Començar a córrer amb regularitat va ser en bona mesura fruit de la sensació de sentir-me recuperada d'una malaltia cap allà l'estiu de 2010 (en concret, per terres helmàntiques). Després de molts mesos, de massa temps, en què el cos es trobava limitat, amb els pulmons a mig gas, amb les cicatrius i una capacitat pulmonar molt minvada, a més de dolors, per fi vaig poder tornar a pujar escales àgilment, caminar estona sense haver-me de seure per descansar, etc. Per aquell temps havia llegit una obra de Murakami Haruki (What do I talk about when I talk about running)...i em va fer pensar molt en gaudir d'algun esport un cop em recuperés. Tot va anar enllaçat.
Sentia llavors una barreja d’enyorança per la sensació de córrer i de necessitat de trencar amb una etapa de limitacions, dolors i frustracions. Cörrer com a sinònim de deslliurar-se d'un pes i deixar-lo ben enrere.
La gaselitat també equilibra els ànims i acaba per donar solidesa a la valoració de l’esforç i l’empenta per millorar, per reptar-se i superar-se. I després d’una altra etapa de problemes de salut, la millor medecina va tornar a ser el córrer amb regularitat...en bona mesura per prescripció mèdica. I ara ja pot fer boira, ja pot ploure i fer molt de fred, que seguiré. Les gaseles i antílops i guepards despertem d’hora, encara en la foscor emprenem les nostres carreres, dibuixant una mena de sentiment de col·lectivitat que ens acaba per donar seguretat. Quina fortuna poder disposar d’un bon recorregut (Granollers - Canovelles - Les Franqueses - La Garriga), ben condicionat, sense gaire trànsit i amb natura. Dic gasela en tant que també és una bestiola vegetariana.
