles veus guturals estil coco-de-sota-dels-llits) amb gestos entre barrio-sésamo-frankenstein-gossos de peluix amb ulls verds que venen als carrer...que m’entra el riure i els discursos del dolent-dolentíssim (quin figura també), amb molt de suc, queden a un segon pla. Primer hom s’ha d’acostumar a les escenes. Sí, he de veure la pel·lícula i més ara que he descobert que s’hi fa referència a l’Alcorà....Què en deurien dir a una pel·lícula de ciència ficció...que no és ni ciència ni ficció....(!). Ai...com no m’havia recordat abans dels grans herois turcs de 1982 avui que una servidora feia el 25 anys (25 anys com dünyayi kurtaran adam...quin honor!!!)....i tots ens sumàvem al quart de segle...neco, dünyayı i d’altres històries. Bé, Neco cantant “hani” (on?) (nerdeeee hani, hani, haniiiiiii!) i la mateixa dünyayi kurtaran adam es mereixen una entrada pròpia.

turning 25

2007-03-18T20:14:00.000+01:00

Today I turned 25. Nothing special. Got up early as usual. Read some online newspapers, did several house chores, cooked, read and replied some mails and then I went to the univ. library because I didn’t want to stay at home the whole day. I don’t like Sundays because everybody fades and everything seems to stop and perish. I don’t exist on Sundays. At least I did something useful.

Today some people were born, some other died, some are crying right now, some are falling asleep, some feel happy.

No te mimetices con desconocidos...uh!

2007-03-17T19:37:00.000+01:00

O sí. El sábado pasado, o el anterior me di cuenta que el joven que había sentado en mi misma mesa de una de las bibliotecas municipales y yo nos mimetizábamos a veces. Yo con mis cosas de alemán y Mongolia y él con calculadora y cifras. Mimesis....brazo izquierdo formando un ángulo recto (o casi)...claro que mi versión era apoyándome la mano izquierda en la cintura-costado y retorciéndome (práctica y cómoda, claro)...y su versión era apoyando la mano izquierda sobre la mesa, pero también retorciendo el torso. En ambos casos se trata de una postura de concentración...sostengo. Y qué nos hace repetir mesa? A mi la presencia de los diccionarios buenos de alemán allí mismo (no iré a la sala d’estudis-gallinero, de gente mirándose y donde ahora que viene la primavera la cosa hormonal será peligrosa con tanta juventud allí reunida...cubículo feo)...a mi derecha ventana, a la izquierda, franja de mesa-sillas y al fondo otro ventanal. El joven (no tanto) flaco y serio (tanto no me fijé porque de hecho no puedo decir siquiera si llevaba o no gafas...bueno, Sandri avistó el joven-flaco-sin-nombre el otro sábado y seguro que se enteró más) sus motivos tendrá...pero el primer día que estuve por allá estaba asentado en otro lugar aunque hacía incursiones a las enciclopedias y otros parajes (hola-qué-taaal). Igual se fía que vigilaré sus bártulos mientras hace incursiones a estantes varios. Bueno, al fin y al cabo es una compañía silenciosa y agradable.

Mimetizarse espontáneamente unos instantes y olvidarse.

Y como somos bichos de costumbres, en la misma mesa vamos coincidiendo y ya iré observando más muestras de mimesis de criaturas coincidentes en mesa de biblioteca en sábado tarde.

El desconocido de las mímesis (II parte)

Por allí también estuvo hoy, misma mesa, aproximadamente a la misma hora, mismos gestos (quizás misma camiseta verde-marrón...hay gente gris, gente verdosa, gente verde, gente roja...gente tirando a ocre oscuro, como él).. Me percaté de que sí llevaba gafas, en realidad. Lo extraño es que llegando relativamente pronto al lugar, hay aún bastante sitio libre, seguro seguro que también al lado de los libros que se va a buscar...porque cuando fui a devolver a su sitio el gran libro de Sartori sobre partidos políticos y una novela en alemán que había capturado momentáneamente para ojear y hojear (antes de abandonar la biblioteca)...allí estaba el Sujeto, mariposeando entre ordenadores y los estantes de ciencias puras, con una honorable cara de estar en un mundo propio.

Traspàs

2007-03-12T07:48:00.000+01:00

Éssers minúsculs als ventres. Milers de ventres, milions de ventres buits, milions de ventres allotjant éssers minúsculs. I molts ventres erms. Éssers nascuts, éssers hipotètics i éssers en gestació a qui convidem a passar a una nova estança. Mireu quin indret, petits éssers, el món que apunyalem. Com hem progressat! Què us estem cedint, llençant, criatures!

Die Puhdys on tour (1969-2007!)

2007-03-08T14:39:00.000+01:00

This year Die Puhdys are on tour. Their song “Computer Karriere” came to my mind today and i felt like listening to some other songs by them. I guess I missed listening to them...after a death metal phase and then a silent phase. I won’t go to any concert by them (anybody here who likes their music?) but I found some images of some concert they held in 1977. I find the images great and I liked seeing all those people spontaneously gathering there. Hehe...the old man being asked about the event in the second video, the children running, some gazing at the musicians...old and young people, families. What’s going on? what’s going on? Die Puhdys in East-Germany in 1977:

Spiel zu zweit:

Türen öffnen sich zur Stadt:

Scheidung:

Avui també...

2007-03-05T17:04:00.000+01:00

Avui també és el dia internacional de la dona, i demà i ahir, i el dia dels infants i el dia per recordar tantes coses i tants col·lectius i tants animalons, per cridar una mica més. Clar...que avui tothom pensarà més aviat en quina roba dur, en els merders de quatre polítics més amoïnats per jocs bruts d’infants i el poder que per fer el bé o aportar quelcom positiu a la societat. Quants assassinats més avui arreu? Quantes dones més violades a l’Àfrica i al que no és l’Àfrica, per uns quants que s’aprofiten de situacions determinades? Quantes víctimes més de tota mena d’ofenses? Dia de, dia de, any de, any de...I anem amb cares llargues pel carrer, transmetent coses negatives. Si podem fer poca cosa per arreglar tot el que porta dècades espatllat, al menys procurem transmetre alguna cosa positiva en contacte amb d’altres éssers. També als coloms. No fer cares de “uuuuh...quin greu problema el MEU menor problema...tenint salut i havent gaudit i gaudint d’oportunitats...”. i el dia que se suposa que socialment quedarà bé manifestar-se, manifestar-se i tornar a tenir la cara llarga. Cara lletja. SOMRIUGUIN, MOSTRIN UN ROSTRE AMABLE A TOTS AQUELLS AMB QUI ES CREUIN, QUE ELS TRANSMETRAN QUELCOM POSITIU QUE ES PROPAGARÀ. I al final de la cadena, o en un punt del cercle de contagi, s’aniran prenent decisions favorables per d’altres éssers. Oh! Com de gran és el cercle de contagi???

URGA en vermell lluminós

2007-02-26T13:45:00.000+01:00

De 25 a 26 de febrer, en el mig, un somni estrany. Tren cap a Urga. Un renfe-tren, vermell, com els regionals vells (estil dels que van cap a Cerbère). Lletres vermelles del davant que deien “urga”. URGA en vermell lluminós. No era el tren que esperava però alguna cosa em deia al somni que aquell tren cap a Urga també em duia per on havia de passar. Jo feliç en el tren que anava cap a Urga.

УРГА

I a mig camí el tren esdevenia autobús. Conductor amable. Vaig baixar del vehicle en aquesta ciutat (perquè jo no anava cap a Urga en el somni) i el vehicle desapareixia no sabent si arribava a Urga. I començà un altre somni que ja no recordo.

Urga que no era Urga i tren que no era tren.

"death in fire" from SwEdEn WiTh LoVe!

2007-02-21T08:15:00.000+01:00

Several days ago i decided to type “Amon Amarth” and see if i could find some video clip for “death in fire”. I found a video of the song being played live...Much better...splendorous choreographic head-banging!

I don’t like all songs by Amon Amarth (in fact, I’ve not listened to all of them...well, I have the songs from a Cd, which a friend sent me) but Death in fire is my favourite by them. I find the melody....wonderful (strange adjective for a Viking metal song) and I often try to imagine it how it could be played on violins and piano (if there’s a classical music version of “bizarre love triangle” by New order (originally), why not of “death in fire”?) and change the "cookie monster vocals" and let the song be performed by some soprano or someone with a sweet voice...Metal sub-genres tend to have complex melodies...sometimes anarchic like jazz, sometimes harmonic, like classical music.

The lyrics are something else...I’m not really keen on Scandinavian mythology but it’s fine and interesting....After all, Viking metal is nothing but a sub-genre of death metal and death metal is a subgenre of heavy metal. The line between sub-genres is thin...and the black metal bands are right there (uh!...well, I’ve listened to some black metal songs and I still keep some but I don’t take them seriously otherwise it would be scary or repulsive...well...the melody of some is pretty good –here’s the only reason I have to listen to some black metal songs-...like “curse you all men” by Emperor...from Norway without love...if they had sung or sang “love you all men” or something like that, instead, they wouldn’t be black metal and they might be classified otherwise...like Shadows Fall, singing to the Noble Truths,...or somebody could invent happy-death metal...or whatever).

Back into Amon Amarth and their choreography...ah...I’ve always been unable to “dance” that way: when my hair was longer, my glasses were prone to fly away and go who-knows-where if my head-banging wasn’t careful...now I don’t even wear long hair...and my glasses keep being prone to fly if I’m not careful.

* * *

els samurais...

sí! reflexionant sobre els subgèneres del metal i sobre el terme víking metal i la menció a happy-death metal de l'entrada anterior...vaig recordar de grups japonesos i vaig pensar que sí hi havia viking metal hi hauria d'haver samurai metal...i resulta que sí que hi ha una cosa així (bé, ho preten ser...ni uns seran víkings ni l'altre un samurai), però encara està emergint: ZENITHRASH amb influències dels Judas i de Manowar entre d'altres (com el new age)...però també de la música tradicional japonesa...no en va es poden sentir alguns instruments pròpiament japonesos. Shamisen amb veus guturals...fabulós! (per més informació, accediu a la web de Zenithrash a través de la imatge....i per escoltar algunes peces, a l'enllaç rosa)

Fet curiós...la cosa no s'allunya d'escandinàvia perquè el músic (canta i toca els intruments...ell solet...) es diu Håkan Lyckberg...que no sona gaire japonès. Pobrissó...ell solet entre guitarres i shamisen i fent veus....Ves..allò del projecte rolang no era tant estrany...clar que jo no toco instruments....pf.

Les lletres que he llegit no són gaire black....més aviat serien un equivalent a la cosa vikinga dels Amon Amarth. Bé, també parla dels ninja....potser s'inspira i li dedica peces als rokurokubi, kappa i demés fauna. Fet curiós...

Belgrade calling

2007-02-11T19:03:00.000+01:00

Esdeveniment misteriós és Eurovisió. Si bé avui dia no té gaire gràcia...perquè jo la gràcia li veig a poder escoltar cançons en idiomes diversos i amb influències diferents (bé...estan les excepcions balcàniques dels darrers anys, en menor o major mesura)..i el clima polític és diferent ara que representa que som més europeus (bé...està el misteri de si tornarà a participar el Marroc -tots som Europa!-, que sols prengué part en la cosa eurovisiva el 1980 amb Samira Bensaïd, o si Europa arribarà al Kazakhstan o a Mongòlia) Arran d'haver retrobat per una carpeta al PC “merci cherie” d’Udo Jürgens (representant a Àustria el 1966) he acabat investigant sobre les aventures eurovisives dels iugoslaus (no adherits al Pacte de Varsòvia i per tant amb el "privilegi" de poder prendre part a la cosa eurovisiva, des del 1961) i el festival de 1966 mateix...Peculiar: el britànic amb la seva faldilla escocesa -llàstima del blanc i negre- (“a man without love”, de Kenneth McKellar) i la representant iugoslava, Berta Ambrož (1944-2003), eslovena, cantant en eslovè (“brez besed” = sense paraules). Ai, Iugoslàvia de Tito...dictadures a eurovisió...però a Serrat el 1968 no el van deixar cantar en català....que l'havia escrit i composat ell el tema i la versió original era en català...en fi, la història és coneguda (i no calen comparacions amb Massiel que ni l'havia escrit ni composat). Després està la finlandesa alegre (Ann-Christine Nyström amb “Playboy”) i Raphael de les Espanyes. I la gran curiositat, la gran errada de les votacions del jurat espanyol (refia-te’n dels jurats eurovisius...a més), que encetaren les votacions pels 5 punts (hehe...i s’escoltava gent fent xivarri-rient)...portugal cinq points (ai...les ganes de donar-li els 5 punts a la cançó portuguesa (els 3 vots anaren cap a Noruega –noruega cantant en norueg, clar- i el punt cap a Àustria). Eren senzilles les votacions i en un tres i no res tots quedaven votats i cap a casa. Tornant a Iugoslàvia...Belgrade calling. Al jurat iugoslau els agradà el “yo soy aquél” de Raphael...per que gaires motivacions per donar-li un vot a les Espanyes franquistes, com que no sé pas. Jo crec que a radiotelevisiónespañola es van alegrar del vot iugoslau i de fet van convidar a la gran Berta Ambrož a que cantés amb Raphael (ves a saber què)...però com que no podia tornar a sortir del país o quelcom per l’estil. Sona com a llegenda urbana.

Vet aquí la cançó iugoslava de Berta Ambrož ...cançó bonica amb encant (enllaç a la lletra en eslovè i anglès).

i les votacions

___

___
(Neco amb el "hani" que representà a Turquia el 1982 per una altra ocasió)

STAND-BY

2007-01-31T18:52:00.000+01:00

No vam fer fotos del "paisaje asqueroso de ciudad industrial " (como era eso??? Mira que planear eso de llevar la cámara por si hacías una foto del P.A.C.I....quines coses). Mòbil en mà vaig fotografiar els meus peus, com a l'espera de ves-a-saber-què. mmm! olor de riu contaminat!
coloraines per a dies ensopits. Avui no aniré pas pel passeig fluvial.

sabates vermelles, com el color habitual dels llums que indiquen standby...uuh...malbaratament energètic!

sinuosity is in the air

2007-01-30T18:36:00.000+01:00

naaa na na naaaa na na...(or something like that)
and i went out with a crunchy smile painted in my face to buy a pair of bras and chocolate.
SINUOSITY IS IN THE AIR.

diccionariiiiii!

2007-01-27T14:56:00.000+01:00

el diccionari de bixuyòldic ha estat actualitzat...que la versió existent era de 2005, de desembre. uuh!. No hi ha gaire canvi, però al menys hi ha canvis...bé, millores. NO HI ERA FIGAMENT(!!!)...gran mot...a més d'ús ben freqüent.

El gran Toni Nadal i les potes de pollastre

2007-01-20T18:36:00.000+01:00

El poder del Gran Home del Temps Toni Nadal (efecte GHTTN)!!! Sí! De sobte, sempre retorna. No sé quan surt ell allà triomfant donant les prediccions, però intueixo que els caps de setmana. La realitat és que sempre que el veig allà presentant em sorprenc. El temps no és el mateix quan el dóna un altre (amb tots els meus respectes a d'altres...gran Tomàs Molina, Mònica López i el Mestre Rodríguez Picó). Boirines, xàfecs, plugims, anticiclons i sempre content l’home. Pseudo-telepredicador que ens diu que el temps no és el més important. Ell està ben content plogui o nevi, ens fregim o ens congelem. Li vull col·locar una medalla ben lluent! A les escombraries tot el paracetamol i tot els pròzacs que la gent tingui per casa!!!....efecte GHTTN!!!!

És una mica la que esquitxava el cantant de Glutamato ye-ye, amb potes de pollastre característiques decorant-li la camisa...o pel micro. Dia alegre: Toni Nadal i Glutamato ye-ye. Ueeeee...calamarsaaa, calamarsaaaa...tots contents amb mal temps cantant amb glutamato ye-ye. Vidres trencats per la calamarsa...potes de pollastre, potes de pollastre. Pluja de potes de pollastre i Toni Nadal per President! Uaaa...encegats per les radiacions GHTTN! Pentinant-nos a la inversa, posant-nos cinturons per sobre d’americanes, pintallavis per pintar creus als fronts dels coneguts, vestits no combinats amb el temps, però ben contents tots.

Feliços els qui renten els seus vestits…

2007-01-19T09:31:00.000+01:00

Feliços els qui renten els seus vestits… (Apocalipsi (22,14)

Ahir vaig llegir sobre el rellotge que suposadament indica el temps que li queda a la Terra.

(enllaç a la notícia)

Vaig recordar-me de les rebaixes, el soylent green, la cosa nuclear emergent que ens mostra els seus ullals, Kim Jong Il, la Xina, els magnats russos....els mongols allà al mig, futures proves nuclears festives (oh que bé!), el videoclip de “dancing with tears in my eyes”, d’Ultravox....i una escena de “happiness” (pel.lícula no vista) de Todd Solondz. Tot amanit amb programes de premsa del cor, ben nutritius i tot el panem et circenses.

“Dancing with tears in my eyes”, d’Ultravox (1984, dins de Lament)

L’escena del parc, de “happiness” (bé...la realitat supera, malauradament, sempre la ficció...Nogensmenys també la supera en coses positives):

Apa...set segells (versions modernes o postmodernes de temps d'internet i demés) i silenci. Ves a saber si el silenci aquell de mitja hora (Apocalipsi, 8,1) no és com una primera mitja hora després d'una queixalada d'una explosió nuclear que se'ns mengi gairebé a tots. (deixant de banda visites de Déu). Mentrestant anem fent ús del temps en rebaixes, uns en corrupteles, d'altres en insults, d'altres en obtenir tota mena de productes de luxe. I jo m'estava lamentant per qüestions existencials pròpies com si haguessin d'importar o fer cap servei. Primer món consentit que et trenques...ai! He ficat totes les meves limitacions a una maleta i m'he vingut a escriure aquesta entrada. No sé pas si serviran de gaire els vídeos i la notícia...Màquines imperfectes.

Soylent Green i les rebaixes

2007-01-18T18:33:00.000+01:00

Uuuh....ens apropem als temps de soylent green. Si hom va a la secció de roba rebaixada d’un Bershka pot percebre com seria l’actitud humana en un proper temps de cerca del soylent green. Quina por. No sé, l’altre dia, fent una mica de temps, vaig entrar a un Bershka i feia por la part de rebaixes, en especial on estaven tots els jerseis rebregats i barrejats. La postguerra...Les guerres són a les tardes de divendres i dissabte. Uaaa...la roba rebaixada com a soylent green gairebé....volent robaaaaaaaah la gent!!! Ens hi trobarem...món esparracat. Quina llàstima.

La pel•lícula Soylent Green (1973) (no l’he vista...va d’un temps en què les gents cerquen desesperadament el soylent green, el secret per la supervivència. El soylent green es menja i no vulguis saber què és —no ho sé tampoc—):
http://www.imdb.com/title/tt0070723/

I la cançó inspirada en soylent green, per Wumpscut (grup poc conegut, entre industrial gothic, EBM, darkwave, que fa anys que conec i que molt de tant en tant vaig escoltant):
http://en.wikipedia.org/wiki/Wumpscut:

la lletra (les imatges de la web no són boniques...però no és el que sembla...el senyor Rudy Ratzinger (1966) no fa apologia de coses negatives sinó més aviat una crítica...o una descripció...clar, que tot és força fosc...i cadascú que interpreti...jo al menys no m’ho prenc seriosament). Hi ha trossos de la lletra que es corresponen amb diàlegs de la pel•lícula:
http://www.betondisco.de/lyric.67.html

unexpected scenes from unseen movies

2007-01-16T11:40:00.000+01:00

unseen movies in unexpected lives.
unexpected scenes in unexpected moments.

Here is a cut from "Alphaville"(1965) by J.L. Godard . I found it when i was looking for some (kitsch) videoclip of some song by Alphaville...Such things happen. Something waits for us. Something that doesn't want to be looked for. Something wants to meet us accidentally...having some certain aim.

Today i tried to see if i could find some scene of a certain dialogue in "Hiroshima mon amour"(1959) by A. Resnais ...or "On connaît la chanson" (1997), also by A. Resnais...i wasn't lucky. I shouldn't have looked for them in order to find the Something waiting for me.

Sandie Shaw and hoopoes

2007-01-13T15:02:00.000+01:00

Her 1967 song “puppet on a string” is quite well-known...but today I got to know that the German version is something else. I wondered whether it was the same song...”Wiedehopf im Mai” (Hoopoe in May). What do hoopoes have in common with puppets and strings?...and merry-go-rounds???? I tried to find whether “Wiedehopf im Mai” was some kind of idiom...or to see if hoopoes did anything special in May. What an odd translation... Unfortunately I’ve not listened to the German version and wasn’t either lucky looking for the lyrics...

I don’t know why did I end up finding the title of that song in German, and I don’t know why did I decide to look for some information on Sandie Shaw. Besides the “Hoopoe” thing, I found out that Mrs. Shaw has not leaded a life of a typical 60es pop singer.

SeRoToNiNa

2007-01-11T15:27:00.000+01:00

Oh serotonina... Serotonina en concert, serotonina en escena, serotonina imperialista.. queda't una mica al meu cervell i propaga-t'hi. Dansa-hi, dansa-hi. Una mica de focs d'artifici imaginaris. Festes fictícies en videoart oníric exposades en espais reals. Oh serotonina.

Миний зүрхээр үе үе хатгаж өвдөөд байна...

2007-01-08T08:10:00.000+01:00

Миний зүрхээр үе үе хатгаж өвдөөд байна...

ai....sempre hi ha reformes a fer...Миний зүрхээр үе үе хатгаж өвдөөд байна...

la frase en groc i del títol estan en mongol.....la vaig trobar a un phrasebook de lonely planet dedicat a Mongòlia, a l'apartat de salut-on sinó-. pot ser útil, si ets o no a Mongòlia, saber com dir que t'ha estat fent mal el cor. Fiblades, punxades de canvis d'any i temps fent emboscades. Tremolors de colors. Bé...però sempre hi ha reformes a fer als interiors, sempre hi ha alguna cosa per millorar, alguna paret per enderrocar, rajoles a posar, superfícies a pintar.

Миний зүрхээр үе үе хатгаж өвдөөд байна....

eth besonh deth hèt de metamorfosar

2007-01-02T12:25:00.000+01:00

Uuh! Baixant les escales de Casa Àsia es féu de sobte el reflex d’un llum. Com a testimoni, vet aquí una foto feta amb cel·lular. Feia la impressió de que si hom es col·locava just on queia la llum, hom es podia convertir en ves a saber què. Posem estàtua de marbre, posem cuca de llum, posem il·luminat postmodern, posem ocell, que té i és una mica de tot. Escales i metamorfosis sobtades. Jo escullo esdevenir au. O....esperit. Si es fon el cos (àtoms fent trucs de màgia, perquè s’avorrien perquè ja no era Nadal i la gent ja no friccionava l’aire en massa sortint tots als carrers). Quedarà un esperit benefactor, que farà més que dins d’aquest cos.

Darrerament he somiat com dos ò tres cops amb escales i em passava una bona estona pujant i baixant escales de tota mena (algunes gairebé impossibles). El darrer somni sobre escales va ser precisament en la nit de canvi d’any (quin invent això del temps dividit en anys solars) on apareixia una escala pseudomecànica que funcionava a l’inrevés en el sentit que aquells que la volien emprar havien de pujar com si baixessin i baixar com si pugessin.

I en aquest punt d’escales i llums i ocells, darrerament vaig tenir un retrobament amb la llengua aranesa (quina manera d’enllaçar paràgrafs). Fa molts anys havia vist un tros de reportatge sobre no recordo què del que recordo només tres mots: Conselh, Jusèp i Soïssa. Amb el pas dels anys havien esdevingut una tríada semimítica fins que no fa gaire vaig conèixer d’altres paraules. Clar, que no adquiririen el mateix nivell (paraules com poth, hlatsada, ahraga...).En el darrer retrobament, arran de veure “els Pirineus des de l’aire” en la versió original aranesa, he experimentat gairebé la mateixa emoció de quan vaig veure els momos per primera vegada (la ingesta de momos ja fou una altra cosa més sublim, més mística, òbviament, més que la tríada Conselh-Jusèp-Soïssa). Tot queda, al cap i a la fi, per les muntanyes, per terres fredes. Jo que mai vaig ser ni ésser de muntanya, però sí d’escales.

Metamorfosis d’escales i en somnis i de dies qualssevol. Aquell riu que mai no era el mateix (no, no parlaré del senyor Lee)...les figures de plastilina...les princeses amorfes de plastilina que tant m’agradava fer, que després esdevenien bestiola, o estructura abstracta, o objecte inventat o una tassa o un vehicle. La plastilina em fa pensar ara en un llibre de la biblioteca del màster, sobre règims de seguretat social al Japó. Pàgines que feien olor a plastilina i ametlla. Quina gran cançó aquella que deia 30, 40 l’ametlla amarganta que potser cantava mentre feia princeses de plastilina.

A veure si tots, metamorfosi, rere metamorfosi, esdevenim millors i arreglem alguna cosa d’aquest món o d’algunes vides. Escales per pujar. Al final ser au, després esperit benefactor. Després, qui sap.

fading fading happy fading

2006-12-24T13:28:00.000+01:00

I could be a bird

I could be a fairy

I could be a non sense

I could be a river

I could be a minute

I am a bird

I am a fairy

I am a non sense

I am a river

I am a minute.

I poured my self into water

It dissolved.

when feet will become useless

2006-12-22T14:55:00.000+01:00

My ashes might rest there one day.
Above the graveyard there I once saw, in a dream, a thangka displayed in the sky, floating. Awesome, magnificent in a portion of sky.
That place might become ashes, just like my body.
The graveyard on a hill, beholding all creatures at its feet, observing the visitors walking or driving toward the place.
A graveyard that had been nomadic until 1959.
Being a stranger here, being a stranger there, may my ashes remain there, were i once saw a thangka. The place of childhood memories of so many summers. Bicycles, colourful fences, the stillness, dirty legs running along old paths and roads,all troughs in the fields that became boats sailing imaginary seas of grass, our colonisation of the useless (in summer) stone bridge, and the old wooden charriots...Worn out shoes.

Jacobo Fijman en otro camino

2006-12-06T15:11:00.000+01:00

Por algún motivo desconocido volví a releer los versos del poeta Jacobo Fijman (1898 Besarabia - 1970 Argentina), aún bastante desconocido. Desde que descubrí hace no pocos años sus versos en una antología de poesía hispanoamericana de vanguardia, he seguido recordando el poema “crepúsculo” y la sensación de aspereza, dolor, punzadas, colores, luz, plasticidad (versos casi fotográficos) y lucidez de tantos versos.

Se pueden ver algunos de sus poemas en:

http://www.palabravirtual.com/index.php?ir=crit.php&wid=197&show=poemas&p=Jacobo+Fijman

Todos merecen ser leídos, pero para apreciar algunos de ellos conviene leer la biografía del señor Fijman. Si no se sabe de su conversión del judaísmo al catolicismo, de sus crisis espirituales, de sus internados en hospitales psiquiátricos, de su contacto con artistas y autores europeos, sus versos se ven borrosos.

Y tras la lectura de sus versos despliega sus alas un camino intermedio, entre el surrealismo, un misticismo incomprendido y otro tipo de lucidez.

We are not so free

2006-11-24T12:56:00.000+01:00

We could think of individual freedom in terms of Power Parity Purchase (PPP). We can think of freedom in terms of how aware we are of being free. I don’t think we often thing of freedom, but rather in consuming, everything outside, feelings. Freedom in mass culture societies is something different to freedom in dictatorships. Thinking of ppp, any degree of freedom, also when it’s really small, is worth greater than the degree of freedom we formally have nowadays. I’d say that in practice we’re not that free nowadays; we became less imaginative, less aware of the importance of freedom....and most of us are prone to think of the same range of things and think and behave more or less the same way...in fact nowadays world is some other kind of dictatorship and maybe we’re manipulated and we think we’re acting freely. And maybe under many dictatorships, some segments of the population were more aware of the manipulation and used imagination as a tool of freedom. Freedom is maybe not saying, writing what we want freely, but not being manipulated. Manipulation kills freedom. Imagination kills manipulation. Who is freer? A dollar is not worth the same here as in

Laos

J, oh my J

2006-11-24T09:47:00.000+01:00

AI PEXS, “beautiful scar”

http://music.download.com/aipexs/3615-8724_32-100340372.html?tag=MDL_artist_tab_apsongs

Recently I came across this song (and band...i didn’t know the Ai Pexs). The song ended up being one of those to be remembered and listened to over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over.

The lyrics are pretty simple but there’s something in them I like ...and the rhythm....uhm...I’d say it’s rather hypnotising, with some Asian reminiscences (well, that’s very subjective)...but the band comes from Sweden.

Over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over and over.

rescat de versicles V

2006-10-25T07:37:00.000+01:00

"Ciutat esbalandrada i sense muralles,

és l’home que no sap dominar-se."

(Proverbis 25,28, dins el Segon Recull de Sentències de Salomó)

rescat de versicles IV

2006-10-25T07:26:00.000+01:00

"No t’encenguis contra els qui fan el mal,

no t’exaltis contra els malvats:

no hi ha un després per al malèfic,

el malvat serà llàntia que s’apaga. "
(Proverbis 24, 19-20 dintre del Primer Recull de Sentències dels Savis)

rescat de versicles III

2006-10-24T14:45:00.000+01:00

"qui reprèn algú acabarà essent més estimat
que l’home de llengua aduladora."
(Proverbis 28,23, dintre del Segon Recull de Sentències de Salomó)