Era agost, un matí. No sé si encara anava marejada o ja m’havia passat el mareig del trajecte. En رشيد i l’autoreverse del seat ibiza em farien pensar més tard en una cinta de casset de fa com més de 10 anys. No vaig tornar a trobar el CD d’on vaig fer la còpia a casset però sí vaig trobar d’altres cintes velles que apreciava: música clàssica turca, música tradicional de Bulgària (però pas la de Rússia). I no hi havia res gravat a sobre...cinta bonica intacta després de com 10 anys o més. Quanta emoció per posar una cinta vella al radiocasset!!! I era setembre. Més estones carretera amunt i avall unes i d’altres cintes de casset. I en algun indret, sortí el nom del grup de la meva cinta; Al Kindi que no recordava i que vaig recordar de sobte que era una de les coses que havia escrit a la cinta en qüestió.
Quines coincidències més rebuscades.
i ens adormírem escoltant en Nusrat Fateh Ali Khan i amb les visualitzacions del reproductor de música del Macintosh.