豆腐i el blues...i les qüestions ontològiques

I en aquesta transició d’ermitana (bé, no se’n perd l’essència) a consultora, irromp l’amanida de tofu (豆腐) en solitud en un indret ple de gents (ja em coneixen al Kiku-chan, crec). I falta...falta el blues, les darreres troballes, de la Bessie Smith, en Robert Johnson a Asakawa Maki (浅川マキ, quina veu!), tot i que en realitat no em feien falta. No em fan falta. Els trossos de tofu estirats a sobre de les algues, a sobre de l’enciam, amb un desordre harmoniós esborren les gents del voltant, la taula. Bé, a mi sempre se m’esborra tot amb facilitat, cada cop amb més facilitat, per sort. També per sort m’esborro amb facilitat. El tofu allà ajagut, inert, en certa manera fa l’efecte que melodies de blues dels anys 1920s i 1930es. Que és ara. Ara mateix. Deixa d’existir tot el que es creu que existeix. Bé, només es fa evident que no hi era. En un instant. Sempre instants, com el moment de sortir al carrer. Tornar al carrer. Però tot el mateix. No hi ha carrer, no hi ha restaurant, no hi ha plat d’amanida de tofu ni tampoc hi ha blues...i acabo al final entre qüestions ontològiques, com de costum..